La geografia
Limitada per l’estret de Hudson i la badia d’Ungava al N, el Labrador a l’E, el golf de Sant Llorenç i Nova Brunsvic al SE, els EUA al S i Ontario i la badia de Hudson a l’W (1.540.680 km2; 7.209.000 h [est 1993]). La capital és Quebec. Al S del Sant Llorenç, a la península de Gaspé, la cadena de Shickshock (de 1.200 m) és l’altura màxima. La part septentrional del territori és un peneplà que s’enlaira cap al S fins a l’orla paral·lela al riu Sant Llorenç.
L’activitat agrícola decreix, mentre que s’incrementa la ramaderia. Els conreus de farratge, bleda-rave sucrera, llegums, tabac i fruiters són els principals. Els recursos miners són importants: amiant, coure, ferro, zinc i or. La indústria reuneix el 25% de la població activa. Al costat d’indústries tradicionals, com les de filatura, teixits, confecció, cuir, tabacs i alimentària, n’han sorgit de modernes, com la construcció de material ferroviari, naval, de maquinària, les derivades de l’abundància de la fusta i de l’energia hidràulica: paper i pasta; producció d’alumini, refinatge del coure i del zinc, indústria química (refinatge del petroli, plàstics, pintures), construcció d’automòbils i d’avions. També es desenvolupa la indústria turística, amb l’explotació dels paisatges naturals.
La població autòctona és ameríndia de la branca algonquina i inuit (esquimal), i amb prou feines representa el 2% de la població total, formada principalment per francoparlants (85%). El 13% restant és constituït sobretot per britànics que històricament ha constituït una elit econòmica que ha rebutjat integrar-se a la comunitat francòfona. Des dels anys seixanta hi ha una forta immigració procedent d’alguns dels països europeus més endarrerits com ara Portugal o Grècia, i d’asiàtics i antillans, els quals, en general, s’assimilen a la minoria anglòfona, les dues terceres parts de la qual es concentren a Mont-real, principal aglomeració urbana de la província. Altres nuclis urbans són, a part la capital, Laval, Sherbrooke, Verdun, Hull, Trois-Rivières i Chicoutimi-Jonquière. Malgrat la seva condició de país clarament diferenciat dins de l’estat canadenc, el govern del Quebec (Assemblea Provincial) no és substancialment més sobirà que els de les altres províncies canadenques, bé que en alguns aspectes, com ara el dret civil, la policia i, especialment, la llengua, la província gaudeix d’un estatut especial.
La història
Oficialment establerta com a província anglesa el 1763, comprenia la ciutat de Quebec i un enorme territori. Els anglesos pretengueren de convertir-la en una colònia més de les moltes que tenien a Amèrica; però, obligats per les peculiaritats sociològiques del territori, li donaren un règim especial, conegut amb el nom de Quebec Act (1774). Aquest estatut, concedit als colons francesos pel parlament anglès, tractant d’acomodar les institucions colonials angleses a la mentalitat francesa, reduïa algunes de les llibertats que els angloamericans consideraven essencials. Durant la primera meitat del segle XIX la població anglesa augmentà considerablement amb relació a la francesa, més antiga, i acabà dominant la política i l’economia de la província. Aquest domini fou encara més clar a partir del 1867, data en què es creà la federació coneguda com a dominion del Canadà. Es pot dir que des d’aquest moment existeix un sentiment nacionalista per part dels quebequesos francoparlants. A partir dels anys seixanta del segle XX es produí un fort creixement del moviment nacionalista, que en l’àmbit polític es concretà en la creació del Front de Libération du Québec (1963), partidari de la lluita armada, i del Parti Québécois (PQ) (1968), el qual, dirigit per René Levesque, aconseguí majoria absoluta en l’Assemblea Provincial en les eleccions del 1976 i el 1981. El 1977 la llengua francesa hi fou declarada l’única oficial, i hi foren establertes limitacions a l’ús oficial de l’anglès.
El 1980 el govern quebequès convocà un referèndum per a negociar la sobirania política del Quebec amb el Canadà, proposta que fou derrotada (59,6% contra 40,4%). Les tensions reaparegueren quan el govern proposà una reforma de la constitució que reforçava el poder central en detriment del provincial. El Quebec fou l’única província que rebutjà el projecte; malgrat això, la nova constitució entrà en vigor el 1982. El 1985, Pierre Marc Johnson substituí Lévesque com a president del PQ i com a primer ministre del Quebec. El mateix any, el Parti Libéral (d’àmbit estatal) derrotà clarament els nacionalistes i el seu líder, Robert Bourassa, esdevingué primer ministre. Aquest resultat es repetí, bé que menys rotundament, el 1989. El 1987 el govern canadenc accedí a fer algunes modificacions a la constitució del 1982 (acord de Lake Meech), però el nou text fou refusat el 1990 per les províncies anglòfones i pels indígenes amerindis i inuit. El 1990 i el 1991 els amerindis de les reserves de Oka i Kahnewake protagonitzaren enfrontaments amb la policia quebequesa per conflictes territorials. Un nou projecte de reforma constitucional del govern conservador canadenc fou novament rebutjat en referèndum el 1992; aquest cop, el resultat negatiu al Quebec palesà el sentiment que el text no reconeixia prou clarament el fet diferencial. En les eleccions generals del 1993, el Bloc Québécois (homòleg federal del Parti Québécois), liderat per Lucien Bouchard, aconseguí 54 dels 295 escons al Parlament d’Ottawa, cosa que el convertia en la primera força d’oposició al Parlament Federal. Robert Bourassa dimití el 1994 i fou substituït per Daniel Johnson. La pressió popular i una nova victòria del Parti Québécois —ara liderat per Jacques Parizeau— en les eleccions provincials del setembre del 1994 portaren a la convocatòria d’un segon referèndum per la sobirania, al final del 1995.
Els partidaris del no guanyaren per un estret marge (50,6% en contra i 49,4% a favor), Parizeau dimití i Lucien Bouchard fou escollit líder del Parti Québécois i nou primer ministre del Quebec (gener del 1996). Jean Chrétien, primer ministre del Canadà, concedí al Quebec el dret de vetar qualsevol modificació de la constitució i el reconeixement de la província francòfona com a ‘societat diferenciada’ dins del Canadà. Tot i que aquest reconeixement del fet diferencial del Quebec i li atorgà el poder de veto sobre les esmenes constitucionals, el PQ ho considerà merament simbòlic. Al febrer del 1998, el govern federal plantejà tres qüestions al Tribunal Constitucional amb la intenció de restringir el marge de maniobra del PQ. No obstant això, la sentència del Tribunal de l’agost del 1998 decidia que s’havien d’obrir negociacions amb el Quebec, en reconeixement de la seva especificitat, dins dels principis de la constitució; és a dir, per una part s’impedia la secessió unilateral, i per l’altra s’obligava el govern a iniciar negociacions. En aquest context, el PQ veié com començava a perdre vots davant el Parti Libéral de Jean Charest en les eleccions federals. La bona gestió del PL i les maniobres polítiques d’Ottawa, que, en canvi de transferències (com sanitat), aconseguí dominar les tendències centrífuges de l’estat federal començaren a marcar una tendència antisobiranista. Les pugnes entre el govern federal i el quebequès adoptaren un vessant legal l’any 2000: d’una banda el parlament federal aprovà al juny la Llei de Claredat, que establia les condicions i els requisits per a la celebració de referèndums d’autodeterminació. De l’altra, al desembre l’assemblea quebequesa aprovà la llei 99, que regulava el dret de secessió unilateral del Quebec i establia el criteri del 50%+1 vot per validar la independència.
Al gener del 2001, Lucien Bouchard, pressionat pels sectors més sobiranistes del seu partit, dimití com a primer ministre i líder del PQ. Li succeí en els seus càrrecs Bernard Landry, representant d’aquests sectors. El reforçament dels partits federals es confirmà a l’abril del 2003 quan, en les eleccions a l’assemblea general, el Parti Libéral foragità els nacionalistes del govern. Charest, que aconseguí una folgada majoria absoluta (76 dels 125 escons), menà una política de contenció de la despesa pública i impulsà la participació del sector privat en els serveis públics, cosa que li valgué crítiques però que aconseguí reduir el deute. D’altra banda, al novembre del 2006 el Parlament federal aconseguí aprovar una proposta del primer ministre conservador Stephen Harper per la qual es reconeixia que els quebequesos conformaven una nació dins del Canada, reconeixement, però, que no anava més enllà d’un caràcter simbòlic. Charest revalidà el mandat al març del 2007, bé que amb uns resultats força minvats (45 diputats). A l’oposició, per la seva banda, destacà l’enfonsament del Parti Québécois (36 escons), sotmès a fortes dissensions internes, i que quedà en tercera posició per darrere de l’Action Democratique du Quebec (ADQ), partit de caràcter autonomista liderat per Mario Dumont sorgit el 1994 com una escissió del PL, i que aconseguí 41 diputats. Pressionat pel caràcter minoritari del seu govern, i per la crisi econòmica de les hipoteques d’alt risc, Charest convocà eleccions anticipades poc després del primer any de legislatura.
El resultat dels comicis (desembre del 2008), reforçà els liberals amb una majoria absoluta justa (66) que possibilità la nova investidura de Charest, mentre que el PQ, amb 51 escons, recuperava amb Pauline Marois al capdavant el lideratge de l’oposició i l’ADQ aconseguia tan sols 7 diputats. La legislatura estigué marcada per les protestes dels estudiants contra l’augment de les tarifes acadèmiques i les respostes policials, que, juntament amb uns resultats econòmics molt discrets, perjudicaren la popularitat del govern. En les eleccions al Parlament quebequès del setembre del 2012 el PQ superà per majoria relativa (54 escons) els liberals (50) i, en tercer lloc, se situà una nova força conservadora, Coalition Avenir Québec (CAQ), amb 19 escons. Pauline Marois, primera dona cap de govern del Quebec de la història, inicià una agenda orientada a la celebració d’un tercer referèndum per la independència, i només un any i mig després convocà eleccions anticipades per tal d’aconseguir la majoria que ho fes possible. Celebrades a l’abril del 2014, el PQ hi sofrí una contundent derrota (30 escons) enfront dels liberals (70) i l’augment de la CAQ (22). El liberal Philippe Couillard esdevingué nou primer ministre.