La geografia física
Una gran depressió tectònica entre el golf de Fonseca, a l’extrem NW, i la badia de San Juan del Norte, al SE, divideix el país en tres parts diferenciades. La depressió en si, sotmesa a moviments de submersió en temps geològics recents i a una represa de l’activitat volcànica, inclou la regió lacustre de les conques de Managua i de Nicaragua, separades per una àrea coberta de materials volcànics. El llac de Managua, d’una escassa profunditat, té per emissari el riu Tipitapa, immissari alhora del llac Nicaragua, molt més extens i més profund. A l’W de la depressió, el vessant del Pacífic és compost d’una estreta faixa, constituïda en part de terres baixes i planes, favorables a l’agricultura, on es concentra fins més de la meitat de la població. Al N d’aquesta regió s’estén una àrea de volcans, en bona part actius, com el Cosigüina, al N, el Momotombo, més al SE, el Masaya-Nindini, l’Ometepe i el Volcán de Madera. A l’E de la depressió s’estén l’escut central, altiplà de roques volcàniques, profundament solcat per nombrosos rius que desguassen a la mar Carib (el Coco o Segovia, el Prinzapolca, el Río Grande i el Siquia entre els principals) i que han format, amb les aportacions al·luvials, una plana baixa litoral, orlada d’estanys, d’uns 60 km d’amplada (costa de Los Mosquitos).
El volcà Momotombo
© J.A. Afonso
Aquesta regió oriental, la més gran en extensió, agrupa només el 9% de la població, a causa del clima, tropical, càlid i molt humit, amb pluges anuals que superen els 6.000 mm a San Juan del Norte i que arriben a 4.000 mm a Bluefields. Una densa capa forestal cobreix una bona part del territori, relativament ric, d’altra banda, en recursos miners; però l’agricultura que hom hi practica és de subsistència. El clima, a la resta del país, varia molt, des de les tierras calientes (per dessota dels 600 m) a les tierras templadas (de 600 m a 1.800) i a les tierras frías (altures superiors a 1 800 m), i és molt més sec al vessant del Pacífic.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura constitueix encara el principal recurs econòmic nacional: s’hi dedica (1991) prop del 30% de la població activa i aporta (1993) més del 30% del PIB. La superfície dedicada als conreus representa el 10,7%. El cafè, el cotó, la canya de sucre, l’ananàs i el bananer són els conreus comercials principals. El cafè és conreat a la serra de Diriamba, bé que hom tendeix a ocupar les altes terres del nord i del centre, en cerca dels fèrtils sòls volcànics del vessant pacífic. El cotó és conreat als departaments de Chinandega i de León. Ambdós són també un capítol important de les exportacions, especialment el cafè. Hi ha plantacions de bananers a la costa carib (riu Wawa, El Bluff). Els conreus de subsistència són típicament tropicals: blat de moro, melca, arròs, mandioca i diversos tubercles, etc. A les muntanyes centrals, el vessant oriental, cobert de bosc (que representa el 27% de la superfície), és sotmès a una certa explotació forestal; hom exporta algunes fustes, especialment caoba, i també cautxú. És en expansió la ramaderia, sobretot de bestiar boví, en especial a les àrees situades a l’E del llac de Nicaragua; les pastures ocupen el 46,3% de la superfície. Els recursos miners no són plenament explotats. Hom extreu or i argent (La Libertad, Nueva Segovia, Pis Pis). A Rosita hom explota mines de coure. Altres recursos miners són la sal, la galena i el zinc. La indústria, molt endarrerida, ocupa (1991) prop del 14% de la població activa i aporta (1993) el 17,1% del PIB. El principal sector és l’alimentari, en particular la sucrera. Altres indústries alimentàries són l’elaboració de cafè soluble, lacticinis, carn, peix en conserva i farina de blat. El segon lloc pel valor de la producció és ocupat per les indústries químiques (productes de base, plàstics i sabó) seguides per les de begudes (alcohòliques, cervesa en primer lloc, i analcohòliques) i tabac, les de derivats del petroli, els tèxtils, del ciment, de la construcció, de la pell, del metall, de la fusta i de construcció naval (Puerto Cabezas). Refineria de petroli a Managua. L’energia procedeix de petroli importat i el 1991 entrà en funcionament una central hidroelèctrica a Río Grande.
Camperols amb una carreta de bous. L’agricultura és la base econòmica de Nicaragua
© J.A. Afonso
La balança comercial és clarament deficitària del 1980 ençà i es caracteritza per la importació de béns de consum fungibles (29% el 1993), primera matèria per a la indústria (22,1%), petroli i derivats (15%) i maquinària i equipament (15%), en canvi de productes agrícoles (més del 40%), dels quals el cafè, el sucre i el cotó eren les partides més importants, la carn de boví (22,8%), crustacis i mol·luscs (10%), i or (10%). Els primers compradors són els EUA (42%), Alemanya (9%), els estats de la UE (6%) i El Salvador (5%) i Mèxic (5%). Les importacions provenen dels EUA (20%), Veneçuela (17%), Costa Rica (13%), Guatemala (10%) i El Salvador (7%). Pel que fa als transports, la xarxa de carreteres és de 15 287 km, dels quals només el 10% són asfaltats i 9 571 km transitables durant tot l’any. Les rutes més importants pertanyen a la secció de Nicaragua de la carretera panamericana (386 km) i a la interoceànica de Corinto a El Bluff, que s’hi encreua a Managua (650 km). La xarxa de ferrocarrils (prop de 300 km) és controlada pel Ferrocarril de Nicaragua dependent del govern, llevats els de la costa del Pacífic de companyies bananeres. Els serveis aeris són duts a terme per la companyia nicaragüenca AERONICA; l’aeroport principal és el d’Augusto C. Sandino, a Managua. Els ports més importants són, al Pacífic, els de Corinto (que controla el 60% de les exportacions), San Juan del Sur i Puerto Sandino i, a la mar Carib, els d’El Bluff i Puerto Cabezas. L’economia de Nicaragua, que partia de nivells baixíssims, mantingué des dels anys trenta fins a mitjan anys setanta un ritme sostingut de creixement. El decenni següent aquest ritme s’alentí i, amb un fort creixement demogràfic, acabà estancant-se. Posteriorment, el PIB per habitant no ha deixat de baixar: 1.140 $ el 1983, 790 $ el 1989 i 360 $ el 1993. En accedir al poder (1979), els sandinistes iniciaren una política de socialització de l’economia: hom nacionalitzà nombrosos sectors (boscs, banca, mines, etc.), bé que una gran part de l’agricultura i la quasi totalitat de la indústria restaren en mans privades. Amb la reforma agrària hom maldà per constituir el règim de cooperatives com a base de l’explotació agrària del país. A banda de les deficiències inherents al sistema, l’economia es veié perjudicada sobretot per factors polítics com ara la prolongada guerra civil i l’embargament comercial imposat pels EUA des del 1985, dificultats que les ajudes del bloc comunista no bastaren per a compensar. En perdre les eleccions els sandinistes (1990), el nou govern de centredreta hagué d’enfrontar-se a una inflació i un deute exterior molt grans. Hom emprengué un pla de reprivatitzacions al mateix temps que es reforçaven les mesures d’austeritat. Novament, malgrat l’ajuda externa, aquest cop nord-americana, la recuperació econòmica només reeixí parcialment a causa, en gran part, de la inestabilitat política. El 1994 hom estimava l’atur a Nicaragua en més del 60% de la població activa.
La geografia humana i la societat
Nicaragua, després de Belize, és la república centreamericana amb una població relativa més baixa (35,7 h/km2). L’increment demogràfic, però, és molt elevat (28‰ el 1994), gràcies sobretot a l’alta taxa de natalitat (35‰). El repartiment de la població és molt desigual, car, mentre que a la regió oriental es registren les densitats menors (departaments de Zelaya i de Río San Juan: 5 i 7 h/km2, respectivament), al vessant del Pacífic s’assoleixen les més grans (departaments de Masaya i de Managua: 334 i 304 h/km2, respectivament), i és on hi ha les ciutats més importants (Managua —la capital, on habita el 23% de la població—, Masaya, Chinandega, León i Granada). La forta immigració rural ha fet créixer molt la població urbana (61,6% el 1992) durant la dècada dels vuitanta. La composició ètnica de la població presenta un clar predomini dels mestissos (un 70%), bé que també hi ha blancs (un 14%), negres (un 8%), zambos (el 5%) i amerindis (un 4%). L’idioma oficial és el castellà, i el catolicisme, la religió amb més adherents (91% de la població). Segons la constitució del 1987, Nicaragua és una república democràtica, representativa i presidencialista. El poder legislatiu correspon a l’assemblea nacional, integrada per 90 membres elegits cada sis anys per sufragi universal més dos escons assignats als candidats a la presidència i la vicepresidència no elegits. El poder executiu és exercit pel president de la república, el qual, juntament amb el vicepresident, és elegit cada sis anys per sufragi universal. Nicaragua és membre de l’ONU, de l’OEA, del BIRD i del Moviment de Països No-alineats.
La història
De la conquesta i la colonització castellanes (segle XVI) a la fundació de l’estat de Nicaragua (1838)
A l’època precolombina, el sud pertanyia a l’àrea txibtxa, el centre a la dels maribios i el nord a la cultura nàhuatl, de la qual sorgiren les cultures nicarao i txorotega. Els carib, més primitius, habitaven la costa oriental. El 1502 Cristòfor Colom descobrí la costa atlàntica, però la colonització fou empresa el 1522, des de Panamà cap a les comarques occidentals, per Gil González Dávila.
Francisco Hernández, per ordre del governador Pedro Arias Dávila, aturà les expedicions procedents d’Hondures, i el 1524 fundà les ciutats de Granada i de León; bé que l’hostilitat dels indis, la manca d’or i les dificultats naturals aturaren la colonització, les vores del llac Nicaragua i del riu San Juan foren dedicades al conreu del cacau, en primer lloc, del sucre, del tabac i de l’anyil, a la ramaderia extensiva, a la producció de sal i de perles i a la construcció de vaixells.
El territori depengué de Panamà des del 1539, i de Guatemala entre el 1570 i el 1821. A la costa atlàntica, sobre una població incontrolada d’indis, de negres fugitius de les Antilles, de bucaners i d’alguns anglesos establerts a partir del 1625, la Gran Bretanya establí un protectorat (1687-1786) amb el nom de costa de Los Mosquitos; però fracassà un intent de penetració, el 1780.
Després del primer intent separatista, el 1811, que provocà les primeres escissions entre León i Granada, origen de les lluites posteriors entre liberals i conservadors, Nicaragua es declarà independent juntament amb Guatemala (1821). En 1822-23 formà part de l’imperi mexicà. El 1826 entrà a la Federación Centroamericana, fins el 1838, que establí el seu propi govern.
Les lluites entre liberals i conservadors. El somocisme (1937-79)
Les disputes entre els liberals de León i els conservadors de Granada provocaren una guerra civil, agreujada quan el descobriment d’or a Califòrnia revalorà Nicaragua com a zona de pas. Mentrestant la Gran Bretanya declarà colònia la costa de Los Mosquitos, que no fou recuperada fins el 1893. La construcció del canal de Panamà, el 1901, i els interessos de les companyies fruiteres feren empitjorar les relacions entre els EUA i els liberals al poder: el 1909 Washington no reconegué el president José Madiz, el 1910 impedí un intent revolucionari, i quan, el 1912, esclatà la guerra civil, el president provisional Adolfo Díaz, representant de diversos monopolis nord-americans, demanà ajut als EUA, que envaïren el país.
Sorgí llavors una activa oposició demòcrata-liberal i nacionalista, dirigida pel general José Moncada i, sobretot, per Augusto César Sandino. El 1933 Juan B.Sacasa assolí la presidència, i les forces dels EUA es retiraren; però el 1937 el general Anastasio Somoza Portocarrero, cap de la guàrdia nacional creada pels EUA i repressor de la guerrilla de Sandino (que féu assassinar, el 1934), destituí Sacasa i es proclamà president.
Somoza instaurà una dictadura conservadora, oligàrquica, familiar i pronord-americana basada en el Partido Nacional Liberal. Somoza morí assassinat el 1956. El seu fill, Anastasio Somoza Debayle, continuà governant directament o indirectament, protegint els monopolis dels EUA, que, per part seva, l’afermaven en el poder. La Segona Guerra Mundial, l’alça dels preus del cotó, del sucre i del cafè, la protecció dels EUA, el descobriment de mines d’or i l’expansió de la marina mercant reforçaren l’oligarquia local i arraconaren l’oposició moderada de la feble burgesia representada pel Partido Social-cristiano.
Des del 1974 l’activitat guerrillera augmentà progressivament i féu que el règim militar d’Anastasio Somoza endurís la repressió. L’organització guerrillera més destacada fou el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN), liderat per Daniel Ortega Saavedra, que recollia l’herència del sandinisme i que el 1979 ja controlava gran part del país.
El règim sandinista (1979-1990)
Al juny del mateix any el FSLN formà una junta de reconstrucció nacional i pel juliol Somoza fugí a l’estranger (on el 1980 morí en atemptat). Hom creà un govern de reconstrucció nacional amb predomini sandinista presidit per Ortega, abolí la constitució i nacionalitzà la banca i altres sectors de l’economia.
L’ascensió al poder de Ronald Wilson Reagan als EUA (1981) comportà la retirada de les ajudes nord-americanes i una hostilitat oberta al règim sandinista, que rebé el suport de Cuba. La situació política interna anà deteriorant-se a poc a poc i l’oposició manifestà la seva protesta per la demora d’eleccions generals i l’hegemonia del FSLN en la vida política del país. El govern imposà restriccions a les activitats polítiques i sindicals i una pronunciada censura, mentre que esclataven tensions des del sector privat i l’Església catòlica, que condemnà explícitament el sandinisme.
S’inicià aleshores la lluita contrarevolucionària —la contra— menada des d’Hondures amb el suport dels EUA. Com a resposta, el govern de Managua, inicialment favorable a les solucions proposades pel grup de Contadora, endurí la seva política contra l’oposició interna. Les eleccions del 1984, boicotejades per diversos partits, donaren la majoria absoluta al FSLN, i Daniel Ortega fou elegit president.
El 1985 els EUA imposaren un bloqueig comercial a Nicaragua que deteriorà encara més l’economia. Els indis misquito, que després d’una revolta fracassada (1981-82) havien abandonat el país, començaren el 1986 a tornar a llur regió costanera de l’Atlàntic. L’any 1987 fou adoptada la primera constitució sandinista. Mentrestant, la precària situació d’un país constantment amenaçat per la contra es veié agreujada a la fi del 1988 per l’huracà Joana, que deixà centenars de morts al seu pas. Aquest mateix any fou signat un acord de pau i s’inicaren converses per a la transició a un sistema multipartidista.
Del restabliment del multipartidisme ençà
El febrer del 1990 la Unión Nacional Opositora (UNO), coalició de 14 partits antisandinistes, guanyà les eleccions, i Violeta Chamorro, vídua del periodista i polític liberal Pedro Joaquín Chamorro esdevingué presidenta. Després d’ésser votada ‘immunitat perpètua’ per a Daniel Ortega, els EUA posaren fi a l’embargament econòmic a què havien sotmès el país.
El programa de ‘pau, reconciliació i reconstrucció econòmica’ que dugué Violeta Chamorro al poder topà amb alguns atzucacs. Les disposicions donades per la presidenta destinades a desmantellar el sistema dels subvencions dels serveis públics, tingueren com a resultat una pujada desmesurada de les tarifes, i la supressió d’alguns avantatges de què gaudien els funcionaris públics conduí a la vaga (maig del 1990) de 60 000 funcionaris de l’estat, partidaris majoritàriament de la doctrina sandinista.
Un altre problema fou el de la reintegració dels 12 000 combatents de la contra per als quals era prevista una concentració en zones de seguretat i, més tard, un desarmament progressiu, mesures mal acceptades pels antics combatents. El desarmament dels antisandinistes, finalment, tingué com a contrapartida una reducció dels efectius de l’exèrcit (dirigit per Humberto Ortega, el germà de Daniel).
Una altra vaga de funcionaris dugué novament el país a les portes de la guerra civil i fou necessària la intervenció de Daniel per a aturar el conflicte imminent. Al cap d’un any de constants fluctuacions, el març del 1991 Chamorro llançà un nou pla econòmic que inicialment fou força ben acceptat, tot i que encara l’agost següent la contra amenaçava de reprendre les activitats militars. El 1993, el sector més dreta de la UNO s’escindí i formà l’Aliança Política Opositora (APO).
Els sandinistes, per la seva banda, també sofriren una escissió el 1995, en formar-se el Moviment de Renovació Sandinista (MRS), encapçalat per Sergio Ramírez. Tot això enmig d’una persistent crisi econòmica, amb nombrosos conflictes laborals i d’altres de derivats de la qüestió de la propietat agrària i urbana. Al febrer del 1995 l’Assemblea Nacional aprovà una reforma de la constitució que retallava els poders del president de la república i establia severs límits per a la presentació de candidatures a la presidència.
Violeta Chamorro es negà a promulgar les reformes, fet que provocà una crisi institucional al llarg d’uns quants mesos. Finalment, un acord entre el legislatiu i l’executiu permeté, el mes de juny, la reforma parcial consensuada de la constitució. En les eleccions presidencials de l’octubre de 1996 resultà guanyador Arnoldo Alemán, al capdavant de la nova Aliança Liberal, amb el 51% dels vots.
Alemán impulsà des del 1997 el desmantellament del control que els sandinistes encara exercien sobre l’exèrcit i la policia, així com el retorn de les terres expropiades durant la revolució als seus antics propietaris. No obstant això, la forta oposició social (abril i juny del 1997), expressada en vagues i mobilitzacions massives, obstaculitzà les pretensions del govern.
La recuperació de l’economia del país es veié durament afectada per la catàstrofe que significà el pas de l’huracà Mitch al final del 1998, que deixà un balanç de 9 000 morts, 2 milions de persones sense llar i l’economia totalment enfonsada. Les contínues acusacions de corrupció, implicació en xarxes de narcotràfic i vendes il·legals de terrenys contra el president Alemán no impediren que, al final del 1999, signés amb Daniel Ortega un polèmic acord de governabilitat, que implicava la futura immunitat del president davant futurs processos penals, i facilitava l’accés d’Ortega a la presidència.
Al novembre del 2000, els sandinistes guanyaren l’alcaldia de la capital, Managua, i infligiren una severa derrota al partit d’Arnoldo Alemán. Malgrat el desprestigi del govern d’aquest i el triomf dels sandinistes en les eleccions municipals de Managua (2000), el candidat oficialista Enrique Bolaños Geyer fou el guanyador de les eleccions presidencials i l’Aliança Liberal, de les legislatives celebrades al novembre del 2001.
Les tres derrotes consecutives des del 1990, no impediren a Daniel Ortega ésser confirmat en el lideratge dels sandinistes al març del 2002. El 2003, la iniciativa de Bolaños de processar i condemnar Alemán per corrupció l’enfrontà amb sectors importants del seu propi partit.
Com a resultat dels anys de conflictes i d’inestabilitat, en iniciar-se el segle XXI Nicaragua era un dels estats més pobres de l’Amèrica Llatina. Tot i els avenços assolits a partir de la darrera dècada del s.XX, el ritme de creixement (alentit, a més, a una mitjana anual del 2,6% en 2000-04) resultava insuficient per a consolidar un desenvolupament sostingut. L’any 2000, en què també començà una sèrie de fallides bancàries, Nicaragua ingressà en la Iniciativa de Països Pobres Greument Endeutats, de l’FMI.
Al gener del 2004 el Banc Mundial canceŀlà el 80% del deute nicaragüenc, i al juliol ho féu Rússia amb els de l’antiga URSS respecte a la Nicaragua sandinista. Al juny del 2005 esclatà una crisi quan el mateix partit de Bolaños, contrari al processament d’Alemán, s’alià amb els sandinistes al parlament contra el govern, al qual intentà de fer caure. A l’agost, amb la mediació de l’OAS i la pressió dels EUA, Bolaños i els sandinistes arribaren a un acord per tal de garantir la governabilitat fins a la fi de la legislatura.
Al novembre del 2006 l’FSLN i Daniel Ortega guanyaren les eleccions, després de 17 anys a l’oposició, i es posà de manifest el pacte entre Ortega i l’expresident Alemán, líder del Partit Liberal Constitucionalista (PLC), que es trobava sota arrest domiciliari acusat de corrupció durant el seu mandat, i això permeté a Ortega formar govern. Ortega proposà el cardenal Obando perquè presidís la Comissió de la Veritat, Justícia, Reconciliació i Pau, una entitat creada per assistir les prop de 300 000 víctimes de la guerra civil de la dècada dels vuitanta.
El mateix any, Ortega endegà un programa de reformes polítiques i de les institucions i programes socials per millorar la situació de pobresa del país. El 2009 Ortega anuncià la seva intenció de disputar les següents eleccions presidencials, contravenint la Constitució que prohibia la reelecció a la presidència, però poc després el Tribunal Suprem declarà inaplicable la clàsusula, i al novembre de 2011 guanyà les eleccions presidencials amb un 66% dels vots davant una oposició molt fragmentada i enmig de greus irregularitats en la consulta, segons testimoni dels observadors internacionals.