i Església copta | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Església copta

cristianisme crist
Església autòctona d’Egipte, hereva de la tradició que tingué com a centre Alexandria (patriarcat d'Alexandria) i constituïda formalment després del concili de Calcedònia (451).

Història

Aquest, que deposà el patriarca Diòscor i condemnà el monofisisme, provocà l’oposició i la ruptura amb Constantinoble, però hi romangué fidel una fracció, anomenada, per això, melquita o “reialista”. Durant molts anys s’alternaren en la seu alexandrina, d’una manera sovint violenta, patriarques calcedonians i no calcedonians, fins a arribar en una doble jerarquia ben distinta, copta i melquita.

A mitjan segle VII els àrabs invasors foren saludats com a alliberadors del jou bizantí. Seguiren, però, alternativament, èpoques de fortes pressions i de persecucions, i no fou fins al segle XIX, sota Muhammad Ali, que els coptes assoliren una major tolerància.

Al segle XVIII alguns coptes s’uniren a Roma i formaren la comunitat copta catòlica, amb un patriarca propi. Al segle XIX, a causa de les influències anglesa i francesa, nasqueren comunitats reformades, especialment l’evangèlica i l’anglicana. Pel maig de 1973 el patriarca copte ortodox Šenuti III visità el papa Pau VI, el qual fet constitueix un contacte oficial inexistent pràcticament des del 451.

Organització, doctrina, preceptes i sagraments

El cap de l’Església copta és el patriarca del Caire, actualment Tauadros II (consagrat l’any 2012, després de la mort de Šenuti III d’Alexandria). La seva autoritat no és considerada infal·lible ni suprema. Com a requisit principal, hom exigeix que hagi viscut almenys quinze anys com a monjo.

Comparteix autoritat amb el Sant Sínode, el qual l’elegeix, i que constitueix el cos suprem de l’Església copta. És format pel patriarca, metropolitans, bisbes i abats. L’Assemblea dels llecs pot plantejar qüestions al sínode amb caràcter consultiu.

El clergat comprèn tres categories: diaques, sacerdots i bisbes, d’entre els quals els metropolitans tenen un rang superior d’un grup o bé d’una gran ciutat. Els bisbes procedeixen de les comunitats monàstiques i han d’observar el celibat. Les dones no poden exercir tasques eclesiàstiques i només poden impartir doctrina als infants o a altres dones. Hi ha comunitats de monges. Des del 1981 poden ser diaques (una tradició que es recuperà del segle XIII, quan fou interrompuda). La litúrgia segueix el ritu copte.

Tenen una gran importància la vida monàstica, que remunta a Sant Antoni, bé que fou sant Pacomi, qui el desenvolupà i promulgà les primeres regles per a les comunitats. Posteriorment, Šenuti fou determinant en imposar una major severitat.  

La font bàsica de doctrina és la Bíblia, complementada amb la paraula dels sants, i la tradició sancionada pels concilis. Les principals festivitats són l’Anunciació, el Nadal, el Baptisme de Crist, el Diumenge de Rams, l’Ascensió, la Resurrecció i la Pentecosta, i els sagraments són el baptisme, la confirmació, la confessió, l’eucaristia, la unció dels malalts, el matrimoni i el sacerdoci. El dejuni és una pràctica observable 210 dies a l’any, bé que no obligada. 

L’Església copta actualment

A finals del segle XXI, hom estimava el nombre de fidels de l’Església copta ortodoxa entre sis i onze milions, dels quals un milió vivien fora d’Egipte, especialment als EUA. Constitueixen, de molt, la minoria religiosa més important del món musulmana, i a Egipte són entre el 6% i el 20% de la població, d’acord amb les fonts oficials i eclesiàstiques, respectivament. 

Tot i aquesta important proporció, els coptes han estat absents de l’administració i les institucions de l’Estat egipci modern fundat el 1954: cap d’ells ha ocupat mai un càrrec polític ni una alcaldia, i l’any 2005 només tenia set representants al parlament d’un total de 454 escons. En 1981-84 el patriarca Šenuti III fou posat sota arrest domiciliari.

La comunitat copta i les seves Esglésies, a més, han estat objecte d’atacs per part dels sectors musulmans més intransigents, especialment virulents després de l’enderrocament de Ḥusnī Mubārak i també de la policia, enfrontaments que a l’octubre de 2011 provocaren una vintena de morts i dures condemnes internacionals al govern de transició. A partir del 2013 l'hostilitat contra els coptes augmentà. Part de la majoria musulmana, especialment els més radicals, acusaven els coptes de donar suport al cop d'Estat militar que al juliol enderrocà el president islamista Mohammed Morsi. L'abril del 2017 tingueren lloc els pitjors atemptats en dues esglésies, que deixaren una cinquantena de morts.

Col·laboració: 
SJV
Data de revisió: 
2017-04-18
Llegir més...