Vida i obra
Setè fill de Jaume II i Blanca de Nàpols. El seu pare el 1322 l’investí amb el comtat ribagorçà i les baronies valencianes esmentades, i també el feu comte d’Empúries el 1325 en aconseguir que el comte Hug VI li permutés el comtat per la baronia de Pego i les viles de Xaló i Laguart en el Regne de València. Pere, menyspreant els drets del seu nebot, el futur Pere el Cerimoniós, intentà debades que el seu pare el nomenés successor de la corona durant l’expedició del seu germà Alfons a Sardenya (1323-24) per al cas que aquest morís en l’empresa. Jaume II, que confiava en el seu talent, l’envià el 1325 a Roma per gestionar la remissió del cens de Sardenya, i quan morí el rei, Pere d’Empúries preparà la solemne coronació del seu germà Alfons a Saragossa (1328), on l’infant es manifestà amb el refinament propi d’un príncep del Renaixement. Malgrat desavinences anteriors, fruí també de la confiança d’Alfons III, que li encomanà les gestions per a l’establiment d’una pau entre Sicília i Nàpols (Avinyó, 1328) i el nomenà senescal de Catalunya (1328).
El 1331 es casà amb Joana de Foix, i les noces se celebraren a Castelló, amb tanta fastuositat que l’infant s’endeutà. A la mort d’Alfons III (1336) es convertí en gran conseller i home de confiança del successor, el seu nebot Pere III, que sostragué a la influència de Pedro de Luna, arquebisbe de Saragossa, i inclinà vers una solució pacífica en el conflicte amb la reina vídua Elionor de Castella i els infants Ferran i Joan. Com a senyor jurisdiccional, fortificà el comtat d’Empúries, que era objecte d’atacs dels pirates sarraïns, embellí Castelló reconstruint el vell palau comtal i donant gran impuls a l’obra de l’església, i privilegià els castellonencs —els eximí de serveis, els concedí mercats setmanals i amplià la fira de Rams—. L’any 1341, però, bescanvià amb el seu germà Ramon Berenguer el comtat d’Empúries pel comtat de Prades, operació en la qual, segons sembla, l’infant guanyà, car en els nous dominis foren descobertes unes mines que triplicaren les seves rendes.
Home influent, Pere intentà d’arranjar el plet del Cerimoniós amb Jaume de Mallorca; no reeixí però a evitar l’enfrontament, i el 1343 participà en l’expedició a Mallorca i en l’ocupació parcial del Rosselló, i el 1347 contribuí a defensar la Cerdanya d’un intent d’invasió de Jaume de Mallorca. Quan Pere III marxà a la campanya de Sardenya, l’infant ocupà la lloctinència general dels regnes (1354-56), i en la guerra amb Castella (1356-69), que ell havia intentat d’evitar, tingué una participació destacada, sobretot en terres valencianes.
Arran de la mort de la seva muller, es retirà al convent de Sant Francesc, de Barcelona (1358). Això no l’allunyà, però, totalment de la política, car el Cerimoniós se serví sovint de la seva experiència i li encomanà diversos afers relacionats amb la guerra, els uns de caràcter bèl·lic, com l’ajuda al primogènit de la corona, l’infant Joan, en la defensa de València (1365), i uns altres de caràcter diplomàtic, com les gestions que menà prop del papa d’Avinyó (1365) per contractar els serveis de les Grans Companyies.
Com a religiós, l’infant Pere assolí reputació de sant i àmplia audiència arreu d’Europa; fins i tot el 1367 aconseguí de convèncer el papa Urbà V que deixés Avinyó i tornés a Roma. Pere l’hi acompanyà al capdavant d’un lluït estol, però Urbà V no tardà a retornar a Avinyó. Els darrers anys, en les pugnes del cisma, s’apartà del Pontífex d’Avinyó i feu costat al de Roma, però no aconseguí treure Pere III de la seva neutralitat. Treballà fins a la mort per la pau de l’Església.
Fou un personatge polifacètic, i un dels més influents en la política, els afers religiosos, la cultura i la societat —com confirma El llibre de la baronia de Jaume Marc— de bona part del segle XIV. Fou un home d’extraordinària complexitat: diplomàtic, cortesà, home de món, guerrer, savi, místic, poeta —si bé la seva producció no ha estat conservada— i tractadista politicomoral.
El 1365 redactà unes revelacions, on coincideixen profecies molt diverses, de Joaquim da Fiore a Merlí, en les quals la divinitat recomana el trasllat del papa d’Avinyó a Roma, cosa que Urbà V feu breument el 1367, induït per l’escrit de Pere d’Aragó. El cisma motivà una sèrie posterior de noves revelacions a partir de l’any 1379.
Com a tractadista politicomoral és autor d’una dissertació de caràcter agustinià sobre la funció de la monarquia, De vita moribus et regimine principum, i com a interessat en la història compongué uns Annals que s’iniciaven el 1321, escrits entre el 1355 i el 1358. Raimon de Cornet li dedicà el seu Doctrinal de trobar (1324), l’últim tractat de poètica elaborat al marge de les Leys d’amors, i Joan de Castellnou, el Glosari (1341) refutant-lo. Al seu voltant s’aplegaren versemblantment els poetes de l’anomenat Cançoneret de Ripoll. Tingué quatre fills: Alfons, duc de Gandia, marquès de Villena, comte de Ribagorça i de Dénia; Joan, comte de Prades i baró d’Entença; Jaume, bisbe de Tortosa i de València, i Elionor, reina de Xipre.
Bibliografia
- Espadaler, A.M. (2001): “La Catalogna dei re”, dins BoitaniI, P.; Mancini, M. i Varvaro, A. (dir.): Lo spazio letterario del Medioevo. 2. Il Medioevo Volgare. 1. La produzione del testo. Tom 2. Roma, Salerno Editrice.