Vida i obra
Fill d’Avel·lí↑Artís i Balaguer, fou escenògraf al taller Batlle i Amigó i estudià belles arts a Llotja. Durant la República fou redactor de “L’Opinió”, “La Rambla” i La Publicitat; popularitzà el pseudònim de Tísner en dibuixos i caricatures a El Be Negre, L’Esquella de la Torratxa, que dirigí conjuntament amb Pere Calders, La Campana de Gràcia i La Publicitat, on il·lustrà els contes infantils que hi publicà Mercè↑Rodoreda. En la guerra civil va combatre amb l’exèrcit republicà i es retirà com a tinent coronel. El 1939 s’exilià a Mèxic, país on s’integrà plenament i on va viure fins el 1965, any del seu retorn definitiu a Catalunya. Hi exercí com a caricaturista satíric, dibuixant publicitari, periodista, pintor i escenògraf per al cinema, el teatre i la televisió. Membre del Sindicato de Trabajadores de la Producción Cinematográfica (1944-49), treballà al costat de Ramon Batallé i Manuel Fontanals, i feu també cinema publicitari. Col·laborà en les revistes catalanes de l’exili, d’entre les quals dirigí La Nova Revista (1955-58), continuació de La Nostra Revista, feta pel seu pare. La seva obra literària, caracteritzada per la diversitat de procediments narratius, com salts en el temps, el·lipsis, simultaneïtat d’accions, s’inicià amb 556 Brigada Mixta (1945), publicada a Mèxic dins la col·lecció “Catalònia”, guardonada l’any 1943 als Jocs Florals de l’exili celebrats a l’Havana. A mig camí de la novel·la i de la crònica, el relat esdevé un document excepcional de la Guerra Civil des de la primera línia de combat, tal com l’autor mateix la va viure, tot i que l’humor i la ironia amb què es presenten la quotidianitat i les anècdotes de la vida diària al front converteixen aquesta obra en un document poc convencional sobre la Guerra Civil Espanyola. Des del seu retorn, reprengué l’activitat periodística i col·laborà a “Tele-exprés”, “Tele-estel”, “El Noticiero Universal” i al diari Avui. El 1966 publicà Les dues funcions del circ, novel·la complexa, de tècnica depurada i innovadora, que presenta l’experiència de dos germans —l’un alter ego de l’altre— que arriben a La Martinica, anècdota que serveix per a fer una reflexió sobre l’aventura de l’exili i la integració de l’individu al nou país; el circ hi té una funció essencial de contrapunt i de paròdia de la vida mateixa.↑Paraules d’Opòton el Vell (1968), la següent novel·la publicada, narra la ficció d’un descobriment asteca d’Europa i esdevé, segons digué l’autor mateix, «la novel·la que té més intenció política i més contingut social». Prohibida l’evasió (1969), premi Prudenci Bertrana, se serveix de tècniques cinematogràfiques per a presentar el desig de fugida d’un grup de joves europeus d’un món degradat que els és aliè; una càmera que els va filmant i que actua de consciència col·lectiva els fa impossible l’evasió. Posteriorment publicà Al cap de vint-i-cinc anys (1972), L’enquesta del canal quatre (1973), premi Sant Jordi, la novel·la de l’autor més compromesa amb la lluita antifranquista, que esdevé, també, una expressió de confiança en la caiguda de les dictadures. Els gossos d’Acteó (1983), la seva darrera novel·la, reflecteix el contrast entre una generació anclada en una tradició miserable i sinistra enfrontada a una generació jove, de pensament obert, rebel al tancament imposat, vista com a símbol d’esperança i alliberament. També fou autor de reculls de narracions: L’invent més gran del segle vint (1984), L’arriscada expedició dels pitecantrops del Montgrony (1985) i El boà taronja (1986). A banda de la narrativa de ficció, publicà també Guia inútil de Barcelona (1966), La diàspora republicana (1975), Història en historietes de Catalunya (1977), Les nostres coses (1978), Mèxic, una radiografia i un munt de diapositives (1980), i els anecdotaris Ciris trencats (1997 i 1998), entre d’altres. Els quatre volums de les seves memòries,↑Viure i veure (1989-95) —premi Ciutat de Barcelona (1989), premi Crítica Serra d’Or (1990) i premi Nacional de literatura catalana (1992)—, la seva darrera obra publicada, són vertebrats per la seva expressió personal de la guerra; el conjunt esdevé una aportació a la història i a la cultura catalanes i un testimoni del compromís social i polític que l’autor tothora mantingué amb els Països Catalans. Com a traductor, sobresurt la traducció al català de Cent anys de solitud de G. García Márquez. Fou impulsor del ressorgiment del Centre Català del Pen Club i de la fundació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que presidí entre el 1991 i el 1994. Com a enigmista, publicà el llibre Trenquem-nos una mica la closca? (1985). Fou Premi d’Honor Jaume I (1981) i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1997).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Campillo, M. (1994)
- Campillo, M. i Castellanos, J. (1988), vol. 11, p. 97-103
- Diversos autors (19931)
- Diversos autors (19969)
- Diversos autors (20006)
- Fuster, J. (1992)
- Nadal, M. (19971)
- Riera llorca, V. (1971), p. 175-199.