i Valentí Almirall i Llozer | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Valentí Almirall i Llozer

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Assagista, narrador i polític.
Barcelona, Barcelonès, 1841 — Barcelona, Barcelonès, 1904

Vida i obra

Provinent de la burgesia comercial, hisendat i baró del Papiol (títol que refusà), estudià belles arts i filosofia i es llicencià en dret el 1863. Vinculat al cercle de Frederic Soler, li prologà, amb el pseudònim de Josep Comas i Triadó, el primer recull de Singlots poètics (1867), manifestant el seu romanticisme, del qual evolucionà vers un cert positivisme, i Nits de Lluna (1886). En sintonia amb les idees predominants en aquells ambients, fou antifloralista i propendí a la literatura humorística, com mostra la peça Moisès, de què només es té notícia, i un manifest que se li ha atribuït, publicat amb el pseudònim d’Un Federali de Buoni Sentimenti a “La Flaca” (1870). Republicà i laïcista, milità des del 1866 en el Partit Democràtic, impulsà el Partit Republicà Democràtic Federal, participà en la revolució del 1868, dirigí el Club dels Federalistes (1868-69), fundà, com a portaveu d’aquesta entitat, “El Federalista”, que fou succeït per El Estado Catalán (primera etapa, 1869-70), i col·laborà en altres publicacions, com “Lo Sometent” (1868). Edità també Bases para la constitución federal de la nación española y para la del Estado de Cataluña (1868), Idea exacta de la Federación. Datos para la organización de la República Federal Española (1869 i 1873) i Guerra a Madrid (1869). Aquest any promogué el pacte de Tortosa, fou empresonat a les Balears i s’exilià a Marsella. El 1870 participà en la insurrecció popular contra les quintes, a causa de la qual concebé La Campana de Gràcia. Fou director de la Casa de la Caritat de Barcelona (1871-75), que reformà, i del 1872 al 1874 presidí la comissió encarregada de la constitució de l’Escola Industrial i Mercantil de Sabadell. El 1873 edità a Madrid la segona etapa d’El Estado Catalán i, a Barcelona, el 1878 fou secretari de l’Ateneu Lliure de Catalunya, després de ser derrotada l’any anterior la seva candidatura a la direcció de la secció de Ciències Morals i Jurídiques de l’Ateneu Barcelonès. Publicà, amb el pseudònim habitual d’A.Z., les «novel·les polítiques» El alma al diablo i Una autoridad modelo. Historia de un gobernador de orden, diversos Escritos catalanistas, editats abans, fora d’un, a La Campana de Gràcia, “La Imprenta”, “El Porvenir”, Gaceta de Barcelona i, en versió catalana, L’Aureneta. Fundà i dirigí el “Diari Català” i impulsà el catalanisme amb altres iniciatives, alhora que consumà la ruptura amb les posicions de Pi i Margall (1881), la qual justificà en Explicaciones. Estudià la qüestió nacional a l’estranger en diversos escrits, convocà el Primer Congrés Catalanista (1880), que presidí, defensà el dret autòcton en el Congrés de Jurisconsults Catalans (1881), creà el Centre Català, en què ocupà diversos càrrecs i escriví en el portaveu i ingressà en el Cos d’Adjunts dels Jocs Florals (1882), impulsà el Segon Congrés Catalanista (1883) i fou redactor ponent del Memorial de greuges (1885). També el 1885 publicà, a la “Biblioteca de l’Arc de Sant Martí” i amb el pseudònim d’Un Espanyol (però amb el nom al sumari de la revista), L’Espanya tal com és. El 1886, en què es traduí aquesta obra al francès i al castellà, presidí els Jocs Florals, edità Lo Catalanisme i, al Centre Català, analitzà la societat lliurecanvista londinenca Cobden Club i replicà el discurs que Gaspar Núñez de Arce havia llegit a l’Ateneo de Madrid, i, l’any següent, dedicà el parlament d’obertura a la Poesia del regionalisme. A més d’ocupar altres càrrecs, participà activament en l’excursionisme i col·laborà, entre altres publicacions, al Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalanes, La Il·lustració Catalana, L’Excursionista, L’Avenç, La Renaixença, El Progreso, “Revista de Ciencias Históricas”, “L’Arc de Sant Martí” i “Miscelànea Folklòrica”. Escindit del Centre Català el sector que fundà la Lliga de Catalunya, s’oposà a l’Exposició Universal, criticà durament Mar i cel, d’Àngel Guimerà, i l’ajornament de la festa dels jocs florals, perquè els presidís la reina regent, i promogué els del Primer Diumenge de Maig (1888). L’aïllament polític i la salut precària (el 1887 patí ja un atac d’apoplexia) l’anaren retraient de l’activitat pública, per bé que participà en la fundació de la Biblioteca Arús (1895), presidí l’Ateneu Barcelonès (1896-97), es pronuncià sobre qüestions polítiques (com els processos de Montjuïc, que denuncià), intervingué en actes republicans i reedità alguns escrits: Regionalisme i particularisme i Aspecte polític i social del renaixement català (1901), per iniciativa del Club Autonomista Català, i Articles literaris (1882-1890) (1904), publicats a L’Avenç. Palesà un considerable talent oratori, assagístic i narratiu i contribuí decisivament a l’organització del catalanisme.

Bibliografia

  1. Bilbeny, N. (1984), p. 41-47
  2. Figueres i Artigues, J.M. (1985), p. 5-16
  3. Figueres i Artigues, J.M. (1990)
  4. Figueres i Artigues, J.M. (1999)
  5. Figueres i Artigues, J.M. (2005)
  6. Marfany, J.Ll. (1996)
  7. Martínez Fiol, D. (1997)
  8. Molas, I. (2001), p. 75-103
  9. Pich i Mitjana, J. (2003)
  10. Pich i Mitjana, J. (2004)
  11. Pich i Mitjana, J. (2006)
  12. Roura i Roca, J. (1987)
  13. Solé-Tura, J. (1974), p. 5-16
  14. Trías Vejarano, J.J. (1975)
  15. Vall i Solaz, F.X. (1989)
  16. Vall i Solaz, F.X. (1998)
  17. Vall i Solaz, F.X. (1999)
  18. Vallverdú, F. (1976), p. 329-353.
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
FXVS

Llegir més...