Vida
Es va formar musicalment a les catedrals de Vic i de València, sota el mestratge del seu oncle Pere Vila. Entre els anys 1534 i 1536 va residir a la ciutat del Túria, on degué relacionar-se amb Mateu Fletxa el Vell, Lluís del Milà, Bartomeu Càrceres i la resta de músics vinculats a la cort del duc de Calàbria. A l’abril del 1536, arran del traspàs de Joan Ferrer, ocupà el càrrec d’organista de la catedral de Barcelona. A l’agost d’aquell mateix any, el capítol barceloní i Pere Vila van signar una acta notarial segons la qual aquest cedia una important suma de diners per restaurar l’orgue i donar rendibilitat al sou de l’organista, i el capítol convenia de conservar la titularitat del magisteri per als descendents de la seva nissaga. Alberc exercí d’organista de la catedral entre el 1536 i el 1582 i rebé la dignitat canonical el 1558. Quan morí, el capítol va nomenar organista el seu nebot Lluís Ferran i Ferrament, el qual era coadjutor d’Alberc des del 1580. Al llarg dels quaranta-sis anys de magisteri barceloní, va formar diverses generacions d’organistes, la qualitat dels quals era reclamada pels temples més rellevants. Aquest fou el cas, per exemple, de figures com Mateu de Torres, Pau Navarro, Pere Coll, Miquel Martí i Pau Brugats. Alberc impulsà la restauració de l’orgue de la seu de Barcelona, obrat per l’orguener Pere Flamenc entre el 1538 i el 1540. La col·laboració d’ambdós músics cristal·litzà en els nous instruments de Santa Maria del Pi (1540) i de la catedral de Vic (1542). El seu consell organístic fou sol·licitat tant pels orgueners (Pere Rebasta, Salvador Estada, Pere i Josep Bordons), com pels capítols de les catedrals del Principat. La seva obra litúrgica participa de la severitat característica de l’estil antic de la polifonia eclesiàstica, mentre que les ensalades (El bon jorn i La lucha) segueixen la tradició del gènere establert per Fletxa el Vell. Els anys 1560 i 1561 va publicar dos reculls de madrigals a tres, quatre, sis i vuit veus, amb el títol d'Odarum (quas vulgo madrigales apellamus), amb poesies de Petrarca, Ausiàs Marc, Joan Boscà, Jorge Manrique i Garcilaso de la Vega, els quals, tot i haver-se conservat incomplets, constitueixen la primera recopilació hispànica d’aquest gènere. En els madrigals, Alberc ofereix la faceta més moderna del seu llenguatge compositiu. El virtuosisme del seu discurs polifònic, estilitzat per la distorsió rítmica i l’ornamentació assumida per l’escriptura, juntament amb la refinada adequació sonora a l’expressió afectiva del text, palesen la seva participació en el corrent estètic del manierisme.
Obra
2 volums de madrigals no conservats complets (Odarum spiritualium...liber secundus, 4 v., publ. 1560; Odarum (quas vulgo madrigales appellamus)...liber primus, 6 v., publ. 1561); 2 ensalades (El bon jorn i La lucha, publ. 1581); 1 motet a 5 v. (O crux fidelis); 3 quaderns manuscrits de madrigals religiosos; 2 tientos per a instr. teclat (publ. 1557)
Bibliografia
- Gregori i Cifré, J.M.: Assaig crític-bibliogràfic sobre Pere Alberch i Ferrament, àlias Vila (1517-1582), dins "Anuario Musical", núm. 42, CSIC, Barcelona 1987
- Gregori i Cifré, J.M.: El Manierisme a Catalunya a través dels madrigals de Pere Alberch (1560, 1561) i Joan Brudieu (1585), dins "Nassarre", núm. III/1, Institución Fernando el Católico, Saragossa 1987