Segons les proclames de la campanya, tenia com a objectiu el sorgiment de “l’home nou”, el qual havia de realitzar la utopia del comunisme a la República Popular de la Xina. L’element central de la campanya era el combat contra els obstacles que n’impedien l’assoliment, identificats en els elements “burgesos”, “reaccionaris”, “burocràtics”, “contrarevolucionaris”, etc., a l’interior del partit, de l’Estat i, especialment, entre els intel·lectuals. Mao dirigí els seus atacs contra el que qualificà de “relíquies” en l’àmbit del pensament, els costums i la cultura, cosa que a la pràctica es reflectí en la persecució d’expressions tant de la tradició xinesa com occidental no considerades prou socialistes o revolucionàries. En el congrés del Partit Comunista Xinès del maig del 1966 aconseguí el suport de la majoria dels membres del politburó, cosa que li permeté dur a terme una purga general a les cúpules del govern, el partit, l’exèrcit i a les institucions acadèmiques. Foren destituïts de tots els càrrecs, entre d’altres, el president Liu Shaoji i, més tard, Deng Xiaoping.
Simultàniament, mitjançant els seus lloctinents Lin Biao i Chen Boda, Mao mobilitzà centenars de milers d’estudiants dedicats a la denúncia, la intimidació i la persecució de suposats contrarevolucionaris. La combinació de fervor revolucionari, igualitarisme extrem, esperit paramilitar i adhesió incondicional al líder dels anomenats “guàrdies roigs” provocà situacions caòtiques i l’extensió del terror. Finalment, fou el mateix Mao qui ordenà a l’exèrcit aturar i dissoldre (1968) els guàrdies roigs amb execucions en massa. Tanmateix, la repressió continuà, paral·lelament amb el reforçament del poder de Mao, associat al culte a la personalitat de què fou objecte. La Revolució Cultural arribà a la fi amb la mort de Mao Zedong (1976). S’inicià aleshores una campanya contra els seus dirigents principals, que foren acusats d’ultraesquerranisme (l’anomenada Banda dels Quatre); els quadres depurats foren rehabilitats, la ideologia passà a segon terme i els tecnòcrates recuperaren el domini del partit, l’Estat i l’exèrcit.
Actualment hom interpreta la Revolució Cultural com el resultat d’una lluita pel poder: després del fracàs de col·lectivització i industrialització forçosa de l’anomenat “gran salt endavant” (1958-60), Mao cedí pas als pragmàtics, però l’amenaça de ser rellevat del lideratge afavorí la Revolució Cultural com un instrument per a recuperar el poder. Bé que l’hermetisme oficial sobre la Revolució Cultural ha estat una constant dels governs des de Deng Xiaoping, hom ha interpretat l’absolut predomini dels tecnòcrates entre els successius dirigents com un rebuig implícit a la ideologització extrema d’aquesta etapa de la història xinesa. Hom estima el nombre directe de víctimes per execucions o assassinats en uns 1,5 milions, als quals cal afegir diversos milions d’empresonats, internats en camps o en presons, o degradats.