i Carles Riba i Bracons | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Carles Riba i Bracons

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poeta, traductor, crític literari i narrador.
Barcelona, Barcelonès, 1893 — Barcelona, Barcelonès, 1959

Vida i obra

Llicenciat en dret i lletres, es doctorà en lletres el 1938 amb una edició de Nausica de Joan Maragall. Una vocació literària primerenca el feu guanyar el 1911 una flor natural als Jocs Florals de Girona; el 1912, en uns altres Jocs Florals, conegué la poeta Clementina Arderiu, amb qui es casà el 1916 i tingué quatre fills. Precisament el matrimoni contribuí a palesar la dificultat de ser un professional de les lletres a la Catalunya de l’època. Així, exercí com a professor de literatura a l’Escola de Bibliotecàries, càrrec que ocupà fins el 1939, amb interrupcions degudes a la dictadura (1923-30) i al Bienni Negre (1934-36). També col·laborà en diaris i revistes, realitzà traduccions i feines editorials diverses, no sempre prou reconegudes. En tot cas, Riba fou, si més no fins a la guerra civil de 1936-39, una concreció admirable de la figura del poe-ta i professor que començava a ser habitual a lesliteratures europees, alhora que un intel·lectual compromès amb la seva cultura i la seva societat. Es pogué formar gràcies als viatges que feu, etapes decisives en la seva evolució personal i intel·lectual, primer a Itàlia (1920), després a Alemanya (1922-23), on treballà, a Munic, amb el filòleg Karl Vossler, que l’inicià en l’estilística, a París (1924), on estudià metodologia de l’ensenyament del grec, i, finalment, a Grècia (1927), on corroborà l’afinitat íntima amb la cultura i el paisatge clàssics, referència constant en la seva obra. Aspectes capitals de la seva dedicació professional foren la col·laboració amb Pompeu Fabra en la preparació del Diccionari general de la llengua catalana (entre el 1923 i el 1932), l’obra del qual continuà com a membre de l’IEC (des del 1932). Però, sobretot, destaca l’enorme contribució a l’FBM, on fou catedràtic de grec (1925) i s’encarregà no solament d’ensenyar aquesta llengua, sinó de traduir i de revisar traduccions d’altri. Ingressà a la Universitat de Barcelona el 1927 i fou nomenat professor agregat de grec a la Universitat Autònoma (1934), cosa que semblà una autèntica consagració pública. Quan esclatà la revolta feixista, Riba es mantingué fidel a la República, compromís que palesà com a vicepresident de la ILC i representant català al Pen Club (1937). El 1939, temorós de represàlies, s’exilià a França, on residí a Boissy-la-Rivière (on hi ha el château de Bierville), l’Isle Adam, Bordeus i Montpeller. Refusà d’emigrar a Amèrica i decidí de tornar a Catalunya quan les circumstàncies hofessin possible; mentrestant, traduïa per a l’FBM. Retornat el 1943, hagué de renunciar a la vida pública, però esdevingué el mestre de les noves generacions i el portaveu indiscutit dels escriptors catalans als congressos de poesia de Segòvia (1952), de Salamanca (1953) i de Santiago (1954), en què una tímida obertura del règim franquista propicià el diàleg amb Dionisio Ridruejo que comportà un desvetllament de l’interès dels escriptors castellans envers la cultura i la literatura catalanes (la seva mateixa obra fou traduïda i publicada en el volum Obra poética, 1956). S’inicià com a traductor amb una versió de les Bucòliques de Virgili (1911), per bé que destacà amb les versions de Poe (1915 i 1916), i, sobretot, de l’Odissea d’Homer (1919), que traduí per encàrrec de Carner, com també Electra i Antígona de Sòfocles (1920), a més de Rilke i Kafka, entre d’altres. Per a l’FBM, de la qual fou director al final de la seva vida, traduí les Vides paral·leles de Plutarc, Eurípides, Èsquil i Sòfocles; el mecenatge de la postguerra li permeté d’oferir una nova versió de l’Odissea (1948), recollir les versions de Hölderlin (1944) i acostar-se a Kavafis (traducció publicada el 1962). Com a escriptor, conreà la narració, en un esforç per a contribuir a consolidar una prosa literària viable, i publicà una sèrie de contes de caràcter infantil, com ara les Aventures d’En Perot Marrasquí (1917 i 1924), Guillot, bandoler (1920) o Sis Joans (1928), per bé que assajà altres registres a L’ingenu amor (1924). Inicià l’obra poètica per dos camins diferents; n’abandonà un, proper a Maragall, però en servà el Residu de “La paraula a lloure” (1912-19), i aprofundí amb el primer llibre de les Estances (1919) en l’opció de la poesia com a experiència de cultura segons motlles clàssics, recreant l’evolució que la poesia catalana hauria fet si hagués tingut un Renaixement, des d’Ausiàs Marc —incorporant Petrarca o Dant— fins a Baudelaire, sense renunciar als grecs (Homer). Si el primer llibre s’esforçava a objectivar l’experiència amorosa en el motlle rigorós del poema, el segon llibre de les↑Estances (1930) palesa la superació d’una crisi personal i literària que amenaçà la seva vocació, i mostra una evolució personal i poètica que el posa a l’altura de la millor lírica contemporània, tant pel dominide la llengua i de la tècnica com per la densitat de l’experiència amorosa i moral i la capacitat d’expressar-la subtilment. Els procediments testimonien ara la relació amb Rilke, Mallarmé o Valéry, com es fa encara més evident a↑Tres suites (1937), poemes que modulen la contemplació del nu femení o anècdotes quotidianes amb virtuosisme i enginy. La duresa de la guerra, l’amargor de la derrota i la incertesa de l’exili dugueren Riba a cercar en si mateix la força per a superar tanta desolació i hi trobà la fe i les obscures raons de la providència, un procés que exposa a les magistrals↑Elegies de Bierville (1943), on el llegat del món grec i la lírica de Hölderlin i Rilke fan possible una poesia rica d’introspecció però també de virtut civil. Del joc i del foc (1947) fou escrit abans, durant i després de la composició de les Elegies, i si bé la voluntat d’assajar els límits estrictes del tanka japonès proporciona veritables joies líriques, no arriba a la profunditat del llibre anterior, tot i alguns extraordinaris moments de les “Cançons per a una sola veu”. La vivència religiosa és represa i explorada als esplèndids i torturats sonets de↑Salvatge cor (1952), un apassionat cant espiritual que, arrencant del pensament neoplatònic cristià de sant Agustí, troba dignes interlocutors en Ausiàs Marc i Maragall. El darrer llibre de poemes, Esbós de tres oratoris (1957), recorre a les històries dels reis d’Orient, Llàtzer i el fill pròdig per tal de dramatitzar les exigències de viure amb sinceritat la fe religiosa. Com la poesia, la crítica literària s’emmarca al principi en l’àmbit del noucentisme i evoluciona a partir d’una influència gairebé excessiva d’Eugeni d’Ors, palesa a↑Escolis i altres articles (1922), que, com els altres volums posteriors, està format a partir d’articles dispersos. La militància programàtica inicial és compensada pels textos més argumentats d’Els marges (1927), on es fa present una certa estilística. Els articles s’allarguen i es fan més densos d’expressió, més rics d’idees, a Per comprendre (1937), que es pot relacionar amb Valéry o Thibaudet. A ...Més els poemes (1957) destaquen, sobretot, l’exploració i la justificació de la pròpia obra. La crítica constitueix un exercici de solidaritat i de virtut intel·lectuals i humanes, perquè s’aplicà sovint a obres i autors de segon ordre, cercant sempre d’explicar què és l’obra, més que no pas què val, refent el procés de creació des de l’anècdota inicial fins a la concreció formal o temàtica, en funció de cada instant del principi de construcció i de l’actitud que caracteritza el conjunt. És una crítica basada en la intuïció, que cerca de comprendre l’obra i l’autor des de dins, en la qual el crític es posa a prova a si mateix i es descobreix llegint l’obra, recreada i explicada en les opcions fonamentals. Més enllà de servituds històriques, aquesta crítica ha constituït pel rigor i el nivell de l’anàlisi un model que, entre d’altres, ha influït en Joan Teixidor, Joan Triadú, Jaume Bofill i Ferro, Gabriel Ferrater, Joan Ferraté, Josep M. Castellet i Joaquim Molas.

Bibliografia

  1. Balasch, M. (1984)
  2. Diversos autors (19844)
  3. Diversos autors (19845)
  4. Diversos autors (19952)
  5. Ferraté, J. (1993)
  6. Ferrater, G. (19792)
  7. Malé i Pegueroles, J. (19952)
  8. Malé i Pegueroles, J. (2001)
  9. Medina, J. (1989)
  10. Medina, J. i Sullà, E. (1986)
  11. Miralles, C. (2007)
  12. Sansone, G.E. (1985), p. 5-35
  13. Sullà, E. (1987), vol. 9, p. 271-327
  14. Sullà, E. (1992), p. 7-61
  15. Sullà, E. (1993)
  16. Terry, A. (1984), p. 5-47
  17. Triadú, J. (1993).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
ES

Llegir més...