i orde | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

orde

substantiu masculím
Cristianisme
litúrgia litúrg
Ritu cristià, mitjançant el qual l’Església promou un dels seus membres, considerat idoni, a un determinat grau de ministeri eclesial: diaconat, presbiterat o episcopat.

El Nou Testament no usa mai el nom d'orde per a designar una funció ministerial. L’Església, durant els deu primers segles, entengué per orde només una dignitat o un estat, mai no volgué significar un sagrament. La teologia del s XI començà a distingir orde de dignitat i introduí el concepte orde dins les categories sacramentals. Durant el s XIII orde tenia ja, d’una manera plena, la categoria de sagrament; d’aleshores ençà, en determinar el còmput dels set sagraments, l’orde entrà a formar-ne part. Aquesta teologia medieval respecte a l’orde fou ratificada i dogmatitzada pels concilis de Florència (1439) i de Trento (1547). Si bé la doctrina clàssica i oficial de l’Església només ha parlat d'un ministeri eclesial i, per tant, d'un sagrament d’orde, aquest, tanmateix, sempre ha estat exercit en diferents graus, assumint des de temps antic diversos noms. Aquest desdoblament s’explica tant per la història de l’Església com per l’Escriptura. La validesa de l'ordenació radica en l’actuació de l’Església com a tal, considerada en la seva totalitat. Una església local (diòcesi) legítimament constituïda, en tant que és signe ple de l’Església entera, pot ordenar algun dels seus membres amb vista a l’exercici del ministeri. Tradicionalment, a l’església llatina, hom ha distingit entre ordes majors (presbiterat, diaconat i sotsdiaconat) i menors (ostiariat, lectorat, exorcistat i acolitat). Les darreres reformes del ritual romà (1968 i 1972) han restituït l'orde als seus graus primitius: bisbe, prevere i diaca, i ha reduït els antics ordes menors a l’acolitat i lectorat, donant-los el nom de ministeris instituïts.

Col·laboració: 
RPR

Llegir més...