Fou lloctinent de Sicília —portà els títols de duc de Pulla i príncep de Càpua— pel seu pare; s’hi traslladà amb la seva mare i els seus germans Frederic i Violant el 1283, i defensà enèrgicament l’illa dels atacs angevins, sobretot amb l’ajuda de Roger de Lloria, i de les intrigues de llurs partidaris.
De Gerolda, dama d’Agosta, tingué dos fills bessons (1287), Sanç (que morí aviat) i Napoleó, que fou mercenari a les milícies cristianes de Tunis i del Marroc. En aquesta època (1283-91) tingué un altre fill de Lucrezia, dona de Mazzara, de nom Jaume.
En morir Pere II fou coronat rei de Sicília a Palerm (1286) i fou excomunicat pel papa Honori IV. Els seus auxiliars principals en la lluita contra Nàpols i contra la Santa Seu foren Guillem Galceran de Cartellà, cap dels exèrcits, i els almiralls Bernat de Sarrià i Berenguer de Vilaragut, i els fets més sobresortints foren la presa d’Agosta pels angevins i la seva represa per Jaume després d’uns quants mesos de dur setge (1287). Pel juny del mateix any obtingué, amb Roger de Lloria, una esclatant victòria naval davant Nàpols. Mentrestant hom duia a terme actives negociacions per a establir la pau.
La mort d’Alfons el Franc (Alfons II de Catalunya) sense descendència legítima feu Jaume sobirà dels regnes deçà mar. Arribà a Barcelona l’agost del 1291 i hi jurà els privilegis i les llibertats dels catalans; tot seguit acudí a coronar-se a Saragossa. En ambdues ciutats declarà que rebia els estats deçà mar no pas en virtut del testament d’Alfons, sinó de la darrera voluntat del seu pare, i per això conservava la corona de Sicília. Inicià tot seguit les negociacions per fer la pau amb Castella i tenir les mans lliures davant França, Nàpols i el papat. Es trobà amb Sanç IV a Monteagudo, i establí un acord que tenia com a base principal el compromís matrimonial de Jaume amb la infanta Isabel de Castella, que tenia vuit anys i que fou confiada al comte rei per a la seva educació; però el 1293 hi hagué una entrevista a Logronyo entre Jaume, Sanç i Carles II de Nàpols on es trencà l’aliança i els pactes matrimonials amb el rei castellà. Poc temps després Jaume s’entrevistà amb Carles II de Nàpols a la Jonquera i foren convinguts els punts principals de la futura entesa.
El 1295 Bonifaci VIII proclamà, per fi, la pau d’Anagni (tractat d’Anagni): Jaume II cedia Sicília a l’Església i rebia del papa 12 000 lliures torneses i probablement la promesa d’infeudació de Còrsega i Sardenya; era pactat el matrimoni de Jaume amb Blanca, filla de Carles de Nàpols, i eren tornats a aquest els tres fills que havia hagut de deixar com a ostatges a Catalunya, en canvi, de la seva llibertat (1288). El comte Carles de Valois renunciava a la corona catalanoaragonesa i Jaume II tornava les Balears a Jaume II de Mallorca, però amb caràcter de feudatari seu.
El matrimoni de Jaume i de Blanca se celebrà a Vilabertran el 1295, i simultàniament era alçat l’entredit que pesava des de tants anys sobre els estats catalanoaragonesos. Abandonats per Jaume, els sicilians coronaren el seu germà Frederic (1296). Fou represa la lluita amb Castella, i Jaume ajudava les reivindicacions d’Alfons de la Cerda i aspirava a rectificar els errors d’Alfons I mitjançant la conquesta de Múrcia i la incorporació de Conca, que hom prometia a Pere, germà bastard de Jaume. Alfons de la Cerda i Pere penetraren Castella endins, fins a Lleó, que prengueren; però una epidèmia de pesta obligà els expedicionaris a retirar-se. Mentrestant, Jaume havia travessat el port de Biar i pres Alacant, Elx i Onda i, finalment, la ciutat de Múrcia (1296).
El 1297 anà a Roma, on rebé la investidura de Còrsega i Sardenya; requerit per Bonifaci VIII hagué d’organitzar un atac contra el seu germà Frederic, que es negava a lliurar Sicília a l’Església i als angevins. Fracassà en el primer intent d’assetjar Siracusa (1298), però el 1299 derrotà Frederic a la batalla naval del cap d’Orlando. Tornà a Catalunya, i la pau de Caltabellotta (1302) deixà Frederic com a rei de Sicília (Trinàcria).
Represes les hostilitats amb Castella, Jaume ocupà Llorca (1300), fins que el 1304 signà la pau per la qual tornà la part meridional del regne de Múrcia, mentre que la septentrional, d’Alacant a Guardamar, era incorporada definitivament al Regne de València. La delimitació exacta de la frontera tingué lloc el 1305, a Elx. Posteriorment s’avingué a cedir Cartagena, que li havia estat adjudicada, per conveniències del seu futur gendre, l’infant Joan Manuel. Es posà d’acord amb Ferran IV (1308) de Castella per la conquesta de Granada, sobre la base d’adjudicar a Jaume la seva sisena part, concretada en el regne d’Almeria. L’expedició tingué lloc a l’estiu del 1309: Jaume i Blanca es traslladaren per mar a Almeria, mentre que un fort exèrcit hi anava per terra i l’assetjava. Naus catalanes atacaren Ceuta, posseïda pels granadins, amb la cooperació de l’exèrcit marroquí. La falta de col·laboració de l’exèrcit castellà, que havia d’atacar per Algesires, obligà els catalans, que havien derrotat una host granadina, a retirar-se en condicions desfavorables.
Els anys de pau que seguiren, Jaume organitzà els seus estats i l’administració inspirant-se, en aquest cas, en l’estructuració de la cort papal i de la dels Hohenstauffen de Sicília, la qual cosa comportà un cert retorn al predomini del llatí. Mentrestant, a l’orient mediterrani tenia lloc l’aventura de la Companyia Catalana (expedició dels almogàvers a Orient), que sortí de Sicília el 1302 i s’instal·là a Atenes el 1311.
Dissolt l’orde del Temple, Jaume aconseguí que els seus béns immobles als estats catalanoaragonesos fossin adjudicats al nou orde militar de Montesa (1317). Blanca havia mort el 1310, i el 1315 Jaume contragué un nou matrimoni, amb Maria, germana del rei de Xipre. El 1319 hagué d’acceptar la renúncia als drets successoris del seu primogènit, Jaume, que s’havia negat a consumar el matrimoni amb Elionor de Castella, i el fill segon, Alfons (Alfons III de Catalunya), fou declarat hereu. El 1322 morí Maria, i Jaume es tornà a casar, aquell mateix any, amb Elisenda de Montcada. Mentrestant, havia començat la preparació per a la campanya de Sardenya, que havia de dirigir l’infant Alfons; l’expedició sortí del port Fangós, i Jaume l’acomiadà amb un famós discurs. La campanya acabà victoriosament el 1324. Fou enterrat a Santes Creus.
Gran afeccionat a la poesia, que protegí, la seva cort de Sicília fou un nucli important de joglars, molts dels quals l’acompanyaren en passar a Catalunya. Manà a Jofre de Foixà que compongués unes Regles de trobar, a imitació de les de Vidal de Besalú, i ell mateix escriví una dansa al·legòrica, de discreta qualitat, en la qual comparava l’Església a una nau que perilla en una tempesta i sobre la qual Arnau de Vilanova —metge de cambra, conseller espiritual i, en ocasions, diplomàtic del rei— feu un extens comentari en prosa llatina (1305). Protegí sobretot Ramon Llull i la seva empresa de predicació a Tunis (li trameté lletres de recomanació, intèrprets, etc.).