i Joan Maragall i Gorina | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Joan Maragall i Gorina

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poeta, assagista i traductor.
Barcelona, Barcelonès, 1860 — Barcelona, Barcelonès, 1911

Vida i obra

A catorze anys, acabat el batxillerat, el seu pare volgué incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topà amb la seva resistència. Finalment, el 1879 ingressà a la facultat de dret. Aquest enfrontament amb el pare marcà profundament, segons ell mateix explicà en unes Notes autobiogràfiques (1885), la seva concepció de la literatura com a passió total i com a activitat rebel. L’any 1881, influït per Goethe, guanyà el seu primer premi literari amb el poema “Dins sa cambra”, que posteriorment encapçalà el poemari Les disperses (1904). L’acabament de la carrera (1884) fou l’inici d’una nova crisi: la de la contradicció entre els seus ideals i la perspectiva d’una probable adaptació a una pacífica vida burgesa. Fou en aquests anys, durant la dècada dels vuitanta, que inicià les primeres reflexions sobre l’art i l’elaboració de la seva poètica personal. Vers el 1890 ja havia resolt la crisi, gràcies a una resignada acceptació de la seva pertinença a la pròpia classe, la qual, tanmateix, tot i que reconeixia com a seva, menyspreava, no per les seves característiques genèriques sinó sobretot per les seves peculiaritats locals: mediocritat, conservadorisme, manca de refinament. Dos fets coronaren aquest procés d’integració: l’ingrés al Diario de Barcelonal (1890) i el casament amb Clara Noble (1891), amb qui tingué tretze fills. Alhora, però, se li anava consolidant la vocació literària a mesura que creixia la seva cotització entre un grup reduït —però molt prestigiós— d’intel·lectuals (entre els quals, Josep Yxart, Joan Sardà o Narcís Oller), que el 1891 li publicaren, com a present de noces, els seus primers poemes a Poesies originals i traduccions. La novetat de la seva poesia consistia en un rebuig molt conscient de la retòrica del romanticisme autòcton i un retorn a l’expressió senzilla d’experiències afectives reals, feta, no pas en termes introspectius, sinó a través de visions de la natura. A la darreria del 1892 la seva vocació intel·lectual era ja fermament establerta. D’una banda, la seva condició d’hereu burgès, plenament assumida, li permetia de lliurar-se a la literatura amb una dedicacióabsoluta, sense haver de dependre’n econòmicament. De l’altra, concebia i duia a la pràctica l’ambició d’esdevenir l’agitador de la burgesia empenyent-la cap a una ideologia dinàmica, cosmopolita i moderna. La seva campanya periodística del 1892-93 fou un dels factors bàsics en l’aparició delmodernisme. Durant la primera meitat dels anys noranta visqué un progressiu apropament al vitalisme nietzscheà. Aquesta progressió es posa de manifest en el seu primer llibre, Poesies (1895), que s’obre amb “L’oda infinita” (1888), on Maragall exposa una doctrina poètica a la qual restà fidel sempre més. Dues idees hi són fonamentals: la del poeta com a visionari i mèdium d’una realitat transcendent que, tanmateix, només pot ésser copsada, en moments de gràcia, a través de les seves manifestacions naturals i mitjançant els sentits, i la de la inextricable identificació de poesia i vida. Aquesta poètica rep plasmació pràctica en les visions de paisatge, entre les quals hi ha la del famós poema “La vaca cega”. El primer recull revela alhora unes inclinacions decadentistes típiques del moment inicial del modernisme. Maragall reaccionà aviat en contra, cosa que l’aproximava a l’evolució dels corrents poètics europeus —especialment francesos— durant la segona meitat dels anys noranta. En això coincideix amb un moviment més ampli, dins el modernisme català, de rebuig del decadentisme i de recerca vitalista dels valors essencials d’una suposada ànima col·lectiva. Aquest moment és també un punt dolç històric d’equilibri entre les vel·leïtats messiàniques i rebels dels joves intel·lectuals i els interessos d’una burgesia temptada pel nacionalisme com a opció política. En els poemes recollits el 1900 a↑Visions i cants, Maragall aportà a aquesta ideologia dos elements essencials: el mite, en les visions —intents de reinterpretació vitalista del llegendari i de recerca de «las madres del alma catalana»—, i l’himne, en els cants. Als primers anys del s. XX, però, el nacionalisme es configurà sobretot en un corrent concret de caire conservador, catòlic i tradicionalista. Maragall s’identificà, no sense una certa resistència íntima, amb aquesta línia ideològica dominant. Els seus articles —Artículos (1904), edició d’homenatge— expressen sovint posicions idèntiques a les dels dirigents de la Lliga Regio-nalista, i es fa un costum de comentar els textospastorals del bisbe Torras i Bages. La seva actitud, cívica però independent, li feu rebutjar una candidatura política oferta per la Lliga. El llibre Les disperses (1904) aplega poemes originals i versions de Goethe, de qui havia publicat Ifigènia a Tàurida (1898). En el nou recull, Enllà (1906), la seva poesia disminueix el to més exaltat o la primacia de la intenció nacionalista i se centra sobretot en temes paisatgístics, sense que això signifiqui deixar de banda alguns dels components essencials del vitalisme. Maragall hi sotmet el mite del comte Arnau a una pregona i significativa revisió. La seva concepció de la poesia —l’anomenada teoria de la paraula viva— és exposada el 1903 a Elogi de la paraula i ampliada el 1909 a Elogi de la poesia. Els dos textos denoten una influència de l’idealisme anglosaxó (Emerson i Carlyle), i, potser en menor mesura, de les posicions teòriques de Novalis. Revelen també una posició militant contra l’esteticisme de rerefons cosmopolita tant d’una certa tendència modernista (Zanné, Alomar, etc.) com del naixent noucentisme. Maragall esdevingué, així, el pontífex d’una nova onada de modernistes de procedència rural, fortament individualistes i amb components visionaris (Puig i Ferreter, Antoni Isern, Prudenci Bertrana o, en part també, Víctor Català, entre d’altres), però també fomentà, involuntàriament, una reacció localista i tradicionalista (Busquets i Punset, Ignasi Soler i Escofet, etc.) A partir del 1906 es produí en ell un altre canvi de direcció, que esdevingué més obvi el 1909 arran de la crisi de la Setmana Tràgica, davant la qual —i gairebé sol entre els intel·lectuals— reaccionà insistint en la part de greu responsabilitat que pertocava a la burgesia catalana. Són famosos en aquest sentit els seus articles “Ah, Barcelona...”, “La ciutat del perdó” i “L’església cremada”, el primer i el darrer apareguts a La Veu de Catalunya; a diferència del segon, que, per indicació expressa de Prat de la Riba, no s’arribà a publicar. La nova actitud és reflectida en els poemes del seu darrer llibre,↑Seqüències (1911), sota la forma del retorn a un to d’exaltació vitalista, a un individualisme més agressiu, als aspectes més heterodoxos del seu pensament i al desig d’inquietar el lector. En aquest llibre publicà “Oda nova a Barcelona” i el famós “Cant espiritual”. Aquest segon apropament a Nietzsche fou matisat, però, per una nova idea, que constituí el tema bàsic de Nausica (1910) —una tragèdia en vers basada en el relat corresponent de L’Odissea d’Homer— i de la tercera i darrera versió del mite arnaldià: la de la redempció a través de la renúncia i l’assumpció del dolor. Aquesta actitud, que cal qualificar de messiànica, coincideix amb la de molts altres modernistes i esdevé una reacció defensiva contra la disciplina ideològica del noucentisme. La mort el sorprengué, plenament actiu, en aquesta crisi. Fou membre fundador de la Secció Filològica de l’IEC, mestre en gai saber, president de l’Ateneu Barcelonès i amic —al mateix temps que noble contradictor— d’Unamuno (l’epistolari d’ambdós fou publicat el 1951). A més de la participació assídua a Diario de Barcelonal, col·laborà sovint a La Renaixença, La Veu de Catalunya, L’Avenç i “Catalònia”, entre d’altres. Traduí obres de diversos autors, amb especial atenció per a Novalis, Goethe, Nietzsche, Homer i Píndar.

Bibliografia

  1. Benet i Morell, J. (1963)
  2. Blasco i Bardas, A.M. (1992)
  3. Casals, G. (1998), p. 7-65
  4. Casals, G. (2007), p. 9-32
  5. Ferrater, G. (19791), p. 89-98
  6. Grilli, G. (19872)
  7. Manent, M. (19731), p. 32-44
  8. Maragall i Noble, G. (1988)
  9. Marfany, J.Ll. (19751), p. 99-121, 122-185
  10. Marfany, J.Ll. (19862), vol. 8, p. 187-246
  11. Miralles, C. (2003), vol. 2, p. 721-742
  12. Quintana i Trias, Ll. (1996)
  13. Riba, C. (1983), p. 11-69
  14. Romeu i Figueras, J. (19842), p. 13-45
  15. Terry, A. (2000)
  16. Valentí Fiol, E. (19722)
Vegeu bibliografia

Llegir més...