Carme Miquel i Diego

(la Nucia, Marina Baixa, 1944 — València, 18 de juny de 2019)

Mestra, activista per la llengua i escriptora.

Germana de l’advocat i activista Vicent Miquel i Diego. Filla de mestres, continuà aquesta professió. Obtingué el títol l’any 1963 i exercí fins el 2002 a Tavernes de la Valldigna, València i Alcàsser. Involucrada des de jove en la recuperació del valencià a l’escola, participà en la creació de la secció de pedagogia de Lo Rat-Penat i del primer Moviment de Renovació Pedagògica de la postguerra al País Valencià. Coordinadora i professora de didàctica dels Cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València, sota la direcció de Sanchis Guarner (1974-77), fou membre de l’equip tècnic del Pla Experimental d’Ensenyament del Valencià en el primer Consell preautonòmic (1978-80). Restablert l’autogovern, el 1981 obtingué el certificat del Nivell Superior de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica de la Universitat de València, i el 1987 el diploma de Mestre de Valencià de la Generalitat Valenciana. Els anys 1983-86 fou coordinadora per a l’Ensenyament del Valencià i cap de la Secció de Programacions i Estudis de la Conselleria d’Educació. Participà en les primeres escoles d’estiu del País Valencià (1975-79) i en la fundació de la Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Ensenyament Públic en Valencià, CAPPEPV (1985) i d’Escola Valenciana — Federació d’Associacions per la Llengua (1990), entitats que presidí entre el 1989 i el 1993. Des d’Escola Valenciana impulsà les Trobades d’Escoles en Valencià i en coordinà el primer (1993) i quart (2006) congrés. Publicà materials didàctics per a l’ensenyament de la llengua i una trentena de llibres de narrativa infantil, juvenil i d’adults. Destaquen les obres Un estiu a la Marina Alta (1970), A cau d’orella. Cartes a Roser (1997, premi Samaruc de l’Associació de Bibliotecaris Valencians 1998), Aigua en cistella (1998, premi Ciutat d’Alzira), l’assaig Murmuris i crits. Cartes a Mireia (2002) i les novel·les La mel i la fel (2005) i Mataren el verd (2013). En col·laboració, és autora de l’obra Escola i llengua al País Valencià (1976). Col·laborà a la premsa, especialment a Levante (des del 1998). L’any 2016 la seva trajectòria fou reconeguda pels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians i ingressà a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.