OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Gandia

Municipi
Safor
Panoràmica de la ciutat de Gandia
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi i cap de la comarca de la Safor, al qual hom annexà el 1965 els de Beniopa i de Benipeixcar , a la costa, a la plana al·luvial del riu d’Alcoi, que drena el terme, juntament amb el riu de Sant Nicolau.
Població: 
80.020 h
[2009]
Extensió: 
61 km2

El sector nord-occidental és accidentat per l’alineació muntanyosa que continua la serra Grossa (el Mondúber, 840 m alt., a l’extrem septentrional del pla de la Marjuquera), amb terres calcàries i relleus càrstics, en gran part improductiu, encara que 3.281 ha són considerades com a superfície forestal (1985), i la resta forma part de la fèrtil horta de Gandia . El regadiu utilitza la séquia reial d’Alcoi (que a través de la séquia comuna de Gandia rega les terres de la dreta del riu, mentre que la de Vernissa rega les de l’esquerra), així com l’aigua de més d’un centenar de pous; ocupa 2.153 ha (la pràctica totalitat de les terres de conreu), 1.870 de les quals són de cítrics (1.604 ha de tarongerars) i 256 d’hortalisses, especialment de cebes i tomàquets, amb una mitjana de tres collites l’any; l’arrossar, que a mitjan anys seixanta encara ocupava 83 ha (a la marjal formada pels ullals originats en aflorar l’aigua a les depressions tancades pel cordó litoral), a hores d’ara ha desaparegut. El secà és igualment inexistent. La petita explotació hi predomina (el 95% tenen menys de 5 ha), mentre que el règim de tinença és el de conreu directe. Els productes agrícoles comarcals són comercialitzats en gran part a la ciutat (una dotzena de magatzems de confecció de les taronges i de tomàquets primerencs).

Antigament eren exportats a través del port de Gandia , inaugurat el 1893, a la gola del petit riu de Sant Nicolau, gràcies a la companyia anglesa que construí el ferrocarril de via estreta d’Alcoi a Gandia, que havia de desembarcar carbó per a Alcoi; és el primer port taronger del País Valencià: el 1964 exportà 306.690 tones de productes a l’estranger (d’un total de 350.000), 180.731 de les quals de cítrics (segueixen en importància les hortalisses, especialment cebes, melons i tomàquets). Tanmateix el retrocés en l’exportació d’aquests productes per via marítima i llur substitució pel ferrocarril i pel camió ha fet perdre al port importància relativa. Aquest estatjava, a més, 177 barques de pesca el 1984, amb uns 600 pescadors; el resultat mitjà anual era de 1.300 tones de pesca. La ramaderia és marginal; només es destaquen uns 5 000 caps d’aviram (per a producció d’ous i carn) destinats al consum de la ciutat.

Relacionades amb l’agricultura hi ha més de 60 empreses de transports per carretera. A part petites indústries de pell i de cuir, supervivència de la tradicional indústria autòctona (els pelleters hi foren importants fins al s. XVIII), les activitats industrials (182 empreses i 1 864 actius el 1978, sense construcció) són directament o indirectament relacionades amb l’agricultura. S'hi destaquen les alimentàries, amb una fàbrica de conserves vegetals, i una empresa d’embalatges per a la fruita; el subsector de la fusta i el moble és també important, així com el dels transformats metàl·lics, on es destaca una empresa que es dedica a la reparació i el manteniment de vaixells. La construcció hi ha pres impuls amb el desenvolupament del turisme, localitzat a la façana marítima del municipi, que enclou l’ampla platja de Gandia , al nord del riu d’Alcoi, i la de Venècia, al sud. El 1986 hi havia 19 establiments hotelers (1.726 habitacions) i 3 càmpings amb 1.576 places; nogensmenys, hom pot estimar en més de 50.000 les places d’apartaments i xalets, i hom parla d’una població flotant que en plena temporada superaria les 100.000 persones; un percentatge important del turisme (70%) procedia del País Valencià i de Madrid.

Cap al 1900 Gandia dedicava més d’un 50% dels seus actius al sector primari, bàsicament l’agricultura i repartia la resta entre els altres dos sectors; fins el 1950 no aconseguí de reduir els seus actius primaris per sota d’un 45%; a la dècada dels cinquanta, mentre el sector secundari es mantenia estable (27%), el terciari augmentà en perjudici del primari, passant de representar el 25% el 1950 al 41% el 1960. Però, definitivament, foren els anys seixanta i setanta els de la terciarització de la població activa de la ciutat, a causa sobretot de l’acumulació de comerços i serveis, el desenvolupament del subsector del transport, l’allau turística i la capitalització que en fa Gandia al capdavant d’una àrea d’influència que supera l’àmbit comarcal. Comptat i debatut, el 1981 els actius primaris representaven el 9% (el 25% el 1960), els secundaris el 34% (el 27% el 1960), mentre que el sector terciari n'ocupava el 51% (el 41% el 1960).

La població s’ha quintuplicat de principi de segle ençà, passant dels 10.026 h el 1900 als 51.522 el 1986; tanmateix, al llarg dels primers seixanta anys només s’havia duplicat (20.340 h el 1960); l’important corrent immigratori és a la base del fort creixement d’aquestes darreres dècades, amb gent provinent de municipis valencians i alacantins més pobres, així com de la Manxa; al llarg del darrer decenni aquest flux s’ha paralitzat.

La ciutat (61 582 h agl [2006], gandians ; 22 m alt.) és a l’esquerra del riu d’Alcoi. El nucli primitiu, dit la Vila, fou emmurallat al començament del s. XIV (en resta alguna torre); dins seu hi ha l’església arxiprestal i antiga col·legiata de Gandia , el palau ducal, venut pels Osuna i restaurat i ocupat pels jesuïtes des de l’any 1890, que ha experimentat nombroses modificacions (el cos principal és de l’època dels Borja), el convent de Santa Clara (1429), amb una petita església gòtica, i la casa de la ciutat, amb una notable façana neoclàssica (1781).

La Vila Nova correspon a un eixample del s. XVI, amb un segment de muralla nova, la qual encloïa la universitat (1546-49), actualment col·legi de les Escoles Pies, i l’antic convent franciscà de Sant Roc. Fora del recinte hi havia el raval o moreria, prop del qual el mercat del Prado, on hom ven la fruita de tots els pobles veïns, és reminiscència de l’assoc islàmica o de les fires concedides al s. XIII. Modernament la ciutat s’ha estès al voltant d’aquests nuclis, però sempre a l’esquerra del riu.

És un important nus de comunicacions; té estació del ferrocarril de via ampla, a València, i autopista a València i Alacant. El 2011 s’inaugurà el Centre d’Interpretació Ambiental del paratge natural del Parpalló-Borrell.

Antiga alqueria islàmica, a la conquesta cristiana es formà el nucli actual, protegit pel Bairén , del qual depenia. El 1323 Jaume II donà a l’infant Pere la senyoria de Gandia, i aquell mateix segle la baronia esdevingué centre del ducat de Gandia , fet que afavorí la prosperitat i la importància de la vila; el duc Alfons el Vell hi establí una cort brillant. En època de Pere III tenia ja els seus jurats i els seus justícies; les institucions foren recollides a les Consuetuds de Gandia. El conreu de la canyamel (que experimentà una primera crisi a mitjan s. XIV, amb la Pesta Negra) i la indústria tèxtil foren impulsades pels primers ducs. Hi hagué, vora el posterior Tossal, el call jueu. En passar el ducat als Borja, la vila cobrà nova importància; a part la construcció o la millora dels principals edificis, el papa Alexandre VI concedí a l’església de Santa Maria el títol de col·legiata, que perdurà fins el 1851, i Francesc de Borja fundà la Universitat de Gandia . La cort dels Borja tornà a fer de la vila un centre cultural, una cort del tipus renaixentista italià. El 1521, durant les Germanies, hi tingué lloc la decisiva batalla de Gandia , el dia de sant Jaume, on fou derrotat l’exèrcit del lloctinent Hurtado de Mendoza; els agermanats saquejaren i incendiaren el palau ducal (Bartomeu Guitard i uns altres responsables foren condemnats a mort el 1530) i atacaren la moreria. El conreu de la canyamel hi prengué un nou impuls al s. XVI, però l’expulsió dels moriscs (el Raval de Gandia, que era cap d’una fillola, tenia 75 focs moriscs el 1609, mentre que els cristians de la vila sumaven 600 focs) i l’arribada del sucre americà posaren fi a aquest conreu. La població baixà fins a 388 focs el 1646; la canyamel fou substituïda per les moreres i la cria de cucs de seda, activitat que s’imposà al s. XVIII, fins al punt que arribà a ésser el nucli d’una important indústria: a la fi del segle hi havia un miler de telers de cintes de seda i 24 d’uns altres teixits, i la població arribà a 1 400 focs. Felip IV de Castella concedí a la vila el títol de ciutat. A mitjan s. XIX les moreres foren substituïdes per la vinya i començà el conreu dels tarongers, que s’imposà totalment al començament del s. XX, després de la mort dels ceps amb l’epidèmia de la fil·loxera. El comerç de les taronges ha estat, en l’època moderna, seguint les fluctuacions del mercat europeu, la base de la vida econòmica de la població. Abans de la guerra civil de 1936-39, en relació amb les actituds polítiques predominants, al Grau hi hagué majoria anarquista, així com als pobles més pobres, mentre que a la ciutat dominava un blasquisme radical i anticlerical.

El municipi comprèn, a més, els barris de Santa Anna de Gandia (o Natzaret ) i del el Grau de Gandia , les caseries i llogarets de la Marjuquera (en part a Ador), el Clot de la Mota  i Martorell , i, entre altres, els despoblats d’Alcodar, l’Assoc , Benicanena , Morera , Rafalcait i l’Alqueria d’en Foixet .

Col·laboració: 
RPC / TLlC / JEC / MABP

Llegir més...