La síncope és percebuda com una contradicció (tensió) entre el metre normal de la peça o fragment en qüestió i un altre d’anòmal que, momentàniament, ella crea o ajuda a crear (d’aquí la sensació característica d’inseguretat o desajustament que provoca en l’oient). Els mitjans per a aconseguir-ho són la pausa (ex. 1) i el lligat (ex. 2), per bé que alguns teòrics només consideren com a bona la segona opció, i reserven la pausa exclusivament per al contratemps. Altres autors, en canvi -per exemple W. Apel-, amplien el significat de síncope fins a considerar innecessari el fet de no atacar la nota mètricament accentuada posterior a la que origina la síncope. En aquest sentit, un simple desplaçament de l’accent dinàmic, per exemple, és suficient per a donar lloc a una síncope (ex. 3).
Exemple 2
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Originada al segle XIV, sovint era emprada en una única veu en les obres polifòniques. Al XVIII, J.J. Fux la convertí en l’element característic del tipus de contrapunt que ell anomenà ’quarta espècie’ (espècies de Fux). Emprada de forma generalitzada, és un dels trets més distintius de la música de jazz, així com de la música lleugera.
Exemple 3
© Fototeca.cat/ Jesús Alises