OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Sants

Barri
Barcelonès
Sants La plaça dels Països Catalans amb l’estació de trens, al fons
© Fototeca.cat
Barri de Barcelona, dins del districte de Sants-Montjuïc, antic municipi situat al SW de la ciutat.
Població: 
66.945 h
[2009]

Els límits del terme de Santa Maria de Sants, d’una extensió el 1897, any de la seva annexió a Barcelona, de 6,4 km2, eren a llevant el terme de Barcelona per la riera de Magòria; pel cantó de Barcelona hi havia el barri d'Hostafrancs i Montjuïc (amb els quals actualment conforma el districte III de la ciutat de Barcelona des del 1984). A ponent limitava amb l’Hospitalet de Llobregat per la Riera Blanca des de la travessera de les Corts fins a la mar.

D’acord amb aquests límits el terme de Sants era format per dues àreees unides per una mena d’istme per sota de la carretera de la Bordeta. La inferior, de la Marina, era formada pel barri de Port i els seus ravals, mentre que la superior era centrada en la parròquia de Sants. Aquesta àrea formava el nucli més important del municipi; era travessada de llevant a ponent per dues vies importants; al peu de Montjuïc pel vell camí ral de Barcelona a Sant Boi (carretera de la Bordeta), i, més amunt, per la carretera reial borbònica que mena vers Molins de Rei. Entre aquestes dues vies hi ha un petit turó coronat per la parròquia de Santa Maria de Sants, que forma el nucli de la població. Altres camins secundaris duien fins a Esplugues, les Corts i el barri de Port.

Fins el 1839 el terme de Sants arribava fins a la Creu Coberta, de manera que comprenia l’àrea en què més tard es formaria el barri d’Hostafrancs, però aquesta zona fou annexionada a Barcelona. Travessava el terme la riera de Tena (o riera d’Escuder), que davallava de les Corts i s’ajuntava a l’entrada de la Marina amb la Riera Blanca. La riera de Magòria (dita també torrent d’en Rabassa) feia de termenal amb Hostafrancs de la via del tren en avall.

Tenint en compte la situació estratègica de Sants, centrat en un turó enmig de la plana, cal pensar que fou un lloc poblat de molt antic, encara que sembla difícil que s’hi puguin trobar restes arqueològiques perquè aquest turó argilós és molt erosionat. La primera citació històrica que hi ha de Sants és del 991, però com que es tracta d’un document de reconeixement testimonial de les rendes i possessions de Sant Pere de les Puelles d’abans de la invasió d’Almansor, el lloc de Sants havia de ser poblat com a mínim a partir de la conquesta franca de Barcelona i el seu territori. Des d’aquesta data fins al segle XIII apareixen documentats diversos topònims santsencs de localització problemàtica: Boadella (997), Vilardell (1020), Llobet (1038), Ipsa Torturola (1107).

Façana principal de Santa Maria de Sants
© CIC-Moià
El 1102 apareix citada l’església de Santa Maria, que devia ser anterior (és probable que de l’any 780), i el 1130 consta com a parròquia, si bé des del 1340 fins al 1840 figura com a sufragània o dependent de Santa Maria del Pi; a Sants residia un beneficiat; en l’edat moderna era un curat o vicaria mutual amb clergue propi dependent del Pi. Hi ha la creença tradicional que abans que l’església de Sants depengués de la del Pi, era la del Pi que depenia de la de Sants. El 1306 Berenguer de Roca instituí un benefici a l’altar de Sant Joan, i el 1340 se n'instituí un altre al de Sant Bartomeu. El bisbe Climent, el 1776, aplicà les rendes d’aquests beneficis al Col·legi o Seminari Tridentí. L’església vella de Santa Maria de Sants fou enderrocada el 1830, però es conserva un dibuix pel qual se sap que era un edifici romànic, probablement del segle XII amb una portada notable al mur de migdia. Aquesta església, però, ja havia hagut de substituir-ne una altra d’anterior. Fins l’any 1868, en què fou enderrocat, prop de l’església de Sants s’alçaven les restes d’un gran casal gòtic anomenat la Raqueta. No se sap del cert l’origen ni l’ús d’aquest casal, però hom ha suposat que podria ser la torre d’en Llull, on la reina Maria, muller d’Alfons IV, passà una temporada. Segons l’historiador Jacint Laporta, a Sants hi hagué en vida de sant Vicent Ferrer un convent de monges sota l’advocació de Santa Maria Magdalena, que adoptà la regla benedictina. D’altra banda, segons el mateix historiador, sembla que hi hagué un hostal; probablement era vers la Bordeta, tocant al camí ral. També hi havia una carnisseria: quan el rei donà el 1431 a la ciutat el monopoli de les carnisseries del seu territori, se n'exceptuaren tres: una era la de Joan Llull “a la riera de la parròquia de Sants”, però la carnisseria d’Arnau Robert, també a Sants, fou enderrocada el 1433 perquè no hi era inclosa.

Segons Laporta, el 1652 hi havia a Sants una capella dedicada a la Mare de Déu del Mont, la qual el 1697 serví de dipòsit de municions durant el setge dels francesos del duc de Vendôme. Posteriorment hi fou posada una altra imatge, de la Mare de Déu de Gràcia; s’hi feia aplec el 8 de setembre.

No és estrany que no s’hagi conservat el record de molts llocs de Sants anteriors al segle XVIII. Això és degut probablement a la importància estratègica de Sants, que en féu un lloc molt castigat en les lluites i setges de Barcelona, amb destruccions i evacuacions de població, i al fet que l’enorme desenvolupament de Sants a partir del segle XIX afectà també la continuïtat dels elements històrics.

El terme de Sants era inclòs en la sentència de Jaume I del 1274 que reconeixia les franqueses del Vallès, del Maresme i del Llobregat a més de les de Sants i Sarrià al Pla de Barcelona. Com que després ja no es tornà a parlar de franqueses amb relació a Sants, cal suposar que, sense deixar de ser reial, el lloc de Sants era ben controlat pel Consell de Cent. De fet, la ciutat intervenia molt directament a Sants, on tenia pasturatges a la Marina, i on rebia sovint els reis quan venien a Barcelona, com per exemple el 1479 Ferran II, i el 1519, Carles V.

Naturalment, la població es reunia al voltant de l’església, l’advocació de la qual oscil·lava entre Santa Maria i Sant Bartomeu. Durant la guerra de Successió l’església fou tancada una llarga temporada, fins al març del 1715.

En el fogatge del s. XIV apareixia amb 16 focs (uns 64 h), però als censos posteriors és inclosa la seva població amb les xifres barcelonines, puix que després d’haver pertangut a les Franqueses del Llobregat, fins a la fi del s. XIV, fou incorporat a Barcelona. Al començament del s. XVIII se n'independitzà, quan tenia unes 28 cases (1718). No arribà mai a 50 focs de població fins al desenvolupament del segle XVIII. Al cens de Floridablanca ja havia assolit 434 h, i el 1789 hi havia 97 cases, repartides en dos nuclis, l’un vora l’església i l’altre, més recent, vora el camí ral.

Vers el 1760 es construïa la nova carretera reial, que concentrà al seu redós tot el desenvolupament econòmic. Així, el vell camí ral de la Bordeta passà a ser una via secundària. La nova carretera féu que en pocs anys es dupliqués el poblament de Sants: el 1763 ja hi havia 100 cases. Aquesta facilitat de comunicació impulsà el desenvolupament comercial i industrial: els prats d’indianes setcentistes prefigurarien el formidable desenvolupament industrial del segle XIX, mentre es milloraven les explotacions agrícoles, on es collia blat, fruites de secà, sobretot, figues, vi i cànem a la Marina, mentre s’ampliava el regatge. El 1776 hi havia 15 prats d’indianes, que el 1776 donaven feina a 171 obrers i el 1791 a 212. Entre aquests prats cal remarcar el Prat Vermell de Domènec Serra, Can Nata, el prat de l’Ase i Ca n'Erasme, de la família Gònima-Janer, tots, lògicament, a la Marina.

Aquesta activitat industrial del segle XVIII fou interrompuda per la guerra del Francès. Les tropes del general Manso, que actuava en la línia del Llobregat, arribaren fins a Sants en les seves incursions, amb la consegüent reacció de la guarnició napoleònica que dominava Barcelona i el castell de Montjuïc. Hi hagué una recessió econòmica i de poblament a Sants, fins que s’inicià una recuperació cap al 1820.

El 1819 l’aigua del Llobregat, per mitjà del canal de la Infanta, arribava a la Bordeta, i contribuïa al regatge dels camps de la Marina. El 1839 l’ajuntament de Sants permutà els terrenys (encara no urbanitzats) del sector de la Creu Coberta, on es formaria després el barri d’Hostafrancs, per un tros de la Marina que pertanyia fins llavors a Barcelona.

Fins a les reformes constitucionalistes del segle XIX Sants era considerat un raval de Barcelona, la representació del qual era a càrrec del síndic personer o d’un alcalde de barri. A partir del règim constitucional de principi del segle XIX Sants disposà d’ajuntament propi i independent de Barcelona. També l’església de Santa Maria i Sant Bartomeu el 1840 trencava la multisecular dependència del Pi, i el 1845 esdevenia parròquia de ple dret. Poc abans havia estat enderrocada la vella església romànica, i s’havia construït un temple nou en l’estil neoclàssic esbravat típic de l’època, obra de Francesc Renart i Arús.

Durant la primera meitat del segle XIX Sants creixia progressivament: el 1836 tenia 2 036 h; el 1840, 2 307, i el 1845, 3 391, amb el 21% de forasters, gairebé tots catalans, el 1846. Però durant la segona meitat del segle, l’augment de població fou vertiginós: el 1850 tenia 5 735 h; el 1852, 6 644; el 1860, 7 984; el 1877, 15 959, i el 1890, 19 105.

El terme de Sants, sense perdre encara les seves activitats agrícoles, entrava de ple en el desenvolupament de la primera revolució industrial. Aquesta s’havia iniciat quan Joan Güell, amb el seu soci Ramis i d’altres, establí el 1842 El Vapor Vell. Poc després, el 1849, la família Muntadas construïa L’Espanya Industrial, El Vapor Nou, gran factoria tèxtil. Així Sants esdevingué un raval industrial de Barcelona, amb 55.000 fusos i 1.700 telers mecànics a mitjan s XIX.

El 1855 s’inaugurà el ferrocarril a Molins de Rei i Martorell (allargat el 1859 a Tarragona), que tenia en aquest terme l’estació de Sants, i ben a prop la de la Bordeta (més tard tancada). El 1881 s’inaugurà el trajecte a Vilanova i la Geltrú i Valls, que en principi partia del Morrot, però que fou enllaçat amb la línia de Sants el 1887 per la Bordeta. El tramvia arribava de Sants a la Rambla el 1875, i una segona arribava a Sants el 1894 (ambdues foren electrificades el 1904).

En el diccionari de Madoz (s.v. La España Industrial), datat en 1853-54, el poble de Sants apareix dividit en quatre barris o districtes: Església i Carretera (el centre de Sants), la Bordeta, la travessia de les Corts (carrer de Vallespir, abans de Colom) i la Marina. A partir d’aquest moment prevalgué progressivament l’activitat industrial i comercial sobre l’agrícola. En l’aspecte industrial predominà l’activitat tèxtil, la fàbrica Güell, L’Espanya Industrial, E. Bertrand al Prat Vermell, Can Batlló, etc. Tanmateix, la diversificació fou notable: des del sector químic (Cros) fins a les porcellanes, sense oblidar les nombroses bòviles i rajoleries. De fet, en un cens de fàbriques i fabricants de Sants del segle XIX, apareixen una bona part dels establiments i de les persones més representatives de la industrialització a Catalunya. La major part d’aquests industrials no eren oriünds de Sants, com tampoc no ho era la nombrosa població obrera que s’hi establí, sinó que hi acudien per les facilitats d’establiment i de transport. Al costat de les grans fàbriques, es concentrà una munió de petits tallers i una activitat comercial creixent i notable a partir de la carretera. Tot això féu que el sindicalisme i l’obrerisme en general hi tingués molta força, que hi hagués una conflictivitat social notable i que la vida associativa fos intensa.

El 1854 s’inicià a L’Espanya Industrial el conflicte de les selfactines i el 1855, durant la vaga general, fou mort en un tumult a El Vapor Vell el seu director, Josep Sol i Padrís, aleshores president de la Junta de Fàbriques, fet que induí el propietari Eusebi Güell a tancar l’establiment i traslladar-lo a Santa Coloma de Cervelló. El 1870 hi hagué avalots per les lleves de soldats, durant els quals fou incendiat l’ajuntament i assassinat el batlle segon, i el 1873 hi hagué un violent desarmament de la milícia popular. El moviment obrer, en principi associacionista, es decantà progressivament cap a un sindicalisme bakuninista apolític que tingué una gran força ja al segle XX.

A Sants, com en tots els municipis del Pla, hi havia voluntat no integracionista, però entre els industrials i els comerciants dominava un sector que preferia una unió pactada amb Barcelona. Aquests aprofitaren un moment oportú en què eren majoria a l’ajuntament per a acordar l’agregació a Barcelona a l’abril del 1883. Els veïns reaccionaren contra l’agregació, que fou anul·lada l’any següent. L’ajuntament de Sants declarava fill adoptiu del poble el polític andalús Francisco Romero Robledo (que probablement no havia estat mai a Sants) per haver restituït al poble l’autonomia municipal, i li regalava de record una placa d’argent.

A la fi de segle, després de l’Exposició Universal del 1888, s’emprenia una nova embranzida en el procés d’industrialització i de creixement de Sants. Així mateix, s’hi establien algunes comunitats religioses femenines dedicades a l’assistència social i a l’ensenyament. La vida associativa era intensa; hi havia en aquesta època societats corals que reeixien sota l’impuls de l’obra de Clavé, com ara la d’El Porvenir, fundada el 1877, però sobretot agrupacions professionals i cooperatives de consum a favor de la classe obrera. També fou creat entre el 1878 i el 1888 el Centre Catòlic, encara existent. Apareixien algunes publicacions sobretot impulsades pels representants locals dels partits dinàstics, i es formava una classe mitjana de comerciants i membres de professions liberals, generalment adscrita a la Lliga, que en el tombant de segle impulsà notablement la vida cultural. El mercat vell era a l’actual plaça d’Osca, però l’ajuntament inicià la construcció d’un de nou al lloc anomenat Hort Nou, que fou continuat i acabat per l’ajuntament de Barcelona el 1913.

Enmig d’aquest procés, Sants, com la major part de municipis del Pla de Barcelona, el 1897 era integrat definitivament a la ciutat (per decret de Cánovas), tot i que ja ho havia estat temporalment entre el 1891 i el 1892. A partir d’aquest moment formà un districte amb les Corts i el barri d’Hostafrancs, que ja s’havia format dins el terme de la ciutat. L’Ajuntament de Barcelona tingué cura que el centre d’aquest nou districte no fos en cap dels llocs integrats, de manera que abandonà les antigues cases consistorials i edificà un nou edifici per al districte, al carrer de la Creu Coberta, a Hostafrancs. En el moment de la integració el poble de Sants era prou gran i prou ben format perquè mantingués la vida social pròpia i la seva personalitat. Es desenvoluparen els aspectes culturals i esportius: el 1900 fou creat l'Orfeó de Sants, i el 1922 diverses entitats es fusionaren per crear la Unió Esportiva de Sants, que impulsà el futbol i que organitza una de les competicions ciclistes més antigues d’Europa: la Volta Ciclista a Catalunya, fundada el 1911. El Club de Natació Mediterrani tenia la piscina al carrer de Galileu, al costat d’El Vapor Vell. Aquestes entitats resistiren la pressió del llarg període franquista, però altres entitats com l’Ateneu i el Casino de Sants es veieren obligades a tancar. Entre el 1917 i el 1923 fou construït el Grup Escolar Lluís Vives, al carrer de Canalejas, per la Comissió de Cultura dirigida per Manuel Ainaud. És una obra noucentista de Josep Goday.

Continuà també l’activitat política i sindical; del 28 de juny a l’1 de juliol de 1918 s’hi celebrà el congrés de la Confederació Regional del Treball, en el qual fou elegit Salvador Seguí (el Noi del Sucre) secretari general de la CNT i s’acordà l’organització dels sindicats únics per ram o indústria que enfortissin la classe obrera.

El desenvolupament de Sants era constant, de manera que progressivament s’urbanitzava el terme i sobretot a la carretera de Sants es construïen edificis notables d’estil modernista com ara els de l’Eixample de Barcelona, com els que construí l’arquitecte santsenc Modest Feu i Estrada (1870-1933). Entre aquestes activitats és de remarcar que Fruitós Gelabert (1874-1955), pioner de l’art cinematogràfic a casa nostra, encara que nascut a Gràcia, tenia els seus estudis a Sants, on realitzà els seus primers films.

L’any 1904 s’obria la línia de tramvies de Sants al moll pel Paral·lel i s’electrificaven totes les línies. El 1916 el tramvia arribava a Collblanc. El 1912 s’obrí la línia del ferrocarril de via estreta a Martorell i Sant Boi des de la Bordeta (estació de Magòria, dita així perquè era situada vora la riera que duia aquest nom). El 1926 es féu el ramal subterrani fins a la plaça d’Espanya. El mateix 1926 hi arribava el metro: era l’expansió prèvia a l’Exposició Internacional del 1929 que tingué la seva manifestació a Montjuïc, ben a prop de Sants. Sobre Sants s’abocà una onada d’immigració, aquesta vegada, per primer cop, en bona part de parla no catalana. A partir d’aquest moment ja només la Marina (cada cop més deslligada del nucli central de Sants, sobretot arran de la construcció de la Gran Via i de la línia dels Ferrocarrils Catalans) mantenia majoritàriament el caràcter agrícola, encara que amenaçat per la construcció d’un dipòsit o Zona Franca. Al nucli central de Sants predominava la indústria i el comerç i només resistien algunes masies envoltades de cases a la part més alta, com Can Mantega. Per la festa major, que se celebra la setmana de Sant Bartomeu (24 d’agost), es començaven a guarnir els carrers i es rivalitzava amb Gràcia per tenir les festes més lluïdes del Pla de Barcelona.

Dels dies 17 al 19 de març de 1931 se celebrà a Sants la Conferència d’Esquerres, en què el partit Republicà Català, el grup de “L’Opinió” i Estat Català es fusionaren per fundar Esquerra Republicana de Catalunya. Al mes de juliol del 1936 s’incendià l’església (que fou enderrocada posteriorment, fins i tot el campanar) i foren destruïdes algunes cases veïnes notables com Can Catà i Can Santomà. La postguerra fou dura a Sants, com arreu; amb tot, funcionà activament la Unió Esportiva de Sants, que reprengué la Volta a Catalunya i les activitats futbolístiques al camp del carrer de Galileu. L’Orfeó de Sants resistí, com també algunes altres entitats i cooperatives. Però caigué l’Ateneu de Sants, víctima de la pobresa espiritual i de l’especulació urbanística.

El desenvolupament econòmic de la dècada del 1960 hi arribà quan una gran part del nucli central ja era urbanitzat i força cohesionat. La zona de Port, doncs, és la que rebé l’empenta més forta en aquest període, a base d’una construcció intensiva de grans blocs d’habitatges al costat de grans fàbriques, com la SEAT (1953), i d’altres que es construïen a la la Zona Franca, que havia ampliat el seu terme fins al Llobregat a costa del de l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta zona ha pres així un caràcter de suburbi modern i de polígon industrial i de serveis, i en les divisions municipals de l’ajuntament de Barcelona ha format i forma amb Montjuïc un districte juntament amb Sants.

Façana lateral de les cotxeres de Sants convertides en centre cívic
© CIC-Moià
A partir del nou procés d’industrialització iniciat en la dècada del 1960, després del Pla d’estabilització, les grans indústries de Sants, creades durant la primera revolució industrial i que encara havien estat ben actives en la postguerra, esdevingueren velles i poc rendibles; en canvi, els amplis terrenys que ocupaven eren motiu d’una forta especulació. La lluita entre els veïns que reclamaven aquests terrenys per a equipaments col·lectius, que no havien estat previstos, i contra l’excés de poblament, i els propietaris i els interessats en l’especulació amb aquests terrenys que en l’etapa porciolista eren afavorits per l’ajuntament, fou forta. En aquesta època, l’obertura de l’anomenat Primer Cinturó de Ronda pel carrer de Badal afectà Sants i actuà a favor de la destrucció d’elements significatius de la població, com la plaça del Ninyo, al mateix temps que s’hi fomentava l’especulació i la construcció intensiva. Fins i tot en el nucli antic foren substituïdes moltes casetes de planta o planta i pis per construccions més elevades i aprofitades. La vitalitat del comerç i dels petits tallers ha continuat, però el trasllat de les grans fàbriques i la progressiva integració a la ciutat ha fet que ara predomini la classe mitjana, però no ha modificat el caràcter de la població, canalitzat en les múltiples entitats del barri, particularment l’aspecte reivindicatiu a través del Centre Social de Sants. Ultra les institucions esmentades, cal destacar l’Ateneu Enciclopèdic “Sempre Avant” i el centre cívic situat a les antigues cotxeres.

El 1985 s’inaugurà el gran parc de l’Espanya Industrial. Entretant, la vella estació de Sants, situada al bell mig de la Plaça dels Països Catalans (projectada pels arquitectes H. Piñón i A. Viaplana i construïda en 1981-90), amb l’estació de mercaderies adjunta, fou oberta de nou i s’ha convertit en el centre de comunicacions ferroviàries més important de tot Barcelona. El 1998 hom hi inaugurà una terminal d’autobusos. El 1984 el Vapor Vell de Sants fou declarat bé cultural d’interès nacional per a allotjar-hi la la biblioteca central del districte de Sants-Montjuïc (1999). A partir del 1998, la designació de Sants com a estació del TGV a Barcelona determinaren l’evolució del barri. Entre les reformes urbanístiques de més abast destacaren el cobriment de les vies de tren entre la plaça de Sants i la Riera Blanca, obra iniciada el 2005, i l’ampliació de l’estació de Sants per a adequar-lo al TGV, que entrà en servei al febrer del 2008.

A Sants hi ha una notable font coronada per una escultura d’un infant del taller dels Vallmitjana, anomenada per això la font del Ninyo. En principi era a l’antic mercat (plaça d’Osca), però fou traslladada a la plaça de Víctor Balaguer (plaça del Ninyo) fins a l’obertura del Cinturó de Ronda. Finalment ha estat traslladada als Jardins de Can Mantega, oberts modernament en els camps d’aquella masia. L’església de Santa Maria de Sants, enderrocada durant la guerra civil, fou reconstruïda a l’estil de les basíliques romanes. La seva decoració és molt més moderna.

El barri de Port, a la Marina, a partir de la baixa edat mitjana es vinculà més i més a Sants fins a esdevenir una part d’aquest terme. Anteriorment, però, aquesta zona, al peu de Montjuïc, havia tingut una gran importància dins el conjunt de la història de Barcelona i el seu pla. S'aferma la teoria que la primitiva fundació romana de Barcelona fou en aquest lloc, abans que en època imperial fos traslladada a l’altre cantó de Montjuïc, al Mont Tàber. Aquí hi hagué el primitiu port de Barcelona, el record del qual es conserva en el nom del lloc que apareix documentat el 984. Aquest port encara devia ser actiu a l’alta edat mitjana, però, a poc a poc, s’anà tancant pels al·luvions de les rieres que hi abocaven i del Llobregat fins a esdevenir un estany envoltat de maresmes. El topònim Circulo (978), que sembla referir-se al contorn de l’entrada de mar i de l’estany subsegüent, i Banyols, on tenien possessions els monjos de Santes Creus (984), reflecteixen aquest estat primitiu.

En aquest lloc hi havia l’antic castell de Port (documentat ja el 1020), del qual ja s’ha parlat a Montjuïc. Aquesta antiga capella subsistí com a capella particular dels propietaris de les terres del castell. El 1496 el propietari Benet Diumer hi posà una imatge nova i acresqué el benefici el 1498 a fi que s’hi pogués establir un prevere i fer-hi la missa dominical. De fet en aquesta època servia només als pescadors del barri de la Fraga. Aquest barri fou anomenat durant el segle XIX de Cantunis, nom degut als propietaris Manuel i Joan Antúnez, que entre el 1772 i el 1802 milloraren l’explotació de la seva possessió, que era tocant a l’estany de Port. La capella de Port fou destruïda en la guerra de Successió, reconstruïda tot seguit, segons una llegenda del portal: “Se és feta la iglésia nova ab caritat de devots 1716”. En aquest segle s’hi celebraren aplecs i processons. El 1868 s’establí a la capella una tinença o ajuda parroquial de la parròquia de Sants, que fou confirmada el 1907. El 1909, amb motiu de la Setmana Tràgica, fou destruïda de nou. Modernament ha estat reconstruïda i ha esdevingut parròquia de ple dret.

El barri de la Fraga o de Cantunis pertanyia a Barcelona i era fitat per la ciutat al segle XVI. Passà a Sants per la permuta del 1839. El 1883 l’estany fou dessecat en una bona part per a construir-hi un hipòdrom, que s’utilitzà com a camp d’aviació el 1907.

La Marina de Sants era una àrea poc poblada, de conreus i pasturatges. Durant el segle XVIII s’hi establiren indústries tèxtils, com el Prat Vermell. Malgrat que era creuada pel ferrocarril (a més de la línia del Morrot, el 1926 s’inaugurà el ramal per a mercaderies dels Ferrocarrils Catalans, de l’estació de Magòria al Morrot), que s’hi establiren algunes indústries com la Colònia Cantí, i que a la vora de la mar es desenvolupava el barri de Cantunis, no va perdre l’aspecte rural (a més disposà dels recs del canal de la Infanta fins la dècada de 1960). Amb la creació de la zona industrial de la Zona Franca i l’ampliació del port de Barcelona per aquest cantó, aquesta industrialització intensiva comportà la salinització de les aigües subterrànies de la zona. Modernament s’hi han instal·lat grans serveis urbans, com la seu de les institucions metropolitanes, Mercabarna o l’escorxador.

La la Bordeta és la barriada situada entre Sants i l’Hospitalet de Llobregat a la part baixa d’aquell antic municipi i al límit de la Riera Blanca, vertebrada entorn del camí ral que anava de llevant a ponent. Els seus habitants eren de condició obrera, i és una zona mixta d’habitatges i petits tallers industrials, sense comptar la gran fàbrica Batlló.

Els habitants de Sants reben el nom de santsencs.

Col·laboració: 
CCV

Llegir més...