La seva personalitat abans de la predicació (l’inici de la qual és fixada per una tradició a quaranta anys) és gairebé desconeguda. Fill pòstum d’'Abd Allāh, membre de la influent tribu quraixita, fou alletat per una beduïna. Perdé la mare a sis anys i fou confiat al seu avi, ‘Abd al-Muṭṭalib, i després al seu oncle, Abū Ṯālib. A vint-i-cinc anys entrà al negoci comerciant i caravaner d’una vídua rica, Ḫadīǧa, amb qui es casà i en vida de la qual es mantingué monògam. En quedar-se vidu, prengué diverses esposes, la tercera de les quals fou ‘Ā’iša.
Malgrat la tradició que el suposa a Síria en contacte amb monjos cristians, sembla que el seu coneixement del cristianisme fou molt lleu. També segons la tradició, la seva vocació fou despertada per l’aparició de l’àngel Gabriel, el qual li encomanà de transmetre les paraules divines que li serien revelades. Aquestes revelacions, fragmentàries, una vegada reunides (~650), formaren l'Alcorà. Inicialment es donà a conèixer com l’anunciador del judici final (amb el premi o el càstig corresponent), concepte desconegut a l’Aràbia preislàmica, i proclamà la submissió (islām) al Déu únic com a única finalitat d’aquesta vida.
Els primers convençuts per la seva predicació foren, a més de Ḫadīǧa, el seu cosí ‘Alī ibn Abī Ṭālib, els futurs califes Abū Bakr i ‘Umār i la gent humil de la Meca. Aviat, però, l’hostilitat dels notables de la Meca l’obligà a fugir-ne, i es refugià a Yaṯrib (hègira). A Yaṯrib, des d’aleshores anomenada Madīna al-Nabi (‘Ciutat del Profeta’), o simplement Medina, substituí les antigues organitzacions tribals per la igualitària “comunitat dels creients”, basada únicament en el lligam religiós i obligada a l’almoina i a l’oració. Malgrat un intent d’aproximació, se separà dels jueus de Medina i canvià Jerusalem per la Meca (en tant que dipositària de la Ka'ba) en l’orientació obligada dels fidels en pregar. Per tal d’assegurar la vida material de la comunitat recomanà pillatges, que aviat es convertiren en veritables enfrontaments bèl·lics (batalla de Badr) entre els seus partidaris i els habitants de la Meca, sobretot. El triomf final de Mahoma, senyor incontestable de Medina, expandí el seu poder, fins a la consolidació definitiva: la seva entrada a la Meca (630) i la destrucció dels ídols de la Ka'ba. El 632 instituí un nou ritu per al pelegrinatge.
Després de la seva mort s’inicià l’expansió de l’islam fora d’Aràbia. L’islam considera que Mahoma fou un simple profeta, transmissor de la revelació, que no s’atribuí cap qualitat divina. Per això no admet la denominació de religió mahometana, amb què sovint hom ha anomenat, a l’Occident, la religió islàmica.