És dividida en tres llibres. El primer narra la joventut de Curial, cavaller pobre, educat a la cort del marquès de Montferrat, del qual s’enamora Güelfa, vídua jove, germana del marquès. Curial defensa i salva la duquessa d’Ostalric, acusada falsament d’adulteri, i el pare d’aquesta, el duc de Baviera, ofereix a Curial la mà de la seva filla segona, Laquesis, i la successió al ducat, fet que posa Curial en una situació difícil que determina un seguit d’incidències i conflictes sentimentals al llarg de l’obra.
En el llibre segon, Curial fa de cavaller errant anant al torneig de Melun; torna a trobar Laquesis i la seva fidelitat amorosa és novament posada a prova; resta a París per ordre de Güelfa, i uns vells envejosos l’acusen falsament i perd el favor de Güelfa i del rei de França.
En el llibre tercer, dedicat a les muses, Curial vol anar a Jerusalem, on arriba després de diverses aventures; visita després el mont Athos, Atenes, Tebes i el mont Parnàs; té un somni mitològic que ocupa una bona part del llibre; de retorn a Gènova, és llançat per una tempesta a la costa de Trípoli i és fet captiu; després de noves aventures i situacions amoroses compromeses, és alliberat i retorna a Montferrat, però Güelfa continua irada contra ell; aleshores se’n va a França i es lliura a la disbauxa; té sort en els fets d’armes i organitza un exèrcit per ajudar l’emperador d’Alemanya, atacat pels turcs; obté la victòria, recobra el prestigi i retorna a Montferrat, on el marquès li dona Güelfa per muller.
L’anònim autor coneixia les novel·les d’aventures franceses, com el Lancelot i el Tristany, les italianes de l’època i les faules mitològiques del primer Renaixement italià (la pruïja d’erudició detura l’acció del tercer llibre amb una càrrega de ciència mitològica inútil). Basa bona part de l’acció en el Decameró, i demostra conèixer el Filocolo, les Històries troianes, la Divina Comèdia, les Metamorfosis d’Ovidi, i sembla un bon lector del Virgili de l’Eneida. S’inspira en la crònica de Bernat Desclot per a l’elaboració d’un parell d’episodis.
L’obra reflecteix, de manera molt viva, l’ambient social de la fi de l’edat mitjana. La geografia hi és molt precisa; els personatges porten noms reals o que ho poden ésser; l’acció és versemblant (llevat dels somnis mitològics). L’ambient de cavallers bregosos, de torneigs, deseiximents i violències disfressades amb cerimonials ostentosos hi és molt ben descrit. Però on l’autor mostra més el seu talent de novel·lista és en la manera com tracta les situacions sentimentals que crea l’acció de l’obra i en la matisada caracterització dels personatges, no limitada solament a les figures principals sinó present en un bon nombre de personatges secundaris, descrits amb trets caracterològics molt ferms. Els seus personatges no són tots d’una peça: així, Curial, perfecte cavaller, afeccionat a l’estudi i a la música, té defectes com a home: li agraden els plaers i la riquesa i es posa en situacions que fan perillar la seva fidelitat a Güelfa.
La llengua de la novel·la, excepte en els passatges retòrics, és viva i abunda en diàlegs enginyosos de la millor qualitat. El fet que el rei Pere el Gran coprotagonitzi força pàgines de l’obra, com també l’elecció de Montferrat com a territori de referència i la presència de cavallers que responen a llinatges compromesos amb la causa d’Urgell permet de veure en el Curial e Güelfa també una dimensió política, no aliena a l’ambient enrarit que es produí arran del conflicte entre la Generalitat i Joan II, i que desembocà en la guerra civil del 1462. No és descartable que es degui a aquest motiu la seva nul·la difusió.
El Curial e Güelfa es conserva en un manuscrit únic a la Biblioteca Nacional de Madrid, publicat per Antoni Rubió i Lluch (1901). Posteriorment fou reeditat per Ramon Aramon i Serra (1930-33) i per Ramon Miquel i Planas i Alfons Par (1932), edicions precedides d’introduccions crítiques. L’obra ha estat traduïda al castellà, a l’anglès, al francès i al neerlandès.
Hom ha tingut especial interès a fer remarcar el medievalisme del Curial davant la modernitat del Tirant lo Blanc, apreciació que, a més de reposar sobre una base crítica bastant discutible, ha fet que hom no donés la importància que tenen determinades característiques de l’obra, que la situen en un lloc molt alt en la novel·lística del seu temps.
L’any 2017 el filòleg Abel Soler donà a conèixer públicament el resultat de les seves investigacions, segons les quals l’autor del Curial e Güelfa era Enyego (o Iñigo) d’Ávalos, cortesà, militar i diplomàtic al servei d’Alfons el Magnànim, tesi, tanmateix, contestada per destacats estudiosos de la literatura medieval.