OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Pere I d’Empúries

SinònimPere d’Aragó
Història
SinònimPere d’Aragó
història hist
Comte de Ribagorça (1322-58), Empúries (1325-41) i Prades (1341-58), senyor de Gandia i Pego, setè fill de Jaume II i Blanca de Nàpols.
?, 1305 — Pisa, 1381

El seu pare el 1322 l’investí amb el comtat ribagorçà i les baronies valencianes esmentades, i també el féu comte d’Empúries el 1325 en aconseguir que el comte Hug VI li permutés el comtat per la baronia de Pego i les viles de Xaló i Laguart en el Regne de València. Pere, menyspreant els drets del seu nebot, el futur Cerimoniós, intentà debades que el seu pare el nomenés successor de la corona durant l’expedició del seu germà Alfons a Sardenya (1323-24) per al cas que aquest morís en l’empresa. Jaume II, que confiava en el seu talent, l’envià el 1325 a Roma per gestionar la remissió del cens de Sardenya, i quan morí el rei, Pere d’Empúries preparà la solemne coronació del seu germà Alfons a Saragossa (1328), on l’infant es manifestà amb el refinament propi d’un príncep del Renaixement. Malgrat desavinences anteriors, fruí també de la confiança d’Alfons III, que li encomanà les gestions per a l’establiment d’una pau entre Sicília i Nàpols (Avinyó, 1328) i el nomenà senescal de Catalunya (1328). El 1331 es casà amb Joana de Foix, i les noces se celebraren a Castelló, amb tanta fastuositat que l’infant s’endeutà. A la mort d’Alfons III (1336) es convertí en gran conseller i home de confiança del successor, el seu nebot Pere III, que sostragué a la influència de Pedro de Luna, arquebisbe de Saragossa, i inclinà vers una solució pacífica en el conflicte amb la reina vídua Elionor de Castella i els infants Ferran i Joan. Com a senyor jurisdiccional, fortificà el comtat d’Empúries, que era objecte d’atacs dels pirates sarraïns, embellí Castelló reconstruint el vell palau comtal i donant gran impuls a l’obra de l’església, i privilegià els castellonencs —els eximí de serveis, els concedí mercats setmanals i amplià la fira de Rams—. L’any 1341, però, bescanvià amb el seu germà Ramon Berenguer el comtat d’Empúries pel de les muntanyes de Prades, operació en la qual, segons sembla, l’infant guanyà, car en els nous dominis foren descobertes unes mines que triplicaren les seves rendes. Home influent, Pere de Prades intentà d’arranjar el plet del Cerimoniós amb Jaume de Mallorca; no reeixí però a evitar l’enfrontament, i el 1343 participà en l’expedició a Mallorca i en l’ocupació parcial del Rosselló, i el 1347 contribuí a defensar la Cerdanya d’un intent d’invasió de Jaume de Mallorca. Quan Pere III marxà a la campanya de Sardenya, l’infant ocupà la lloctinència general dels regnes (1354-56), i en la guerra amb Castella (1356-69), que ell havia intentat d’evitar, tingué una participació destacada, sobretot en terres valencianes. Arran de la mort de la seva muller, Joana de Foix, es retirà al convent de Sant Francesc, de Barcelona (1358). Això no l’allunyà, però, totalment de la política, car el Cerimoniós se serví sovint de la seva experiència i li encomanà diversos afers relacionats amb la guerra, els uns de caràcter bèl·lic, com l’ajuda al primogènit de la corona, l’infant Joan, en la defensa de València (1365), i uns altres de caire diplomàtic, com les gestions que menà prop del papa d’Avinyó (1365) per contractar els serveis de les Grans Companyies. Com a religiós, l’infant Pere assolí reputació de sant i àmplia audiència arreu d’Europa; fins i tot el 1367 aconseguí de convèncer el papa Urbà V que deixés Avinyó i tornés a Roma. Pere l’hi acompanyà al capdavant d’un lluït estol, però Urbà V no tardà a retornar a Avinyó. Els darrers anys, en les pugnes del cisma, s’apartà del Pontífex d’Avinyó i féu costat al de Roma, però no aconseguí treure Pere III de la seva neutralitat. Treballà fins a la mort per la pau de l’Església. Fou un home d’extraordinària complexitat: diplomàtic, cortesà, home de món, guerrer, savi, místic, poeta —si bé la seva producció no ha estat conservada— i tractadista politicomoral, autor de De vita moribus et regimine principum, tractat no gaire original, i d’uns annals iniciats el 1321 i que devien ésser escrits a partir del 1358. Raimon de Cornet li dedicà el seu Doctrinal de trobar (1324), i Joan de Castellnou el seu Glossari (1341). Fou pare d’Alfons, duc de Gandia, marquès de Villena, comte de Ribagorça i de Dénia; de Joan, comte de Prades i baró d’Entença; de Jaume, bisbe de Tortosa i de València; i d’Elionor, reina de Xipre.

Col·laboració: 
JMSal

Llegir més...