Format als escolapis, estudià a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Doctorat en filosofia i lletres per la Universitat de València (1971), d’on ha estat professor de grec (1983-91). Des del 1991, és catedràtic d’aquesta matèria a la Universitat Jaume I de Castelló. Els anys setanta col·laborà al Laboratoire d’Anthropologie Sociale de la Sorbona i en 1978-79 fou professor visitant de la Universitat de Princeton. Dirigí l’Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social (1980-84), i fundà i dirigí el Museu d’Etnologia de València (1982-84).
A banda el manual Som. Llengua i Literatura (1974), la seva obra comprèn estudis, assaigs i narrativa, en els quals és recurrent la preocupació per la qüestió de la identitat dels valencians, tant des de l’òptica més descriptiva de la geografia, l’antropologia, la lingüística i la història (Els valencians i la terra, 1978; Introducció a un país, 1980; Un estudi d’antropologia social al País Valencià, 1974; Vivir y hacer historia: estudios de antropología social, 1980; Població i llengua al País Valencià, 1981; Temes d’etnografia valenciana, 1985; Hèrcules i l’antropòleg, 1994; Els Borja, família i mite, 2000; Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador, 2002; La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez, 2004; Almansa 1707, després de la batalla, 2006) com de la més pròpiament política (Crítica de la nació pura, 1985, premi Joan Fuster 1984 i Lletra d’Or 1985; Sobre la nació dels valencians, 1997, obra de la qual el 2015 publicà una versió actualitzada amb el títol de La nació dels valencians) i dels assaigs més generals (Cultures, llengües, nacions, 1990; Sobre ídols i tribus, 1999, i Literatura, món, literatures: altres discursos sobre parlar i escriure, 2005).
Articulista prolífic, ha editat diversos reculls: Punt de mira, 1987; Els sorolls humans, 1997; Cap d’any a Houston, Texas, 1998; Déus i desastres, 2001; En un món fet de nacions, 2008, i Europeus. Retrat en setanta imatges, 2010). L’any 2013 publicà El tramvia groc, primer volum de les seves memòries amb el qual el 2014 rebé el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat de narrativa, obra que prosseguí el 2020 amb Tots els camins.
És autor de les novel·les El bou de foc (1974), El desig dels dies (1981), Viatge al final del fred (1983, edició revisada el 1998), Els treballs perduts (1989), Borja papa (1996, premis Joan Crexells 1996, de la Crítica dels Escriptors Valencians 1997 i de la Crítica de Literatura Catalana 1998) i Purgatori (2003, premi Sant Jordi 2002 i Premi de la Crítica), que amb Els treballs perduts i El professor d’història (2008, premi Ciutat de Barcelona de novel·la en català 2009 i premis Crexells i M. Àngels Anglada) forma una trilogia sobre València.
Ha estat director i editor dels quatre volums de Temes d’etnografia valenciana (1983-91). Ha publicat, també, els volums de narracions Els cucs de seda (1975, premi Andròmina 1974) i Quatre qüestions d’amor (1998, premi de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana) i les guies València guia particular (1992) i València per a veïns i visitants (1999).
Com a traductor, la dècada de 1970 traduí obres de pensadors marxistes com T. Adorno, G. della Volpe, L. Hsun i G. Lichtheim; més tard, s’ha centrat en la literatura italiana, vessant culminat amb una versió de la Divina Comèdia (2000, premi Crítica Serra d’Or 2001, Premi Nacional de traducció 2001 atorgat pel Ministeri de Cultura de l’Estat espanyol i Medalla d’Or de la Ciutat de Florència 2001). També destaquen la traducció dels Evangelis (2004), amb tractament d’obra literària, i de l’Odissea (2011).
En 1992-99 fou president d’Acció Cultural del País Valencià, càrrec que ocupà novament des del 2012, en substitució d’Eliseu Climent, fins al 2020, que fou rellevat per Anna Oliver. Militant del PSV i del PSPV, s’incorporà a UPV i, més tard, al BNV, el 1999 fou candidat a les Corts Valencianes per la coalició Valencians pel Canvi, però no obtingué l’escó. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1999). L’any 1991 rebé la Creu de Sant Jordi i, per la seva trajectòria, el 2004 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 2005 fou guardonat amb el premi Gabriel Alomar. L’any 2016 rebé l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana en la categoria de lletres i la Medalla de la Universitat de València, i el 2017 el Premi Nacional de Cultura del CoNCA. L’any 2019 fou guardonat amb el Premi Cultura Valenciana i el 2022 amb el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català.
Anàlisi historiogràfica de Crítica de la nació pura
L’obra Crítica de la nació pura és una aguda reflexió, amb un subjugador estil literari, sobre els fenòmens nacionals. Després d’analitzar críticament els referents semàntics habituals, defineix els conceptes d’“Estat” —com a tipus d’organització política territorial—, “nació cultural” —àmbit preferent de comunicació, basat en la difusió d’una llengua escrita, vehicle d’alta cultura— i “nació política” —àmbit suprem de pertinença i lleialtat; també, per tant, d’oposició a qui no forma part de la “comunitat moral”—. Les tres nocions s’apliquen solament a “societats complexes amb xarxa urbana”, perquè la nació no és un fenomen orgànic o essencial, sinó una forma històrica de societat. Els pobles europeus, com a grups culturals diferenciats, s’originaren en el període d’estabilització que seguí la desintegració de l’imperi Romà. Les cultures nacionals aparegueren quan els sectors dominants, culturalment homogenis a escala europea, optaren per la conversió de les llengües que compartien amb els dominats en vehicles de cultura escrita. En l’època contemporània, tots els estats esdevenen nacionalistes: tendeixen a imposar una consciència de lleialtat suprema i a assimilar culturalment les seves poblacions. La resistència a l’assimilació tan sols pot basar-se en la (re)construcció de la nació cultural i en la reivindicació de la no-dependència política.
Crítica de la nació pura és, sens dubte, la reflexió teòrica més ambiciosa en llengua catalana —almenys, durant la segona meitat del segle XX— sobre el fet nacional (Cultures, llengües, nacions, del 1990, és un altre llibre estimable) i trenca amb la vella tradició del nacionalisme català, consistent a considerar Espanya, simplement, com un Estat. Les hipòtesis sobre l’etnogènesi europea anticipen les exposades per J.R. Llobera. En canvi, s’hi troba a faltar més diàleg amb la discussió teòrica internacional. Hi ha referències, de vegades crítiques, a autors clàssics (O. Bauer, C. Hayes, J. Stalin, H. Kohn, K. Deutsch), però molt poques a aquells (fins i tot, als partidaris de l’origen ètnic de les nacions, com A. Smith i J. Armstrong) que han esdevingut centrals en el debat (en especial, als qui han intentat oferir una explicació a l’emergència dels nacionalismes en l’època contemporània, com E. Gellner i B. Anderson). El problema de la discontinuïtat entre les etapes prenacionals i l’era de les nacions reapareix en Sobre la nació dels valencians (1997); a més, la justificació històrica de la dificultat d’una adscripció nacional catalana dels valencians, problema tímidament apuntat en Hèrcules i l’antropòleg, es limita a reiterar amb matisos, però amb escàs ús de la historiografia valenciana recent, la tesi de la defecció nacional de les classes dominants, heretada de J. Fuster i desenvolupada per A. Cucó en El valencianisme polític i treballs posteriors.