Educat a la cort francesa, ingressà el 1302, a París, a l’orde dominicà, però l’abandonà aviat i seguí la carrera eclesiàstica. Rebé una canongia a París i diversos beneficis, entre els quals l’abadiat de Sant Pau de Narbona. Les idees il·luministes que adoptà del seu amic Angelo Clareno i un espiritualisme exaltat el feren vorejar sovint l’heretgia. Joan XXII, tot i condemnar els espiritualistes, el tingué en molta estima i l’envià com a ambaixador papal entre Nàpols i Sicília i el proposà per a arquebisbe de Tarragona i bisbe de Miralpeix, càrrecs que Felip refusà. Actiu en la política del regne de Mallorca, inicialment (1318-19), d’acord amb el papa, assuaujà les tensions entre el seu germà Sanç de Mallorca i Jaume II de Catalunya-Aragó, i a la mort de Sanç (1324) fou nomenat regent del regne i tutor de Jaume III, fill del seu germà Ferran. La regència fou difícil, a causa de les pretensions de Jaume II sobre els estats del regne de Mallorca (el 1325 féu envair el Rosselló) i a causa, també, de Gastó II de Foix, que, ajudat per França, volia suplir-lo en la regència; però tingué l’ajut del papa i, després, del mateix infant Alfons (Alfons III el Benigne). Acabada la regència (1335), trencà les relacions amb el papa i es retirà a Nàpols. Renuncià a tots els seus béns, les seves dignitats i els seus benifets, i menà una vida d’una austeritat extrema, un espiritualisme exaltat que compartí amb els seus deixebles, anomenats els germans de Felip de Mallorca.