Estudià a l’Escola de Belles Arts de Girona i es guanyà la vida com a delineant. Treballà amb l’arquitecte Rafael Masó i Valentí (1928-35), el qual el posà en contacte amb l’arqueologia a través de treballs de prospecció i restauració a la ciutat de la Girona, com ara els dels Banys Àrabs, Sant Pere de Galligants i les muralles, en col·laboració amb Josep de Calassanç Serra i Ràfols, Carles de Palol i altres, que el portaren a descobriments notables, com els oppida ibèrics de Quart (1932). Fou cofundador i membre actiu de la secció arqueològica del Grup Excursionista i Esportiu Gironí. El 1936 Pere Bosch i Gimpera el nomenà conservador del Museu d’Arqueologia de Girona, i des d’aquest càrrec protegí el patrimoni de la ciutat durant la guerra civil. Mobilitzat el 1937 i destinat a Roses, hi documentà l’antiga Rhode de la Ciutadella.
Després de la guerra civil fou represaliat i li fou vetat ocupar cap càrrec públic relacionat amb l’arqueologia, i hagué de treballar com a delineant al ministeri d’obres públiques. No obstant això, continuà extraprofessionalment la seva activitat col·laborant com a topògraf a Empúries amb Lluís Pericot i Martín Almagro i al Museu Arqueològic de Girona amb Pere de Palol i Miquel Oliva, i destacà en la protecció de la Ciutadella de Roses de l’especulació urbanística. Aixecà plànols d’Ullastret, el cau de les Goges (Sant Julià de Ramis), la Ciutadella de Roses i altres llocs arqueològics. Publicà diversos treballs sobre les seves prospeccions en revistes especialitzades, aplegades i publicades el 2006 per l’Associació Arqueològica de Girona en Recull de treballs de Francesc Riuró i Llapart. Rebé nombroses distincions, com ara el premi de l’Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona Athenea Persones (2000) i el premi Joan Saqués de la Fundació Valvi (2007).