Fill d’un important industrial del país que emigrà el 1947 des del Caixmir indi, després de graduar-se en economia a la Universitat de Lāhaur i en dret a la del Panjab, s’incorporà al conglomerat siderúrgic familiar Ittefaq Group of Industries.
Hostil a les polítiques socialitzants d’Ali Bhutto, s’uní a la Lliga Musulmana els anys setanta. Després del cop d’estat del general Muḥammad Zia ul-Haq (1977), l’any 1980 fou designat ministre d’Indústria i, posteriorment (1985), primer ministre de l’estat del Panjab dins del règim militar.
Després de la mort de Zia (1988) n’esdevingué, de fet, l’hereu polític. Gràcies a les seves bones relacions amb l’exèrcit, el 1990 es convertí en primer ministre, però el 1993 afavorí la caiguda del seu govern. Principal opositor al govern de Benazir Bhutto i del seu Partit Popular del Pakistan, l’any 1997 guanyà les eleccions i esdevingué novament primer ministre.
Durant el seu govern, l’intent d’imposar la xaria, els enfrontaments amb el poder judicial i, especialment, els tempteigs amb l’Índia per a reduir les tensions frontereres l’enemistaren amb els militars (bé que el 1998 ordenà el primer assaig amb bombes nuclears). Enderrocat l’octubre del 1999 per un cop d’estat que imposà el règim militar de Pervaiz Musharraf, s’exilià a l’Aràbia Saudita.
Poc abans de la caiguda de Musharraf retornà al Pakistan i es presentà a les eleccions legislatives del gener del 2008 per la Lliga Musulmana, que fou derrotada i forçà el pas de Sharif a l’oposició. Tanmateix, la implicació en el restabliment dels jutges cessats per Musharraf el mateix any i la confrontació amb el president Asif Ali Zardari i el Partit Popular del Pakistan, al qual retreia ser incapaç de lluitar contra la corrupció i la violència, li donaren una creixent popularitat.
En les eleccions del maig del 2013, la Lliga Musulmana que encapçalava assolí pràcticament la majoria absoluta, cosa que li possibilità de nou ser elegit primer ministre amb el suport d’independents i partits petits. Un cop en el càrrec, hagué de fer front a la creixent violència terrorista dels talibans i a la irrupció de l’autoanomenat Estat Islàmic al Pakistan. El 2015 signà amb la Xina un acord clau per al proveïment d’energia i impulsà una llei que reconeixia per primer cop els matrimonis de la minoria hindú. Jutjat per blanqueig, frau fiscal i corrupció, fou obligat a dimitir el juliol del 2017. El febrer del 2018 fou destituït com a cap del seu partit, a l’abril fou inhabilitat de per vida i, al juliol, condemnat a 10 anys de presó per un afer de propietat fraudulenta. En llibertat sota fiança al setembre, al desembre tornà a ingressar a la presó després d’una nova condemna de set anys per un altre càrrec de corrupció.