i sepulcre | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

sepulcre

monument, tomba, sepulcro (es), sepulchre (en)
substantiu masculím
Etnologia    Art    Història
monument, tomba, sepulcro (es), sepulchre (en)
Sepulcre romà de Lloret de Mar
© Fototeca.cat
etnografia etnog, història hist i art art
Construcció fúnebre, excavada a terra o a la roca o erigida sobre el sòl, sovint solemne i monumental, de particular valor artístic o històric, il·lustre per la fama de la persona o persones que hi ha enterrades.

Com la resta de les obres d’art funerari, les construccions sepulcrals estan profundament vinculades a les idees i creences sobre la mort, a les implicacions simbòliques del fet de morir i a la mateixa concepció de la vida de les col·lectivitats que les van bastir. Els tipus fonamentals i més qualificats de sepulcre elaborats en el curs de la història de les civilitzacions es poden concentrar en cinc: el túmul , volum compacte i genèricament geomètric bastit damunt la sepultura o les cambres funeràries (la mastaba i la piràmide egípcia, el tolos amb pseudocúpula cretenc i micènic, el petit turó de terra amb basament de pedra dels etruscs); l' hipogeu , excavat en la roca en part o totalment, i de vegades reproduint ambients d’arquitectura de superfícies i imitant-ne la façana (els egipcis de Tebes, la tomba de Darios I a la Pèrsia aquemènida, les necròpolis rupestres prop de Viterbo, el romà dels Escipions a la Via Àpia, etc); el mausoleu , derivació monumental i d’arquitectura elaborada del sepulcre túmul, molt difós durant l’hel·lenisme i el món romà (el de Mausol a Halicarnàs, que en donà el nom, els de Cecília Metel·la, August i Adrià a Roma), fou traduït en contexts cristians i associat al martyrium o edifici sacre de planta central derivat dels heroa

Sepulcre de Bernat de Vilamarí al claustre del monestir de Montserrat
© Lluís Prats
(Mausoleu de Constança a Roma, de Centcelles a Tarragona, de Gal·la Placídia i de Teodoric a Ravenna, etc) i donà lloc a les capelles funeràries renaixentistes i barroques (com la dels Mèdici a San Lorenzo, Florència), alhora que influí sobre l’art funerari de l’àmbit islàmic (neocròpolis dels Mamelucs al Caire, tomba d’Akbar a Agra, etc); el templet o heroon , element arquitectònic generalment sense espai intern que sol reproduir un temple damunt un petit túmul o basament, d’origen grec, fou comú arreu de l’imperi Romà; l' edicle , en part derivat del templet, esdevingué el sepulcre usual de l’arquitectura funerària medieval, sobretot en època gòtica, que es transformà en sepulcre monumental adossat al mur d’una capella entre gran ornament escultòric, i obtingué divers desenvolupament durant el Renaixement (Tombes Medicees, de Miquel Àngel, a Florència) i el Barroc (sepulcres de Bernini i d’Algardi, a Sant Pere del Vaticà). Donada la crisi moderna de la concepció dels monuments, aquesta tipologia fonamental ha perdurat fins avui sense cap nova aportació remarcable. Amb tot, cal esmentar el monument de Mies van der Rohe a Karl Liebknecht i a Rosa Luxemburg (1926) a Berlín, i el sepulcre col·lectiu de les Fosse Ardeatine (1949), a Roma. A Catalunya en l’època romana sobresurt l’anomenada torre dels Escipions, prop de Tarragona. Tanmateix, els primers sepulcres importants són d’època gòtica: els reials de Poblet —molt malmesos i després restaurats per Frederic Marès al segle XX— i els de Pere el Gran i Jaume el Just-Blanca de Nàpols en forma de templet al monestir de Santes Creus. Són importants també els sepulcres murals de Joan d’Aragó a la catedral de Tarragona, el sepulcre doble —cara al claustre i cara a l’església— d’Elisenda de Montcada al monestir de Pedralbes i el del bisbe Bernat de Pau a la catedral de Girona. Del Renaixement es destaca una obra mestra, el de Ramon de Cardona-Anglesola, obra (1531) de Giovanni Merliano da Nola a Bellpuig, així com el purista en forma de templet (1608-13) de l’arquebisbe i lloctinent Joan Terés a la catedral de Tarragona, obra de Pere Blai. A la mateixa seu sobresurt el sepulcre barroc de Diego Girón de Rebolledo, obra de Francesc Grau (després del 1682). Obra important de l’art neoclàssic és el del marquès de la Romana a la catedral de Mallorca (1814), obra d’Antoni Folch i Costa. Al segle XIX proliferà molt el gènere; com a exemple cal esmentar el del general O'Donnell a l’església de Santa Bárbara de Madrid (1868-70), obra de Jeroni Suñol, i molts altres d’Agustí Querol, Marià Benlliure —de gran fantasia—, Josep Llimona, així com molts sepulcres d’arquitectes modernistes, que constitueixen als moderns cementiris autèntiques capelles familiars.

Col·laboració: 
JGaR / FFV

Llegir més...