Oleguer

Personatge central de la novel·la L’Escanyapobres, de Narcís Oller.

És una reinterpretació positivista i local, de gran intensitat poètica, de l’estereotip literari de l’avar. Caracteritzat en el físic i el temperament amb les fórmules de la bête humaine de Zola (rata, fura, aranya, felí), d’orígens obscurs, coquí, miserable i misteriós en els costums i en la seva fosca intimitat, viu obsessionat per la possessió física de diners —per la riquesa en ella mateixa— i per la por de ser robat. La seva despietada usura i la insociabilitat extrema li donen una reputació negativa i en fan un marginat a Pratbell. Inserit en el marc històric de la industrialització a mitjan segle XIX, és presentat com un ésser desarrelat del seu medi natural —l’ofici de traginer— i alienat pel progrés (ferrocarril, pèrdua dels mercats rurals). La veu col·lectiva anònima del poble i la pròpia consciència forneixen informacions de la seva història anterior, que donen sentit als fets relatats. La interacció amb els altres personatges —Magí, Tuies— el perfila com a perdedor davant la supervivent triomfadora. El determinisme inicial s’acompleix com a llei en mostrar-se l’evolució de l’extraginer i negociant fins a convertir-se en una bèstia degenerada, malgrat l’esperança frustrada de retorn —per la via del sentiment amorós— a l’estat primitiu d’integració amb la naturalesa. Arriba així a la fi de la seva trajectòria de progressiu aïllament i neurosi provocats per l’acció del capitalisme en les comarques rurals («la lògica prepotent dels fets»). La força de la natura —la «passió» desenfrenada pels diners— aliada amb el motor de la història sacrifiquen Oleguer com a màrtir de la «nova civilització». La consistència moral del personatge es fixa en el seu valor simbòlic, deformació patològica dels mecanismes economicistes moderns. Oleguer simbolitza la desfiguració de l’individualisme propi de la burgesia catalana, de primer compartit pel narrador —en els valors d’estalvi i iniciativa personals—, però aviat condemnat en funció de l’alienació creixent del personatge, contrària a les lleis d’un progrés que, contradictori, ha generat Oleguer.