En total comprèn 150 texts, bé que la tradició els agrupa en 108. En connexió amb la casta dels kshatrīya, inicialment foren escrits dissidents, en reacció contra el ritualisme sacerdotal dels Brāhmaṇa, i llur inclusió en el cànon hindú és relativament tardana. Constitueixen la primera expressió consistent de la doctrina filosòfica de l’hinduisme, caracteritzada per una intuïció profunda de la unitat de l'atman i del brahman, de l’home i del món, de l’individual i de l’absolut; el reconeixement d’aquesta identitat allibera del cicle de les reencarnacions (sạmsāra), fruit de la ignorància, que engendra la il·lusió (māyā) d’una existència fenomenal separada. Aquesta doctrina fou codificada per Bādarāyaṇa en el seu Brahma Sutra, base dels comentaris més importants de l'advaita vedānta, considerada pels autors d’aquesta escola com l’hermenèutica suprema de la tradició vèdica. Entre els principals Upaniṣad es destaquen el Bṛhad, el Chhāndogya, el Kauśītaki, l'Aitareya, el Taittirīya, l'Iśa, el Kena i el Praśna.