Erròniament, al conjunt de les dites dinasties, amb personalitat pròpia i independent cadascuna (llevat la de Parma, la qual depenia en certs aspectes de la d’Espanya), ha estat donat l’apel·latiu de Casa de Borbó o Casa de França. Aquesta denominació, emprada també pels mateixos interessats, fou fomentada per raons i interessos polítics dels sobirans francesos, principalment arran de l’entronització del primer Borbó a Espanya, pels pactes de Família i també per motius d’ordre tàctic i diplomàtic arran de la caiguda de la monarquia a França. D’aquesta Casa de Borbó, se’n consideraven caps els reis i els pretendents de França fins el 1883; després, els pretendents carlins espanyols fins el 1936, i, finalment, l’exiliat rei d’Espanya Alfons XIII i el seu fill l’infant Jaume, duc de Segòvia. Tots els descendents del primer duc de Borbó, portin o no portin aquest cognom, pertanyen a una mateixa nissaga o raça, la dels Capets, però no a una mateixa casa ni a una mateixa dinastia, ni tan sols a una mateixa família, en el sentit restringit d’aquest mot.
Dinastia dels Borbó-Anjou, de la Casa Reial d’Espanya
Actualment, només dues de les cases dels Borbó donen caps d’estat de monarquies constitucionals, Luxemburg i Espanya. A Luxemburg, el casament de Carlota, gran duquessa de Luxemburg, amb Fèlix de Borbó-Parma (1919) situà com a monarques del ducat el seu fill Joan (1964-2000) i el seu net Enric (des del 2000). A Espanya, el dictador Francisco Franco s’instituí cap d’estat després de guanyar la Guerra Civil Espanyola (1936-39) i denegà el títol de rei d’Espanya a Alfons XIII i al seu fill Joan de Borbó i de Battenberg, però el 1969 designà el fill d’aquest, Joan Carles, successor seu com a príncep d’Espanya. Fou proclamat rei el 1975 com a Joan Carles I d’Espanya, i regnà fins el 2014, que fou succeït per Felip (Felip VI d’Espanya).