Adeu al radiotelescopi d’Arecibo

L’observatori d’Arecibo amb l’antena secundària suspesa per cables a tres torres - Foto: Cortesia d’Arecibo Observatory, una instal·lació del NSF.

Quan es parla d’Arecibo, a tots ens ve al cap la icona de la radioastronomia, el disc de 305 metres situat en una fondalada al nord-oest de l’illa de Puerto Rico. L’antena mira cap amunt, al zenit, i fa de pantalla receptora de les ones de ràdio que venen de l’espai, mentre que just a sobre, a més de 100 metres d’altura, s’hi situa l’antena secundària d’unes 900 tones que recull, concentrades, les ones rebudes i les envia per mitjà de cables al centre de control. Amb aquesta antena gegantesca s’han fet descobriments sobre púlsars, asteroides, planetes i s’ha usat també per cercar civilitzacions extraterrestres.

El passat 10 d’agost, però, un dels cables d’acer que suporten l’antena secundària es va trencar i va caure sobre el disc amb el resultat d’un gran trencament a l’estructura. Des d’aleshores, tres equips d’enginyers han estat treballant per avaluar la situació i veure com reparar l’avaria.

Quasi tres mesos més tard, el 6 de novembre un altre cable, que es connectava a la mateixa torre que l’anterior, es trencà també. Vista la situació, la conclusió dels enginyers és que resulta impossible reparar el telescopi de manera segura per als treballadors, ja que el trencament d’un tercer cable faria col·lapsar totalment l’estructura. Sembla que els cables ja no poden suportar les càrregues per a les quals foren dissenyats.

L’observatori d’Arecibo després de l’accident - Foto: Cortesia d’Arecibo Observatory, una instal·lació del NSF.

La National Science Foundation dels Estats Units, propietària del radiotelescopi, ha fet un comunicat per anunciar que el posarà fora de servei i l’enderrocarà pròximament per qüestions de seguretat. Només es respectarà el Centre de Visitants i l’estació radar LIDAR.

Ha estat un dur colp per a la ciència i, en especial, per a l’astronomia a Puerto Rico, que estan orgullosos de tindre un centre tan icònic al seu territori. El foment de l’astronomia perdrà molta espenta sense aquesta instal·lació. Algunes veus ja demanen que el reconstruïsquen o ho aprofiten per muntar altres instal·lacions radioastronòmiques. L’antic director de l’observatori, Daniel Altschuler, dona algunes molt bones propostes, com ara situar-hi una de les antenes del futur NGVLA (Next Generation Very Large Array), un projecte proposat per l'Observatori Nacional de Radioastronomia (NRAO) que tindrà 244 antenes distribuïdes al llarg de milers de quilòmetres, i que, si s'aprova, començarà a construir-se el 2025.

Detall dels danys produïts pel trencament del primer dels cables sobre l'observatori. Zenaida Gonzalez Kotala en fa una detallada explicació a l'article Broken Cable Damages Arecibo Observatory a l'UCF Today de la Universitat Central Florida (10 d’agost de 2020) - Foto: © University of Central Florida

L’observatori fou construït en 1963 i dirigit, primerament, per la Universitat de Cornell amb contracte de l’Air Force Research Laboratory. La idea primigènia era estudiar la possible presència de míssils nuclears enemics en l’alta atmosfera i les seves conseqüències mitjançant el descobriment de signatures físiques úniques, tenint en compte que els objectes calents i d’alta velocitat provoquen la ionització de l’atmosfera i aquesta ionització reflecteix les ones del radar. Per aquesta raó el radiotelescopi actual d’Arecibo és ben peculiar, ja que no sols és capaç de rebre i analitzar senyals que venen de l’espai, sinó que pot enviar senyals a l’espai com un radar gegantesc. La grandària ha estat per tant el seu gran avantatge. De fet, ha estat el radiotelescopi més gran del món fins que el 2016 els xinesos inauguraren el gran radiotelescopi FAST (Five-hundred-meter Aperture Spherical radio Telescope) de 500 metres de diàmetre. Ha tingut, però, un desavantatge. La posició estàtica, mirant cap a dalt, només li permet observar els objectes que passen en uns 20º al voltant del zenit.

Amb el radiotelescopi d’Arecibo s’han fet nombrosos descobriments. Només un any després de la posada en marxa, Gordon Pettengill i el seu equip determinaren la veritable rotació de Mercuri, de només 59 dies, quan tothom pensava que era de 88, com el període orbital.

L’any 1968, amb l’antena es descobrí la periodicitat del púlsar del  Cranc (situat a la Nebulosa del Cranc M1) que fa un gir cada 33 mil·lisegons, cosa que reforçà la idea que els estels de neutrons realment existien, com se sospitava des que Joselyn Bell descobrira els primers senyals l’any anterior. L’any 1974, Hulse i Taylor descobriren el primer púlsar doble, PSR B1913+16, i, a més a més, s’adonaren que l’òrbita que fa un púlsar al voltant de l’altre perd energia, primera prova de l’existència de les ones gravitatòries. Aquestes troballes els valgueren el premi Nobel de Física en 1993.

Com he dit al principi, el telescopi d’Arecibo està equipat amb un potent radar d’1 MW en banda S (12,6 cm, 2380 MHz) que s’utilitza per a estudis de cossos petits del sistema solar, de planetes terrestres i de satèl·lits planetaris, inclosa la Lluna. Amb el telescopi s’ha aconseguit perfilar la forma d’asteroides. L’agost del 1989 es va obtenir la primera imatge d’un d’ells: 4769 Castalia. També ha obtingut imatges de l’asteroide 101955 Bennu quan s’aproximà a la Terra el 23 de setembre de 1999.

L’any 1990, l’astrònom polonès Aleksander Wolszczan va descobrir el púlsar PSR B1257+12. Les pertorbacions del seu gir li permeteren esbrinar posteriorment que tres planetes giraven al seu voltant. Van ser els primers planetes descoberts fora del sistema solar.

Però on potser és més famós l’observatori d’Arecibo ha estat en l’ús que se n'ha fet en la recerca de possibles senyals de civilitzacions extraterrestres (SETI, per les sigles en anglès). Un dels primers directors de l’observatori fou Frank Drake que proposà la famosa equació per estimar quantes civilitzacions podia haver-hi en la nostra galàxia.

Missatge d’Arecibo.

L’any 1974 des d'Arecibo s’envià un missatge detallat a l’espai. L’anomenat missatge d’Arecibo conté informació bàsica sobre la Terra, el sistema solar i l’ésser humà, amb l’objectiu que una hipotètica intel·ligència extraterrestre el reba i desxifre. El missatge té una longitud de 1.679 bits (23 x 73 bits de 0 i 1) i va ser enviat en la direcció del cúmul d’estrelles M13, a 25.000 anys llum de distància.

El radiotelescopi també ha estat plató de famoses pel·lícules. En GoldenEye (1995), un film de la saga de l’agent 007 protagonitzat per Pierce Brosnan, Arecibo passà a ser una antena en Cuba per comunicar-se amb un satèl·lit rus. En la més pacífica Contact (1997), Jodie Foster, en el paper de l’astrofísica Ellie Arroway, cerca proves de l’existència de civilitzacions extraterrestres i les troba.

El radiotelescopi d’Arecibo ha arribat a la seua fi. No han pogut amb ell els huracans del Carib ni les retallades pressupostàries, encara que l’havien afeblit. Ha sigut l’estat del material amb què es construí fa 47 anys el que ha acabat amb ell. Les construccions humanes fineixen, no són per a sempre.

Observatori d'Arecibo, t’enyorarem!

Nota final

Ahir 1 de desembre de 2020 a les 8:00 hora local de Puerto Rico, l'estructura de 900 tones, suspesa sobre l'antena principal de 305 metres de diàmetre, va caure finalment en trencar-se un altre cable de subjecció. Tota l'estructura és ara mateix un muntó de runes. Un final ben trist per a un radiotelescopi que ens va acostar tant a les estrelles.