i Formentera | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

Formentera

Municipi
Eivissa i Formentera

Sumari de l’article

Espadats del promontori oriental de la Mola, a l’illa de Formentera
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi de les Balears, format per les illes de Formentera, de s’Espardell, s’Espalmador i altres illots més petits.
Població: 
11.545 h
[2014]
Extensió: 
83 km2

El municipi de Formentera comprèn, a més, les caseries de ses Salines de Sant Ferran, la Savina i es Caló. Juntament amb l'illa d'Eivissa, del sud de la qual és separada per l'estret des Freus, de 7 km, forma el conjunt anomenat pels antics de les Pitiüses.  Entre les Balears, ocupa la posició més meridional. La morfologia de Formentera és simple: una plataforma estructural terciària, en part recoberta per materials quaternaris, que es disposa en dues unitats de relleu: a l’est, les terres altes de la Mola (202 m alt.), voltades d’espadats, on hi ha el far de Formentera, de llum blanca i 30 milles d’abast, situat a la punta Roja (119 m), i a l’oest, la península del cap de Barbaria; ambdues són unides per un braç de terres baixes i arenoses de 8 km, al llarg del qual hi ha les platges de Tramuntana i de Migjorn. Al nord de la part occidental hi ha l’estany des Peix i l’estany Pudent, que és utilitzat com a concentrador de les salines pròximes; entre aquests estanys hi ha el port de la Savina, l’únic resguard mariner d’importància de l’illa. Una elevada temperatura mitjana anual (19,2°C), amb unes pluges escasses (371 mm anuals de mitjana), li dóna un clima de caràcter subàrid, que es manifesta en els sòls (rendzines i terra rossa) i la vegetació, xeròfila, formada per escassos boscos de pins i savines, amb predomini de la garriga, amb mates, estepes, càdecs i plantes aromàtiques, com el romaní i el timó capitat o senyorida (Thymus capitatus), a part la vegetació halòfila que hi ha entorn dels estanys. Aquest clima hi limita les possibilitats agràries, però facilità l’explotació de les salines i, més tard, les activitats turístiques. Fins a l’aparició del turisme, les activitats agràries, l’explotació de les salines i la pesca foren els únics horitzons de treball de l’illa. Aquesta limitació determinava una emigració, que constituïa uns dels trets característics de la demografia insular. De les 4.647 ha de superfície útil (el 60% del total), només 1.041 ha (el 22,4%) són conreades; el 85% són conreus cerealistes (982 ha), a causa de les condicions climàtiques i del relleu, que no ofereix cap protecció contra els vents; uns altres conreus són els de figueres (151 ha), vinya (116 ha), ametllers (93 ha), oliveres (26 ha) i garrofers (6 ha). El regadiu ocupa només 3 ha (petits horts familiars que utilitzen aigua de pluja recollida en aljubs). La superfície forestal, que ocupa dues terceres parts de l’illa, és utilitzada principalment com a pastures d’una ramaderia composta per bestiar oví i cabrú. Per a la pesca, s'utilitzen les instal·lacions de la Savina i les més modestes de cala Saona, es Caló, es Pujols, platja de Migjorn i el torrent de s’Algar. Les salines ocupaven 25 ha, amb uns rendiments elevats (682 tones per ha). La recol·lecció de la sal, que ocupava unes 100 persones, és mecanitzà i s'uní a les d’Eivissa el 1897 en l'empresa Salinera Espanyola, que les explotà fins el 1985. Aquesta economia tradicional i estancada experimentà canvis importants a partir del 1959, a causa del turisme, que va prendre unes característiques especials pel predomini de sectors relacionats amb el moviment hippy. Nombrosos estrangers hi han adquirit solars i petites propietats agràries, i hi han proliferat els serveis d’alimentació i els comerços. Formentera disposa de comunicacions regulars diàries amb Eivissa, a part les nombroses excursions per a turistes, que utilitzen una flota pròpia. El port de la Savina experimentà una considerable intensificació del tràfic, i el 1984 fou ampliat. El moviment portuari arriba a prop dels 5.000 vaixells anuals, que transporten prop de 430.000 passatgers. La població era de 4.209 h el 1981; entre 1970 i 1981 augmentà el 41,9%, la qual cosa dóna una densitat de població de 5,27 h/km2, la més baixa de les Illes Balears.

La història

Les dues destrals i el disc de bronze (període tardà) del Museu d’Eivissa, trobats a Formentera, són els elements que s’han esgrimit en la disputa del poblament o no de les Pitiüses abans de la colonització púnica. No són les úniques troballes prehistòriques a la Pitiüsa Menor. Quant a les restes púniques i romanes, menys denses que a Eivissa, és ben poc el que es conserva. Tot desmenteix que Formentera fos en l’antiguitat una illa deshabitada, com indica, entre d'altres, Estrabó, el primer que l’anomenà Ophiusa. Sebastián de Salamanca i una saga noruega parlen d’atacs normands a Formentera, durant l’ocupació musulmana. Hi ha dues làpides funeràries, amb inscripcions àrabs del 1013 i del 1014, procedents de Porto-Saler i de sa Mola, i n'hi havia hagudes d’altres. Encara hi habitaven sarraïns, segons el Llibre dels feits, en temps de la conquesta catalana, duta a terme alhora que la d’Eivissa (1235). Un dels conqueridors, Montgrí, arribà a posseir tres quarts de l’illa, que infeudà a Berenguer Renard (1246). De llavors, com a mínim, és l’establiment d’agustins a sa Mola. També hi hagué una capella prop d’on ara hi ha Sant Francesc. Formentera, que formava part de la Universitat d’Eivissa, romangué deshabitada durant tres segles, des de la fi del segle XIV. Els eivissencs només hi enviaven alguns guaites i pastors, però l’illa, en l'època que més pressionaren els turcs, fou “estació contínua dels algerins”. Una major seguretat i l’augment demogràfic a Eivissa motivaren que Formentera es poblés de nou, amb eivissencs, des del 1697. Després de la guerra de Successió (acabada a les Balears el 1715) com a càstig pel suport dels habitants de Formentera al bàndol austriacista, l’Estat borbònic confiscà les Salines i les explotà en règim de monopoli, cosa que deixà la població sense un recurs important. L’església fortalesa de Sant Francesc fou beneïda el 1726. Algunes torres completaren la defensa. El primer bisbe d’Eivissa, el 1786, dividí Formentera en les tres parròquies actuals: Sant Francesc de Formentera, cap del municipi, sa Mola o el Pilar i Sant Ferran de Formentera. La població pujà de 400 habitants (1746) a 1.524 (1842) i a 1.846 (1877).

El 1822 hom instaurà el municipi  de Formentera, que de manera intermitent fou annexat al d'Eivissa fins el 1888. Els anys trenta del segle XX els saliners protagonitzaren diverses vagues. En començar la Guerra Civil Espanyola hi tingué lloc un intent d’aixecament de suport als franquistes. L’expedició comandada pels generals Bayo i Uribarri desembarcà a Formentera el 7 d’agost de 1936 i restablí la legalitat republicana, que acompanyà d’una repressió en la qual foren assassinats capellans i militars simpatitzants dels sollevats. Bayo intentà sense èxit recuperar Mallorca des d’Eivissa i Formentera, i al setembre ambdues illes caigueren en l’ofensiva del comte Rossi. Acabada la guerra, el 1940 els franquistes hi establiren el camp de presoners conegut popularment com Sa Colònia, o Es Campament. Situat prop del Port de la Savina i al costat de l’Estany des Peix, es mantingué fins el novembre del 1942 com a centre d’internament de republicans i anarcosindicalistes, i arribà a allotjar uns 1.500 presos, 58 dels quals (segons registres oficials) moriren per les deficients condicions. Des dels anys seixanta, com a Mallorca i Eivissa, el turisme donà un fort impuls a l’economia de Formentera i acabà per convertir-se pràcticament en l’únic recurs. Després del franquisme, Formentera formà part administrativament del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, dins la Comunitat Autònoma de les Illes Balears fins el 2007. Aquest any hom establí el Consell Insular de Formentera. L’any 1995 hom declarà reserva natural els espais de Ses Salines d’Eivissa i Formentera, que el 2001 esdevingueren parc natural.

Col·laboració: 
BBP
Data de revisió: 
2015-11-16
Llegir més...