i Manuel Milà i Fontanals | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Manuel Milà i Fontanals

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Filòleg, historiador de la literatura i poeta.
Vilafranca del Penedès, 1818 — Vilafranca del Penedès, 1884

Vida i obra

Germà petit de Pau Milà. El 1827 es traslladà amb la família a Barcelona. Estudià filosofia al seminari de Barcelona i a Cervera, i es llicencià en dret (1841) i es doctorà en lletres (1845) a la Universitat de Barcelona. El 1836, incorporat al romanticisme liberal dominant a Barcelona, al voltant de JosepAndreu i Fontcuberta, que devers el 1839 abandonà per abraçar-ne el conservador, publicà una professió de fe romàntica a “El Vapor”, que el 1838 recollí, amb un estudi sobre el teatre antic castellà, diversos poemes, composicions en prosa i el poema dramàtic “Fasque Nefasque”, dins Algunos estudios literarios. El 1839 viatjà a París i hi estudià, directament sobre els manuscrits, la poesia provençal, i el 1844 publicà un Compendio del arte poética fortament influït per la nova historiografia literària romàntica. Traduí poemes de Dant, Goethe i Schlegel, entre d’altres, Los deberes del hombre de Pellico, i participà en la traducció de Los animales parleros, de Giambattista Casti (1840). El 1847 guanyà la càtedra de literatura general i espanyola a la Universitat de Barcelona, des d’on exercí un magisteri fecund i creà una escola de llarga persistència a Catalunya a través d’AntoniRubió i Lluch. Publicà treballs importants, d’una novetat absoluta a la Península Ibèrica, sobre la cançó tradicional catalana (Observaciones sobre la poesía popular, con muestras de romances catalanes inéditos, 1853; nova edició, molt ampliada, el 1882, com a Romancerillo catalán), la literatura trobadoresca (De los trovadores en España, 1861) i l’epopeia castellana (De la poesía heroico-popular castellana, 1874). El 1857 edità uns Principios de estética —tractat ampliat, modificat i i reeditat diverses vegades, entre el 1869 i el 1884—, on recollí les teories del psicologisme escocès i, en certs indrets, les de Kant i Hegel. Simultàniament, es dedicà a la crítica literària i també a la d’art, i a l’estudi de les literatures catalana, castellana, italiana, francesa, occitana, anglesa i alemanya. Cal remarcar sobretot la seva activitat com a historiador de la literatura catalana medieval. A més dels treballs sobre els trobadors catalans, són importants la seva Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans —premiada als Jocs Florals de Barcelona del 1865— i articles sobre Ausiàs Marc, les noves rimades, la codolada i el teatre català antic, entre d’altres. Escriví també articles d’interès sobre la llengua catalana i intervingué en les polèmiques relatives a la unificació de l’ortografia. És autor, a més, de poesies en castellà i en català, algunes de les quals —com La font de Melior (1843), La cançó del pros Bernart (1867) i La complanta d’En Guillem (1872)— són molt remarcables. Tot i les seves reticències davant l’ús literari generalitzat del català, presidí dues vegades (1859 i 1883) els Jocs Florals de Barcelona, on defensà l’exclusió del castellà, i considerà excessivament tímids els objectius dels felibres. Presidí l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1861-78) i fou membre de la de Belles Arts i corresponent de l’Academia de la Historia i de l’Academia Española. El seu deixeble Marcelino Menéndez y Pelayo en publicà pòstumament les Obras completas, en vuit volums (1888-96), que ometen bona part de la seva producció, i una Semblanza literaria, el 1908. Aquest mateix any foren aplegades en un volum les seves Obres catalanes. El 1959 Martí de Riquer promogué una nova edició crítica de les seves obres més importants.

Bibliografia

  1. Aullón de Haro, P. (2002), p. 15-39
  2. Bernat i Baltrons, F. (2002), p. 103-128
  3. Bernat i Baltrons, F. (2006)
  4. Garrido Palazón, M. (1988)
  5. Garriga, C. (2004), p. 27-39
  6. Jorba, M. (1984)
  7. Jorba, M. (19892)
  8. Jorba, M. (1991)
  9. Jorba, M. (20021)
  10. Jorba, M. (2003), p. 573-587
  11. Juretschke, H. (1974)
  12. Llopart, F. (2000), p. 249-259.
  13. Molas Batllori, J. (19852), p. 5-27
  14. Muñiz Muñiz, M.N. (2005)
  15. Rodríguez Pequeño, M. (2000), p. 195-216
  16. Rubió i Balaguer, J. (1967), vol. II, p. 575-612.
  17. Rubió i Balaguer, J. (1970).
Vegeu bibliografia

Llegir més...