Esquema 1 - forma ritornello barroca
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
Aquesta forma fou característica del primer moviment -i sovint del tercer- del concert barroc. El contrast instrumental derivat de l’oposició entre l’orquestra i el solista està subratllat per les diferents funcions formals que assumeixen el ritornello i l’episodi. En efecte, el ritornello és la part temàtica i harmònicament estable (tot i que en ocasions també pot modular, com en el cas del concert op. 8, núm. 8, RV 332, de Vivaldi), mentre que l’episodi, també anomenat simplement ’solo’, té un caràcter modulant i és la part no temàtica ja que, si bé pot reprendre material del ritornello, sol desplegar dissenys més apropiats, per a posar en relleu el virtuosisme del solista, com ara escales o arpegis.
D’altra banda, el ritornello és objecte d’alteracions en les diferents aparicions, normalment al voltant de quatre, que fa al llarg de la peça. En aquest sentit, quan el ritornello inicial respon al model de frase amb vordersatz (antecedent), fortspinnung (progressió) i epilog (epíleg), en posteriors aparicions s’escurça eliminant-se i/o variant algunes de les parts esmentades (vegeu esquema 2). Des d’aquest punt de vista, la forma ritornello es distingeix del rondó, el qual sempre presenta la tornada completa. L’última aparició del ritornello sol ser, sense comptar la primera, la més extensa.
Esquema 2 - forma ritornello
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
La forma ritornello també pot descriure arie da capo (forma ternària) i peces corals barroques (com per exemple, respectivament, el Christe eleison i el Gloria in excelsis de la Missa en si m, BWV 232, de J.S. Bach, compositor que, d’altra banda, aconseguí relacionar les parts de ritornelli amb les de solos de manera més orgànica que Vivaldi).
En la segona meitat del segle XVIII, la forma ritornello s’adaptà als pressupòsits del Classicisme mitjançant un procés d’assonatament que donà com a resultat una forma sonata emmarcada pels diferents ritornelli (vegeu esquema 3). En aquesta combinació, també anomenada forma ritornello -sonata, els solos assumeixen les parts de la forma sonata (S1 = exposició, S2 = desenvolupament i S3 = reexposició), tot alternant-se amb un primer ritornello que introdueix gran part del material temàtic i prepara l’entrada del solista, un segon que serveix de conclusió a l’exposició, un tercer (opcional) que comparteix les funcions reexpositives de S3 i, finalment, l’últim ritornello que representa la coda, reforçada per la cadenza del solista, de tot el moviment.
Esquema 3 - forma ritornello assonatada
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
Bibliografia
- Boyd, M.: The ritornello structure, dins J.S. Bach. The Brandenburg Concertos, Cambridge University Press, Cambridge 1993
- Butt, J.: Ritornello forms, dins J.S. Bach. Mass in B minor, Cambridge University Press, Cambridge 1991
- Dreyfus, L.: J.S. Bach’s Concerto Ritor nellos and the Question of Invention, dins "The Musical Quarterly", núm. 71, 1985, i també dins Bach and the Patterns of Invention, Harvard University Press, Londres 1996
- Everett, P.: Ritornello Forms, dins Vivaldi. The Four Seasons and other Concerts op. 8, Cambridge University Press, Cambridge 1996
- Stevens, J.R.: An 18th-Century Description of Concerto First-Movement Form, dins "Journal of the American Musicological Society", XXIV, 1971