El cicle cretaci inferior al marge oriental d'Ibèria

En aquest domini, la superseqüència del Cretaci inferior comprèn l’interval de temps Valanginià superior-Albià mitjà, això és, des d’un moment situat entre 150 i 157 milions d’anys i un altre d’entre 97,5 i 113 milions d’anys, límits del Valanginià i de l’Albià respectivament. Consta de sis unitats estratigràfiques del tipus seqüència deposicional. La superseqüència del Cretaci inferior és limitada per les discontinuïtats majors ja esmentades. Les sis seqüències de què consta corresponen al Valanginià superior-Hauterivià, Barremià, Bedulià inferior, Bedulià superior-Gargasià, Albià inferior i Albià mitjà.

La seqüència deposicional del Valanginià superior - Hauterivià

Aquesta seqüència és limitada a la base per la discontinuïtat sedimentària d’ordre major que es manifesta per una erosió prehauteriviana: carst, laterització, entrades de terrígens i crostes ferruginoses. El límit superior és una ruptura sedimentària d’ordre menor que, a les zones marginals de la conca, es tradueix en importants episodis d’edafització i carstificació, els quals han contribuït a la formació de dipòsits de laterites significatius. Cap a l’interior de la conca es manifesta en importants canvis en la sedimentació.

Secció de la conca del Maestrat, de sud a nord, que mostra les relacions entre les diferents unitats litològiques del Cretaci inferior, en particular, canvis laterals i verticals de fàcies. També les discontinuïtats que permeten definir les seqüències i les seves continuïtats correlatives a la part més distal (sud-est) de la conca. En el mapa s’han situat els perfils estratigràfics utilitzats per a elaborar aquest gràfic.

Servei de Fotografia/C.B.B., original de Ramon Salas

Els materials marins es troben únicament a la conca del Maestrat. El seu límit pel N fóra una línia que uniria les poblacions de Cuevas de Cañart, Seno, Herbers, Beseit i Mas de Barberans. Cap a l’E, ja no els trobem al Montsià, i cap a l’W s’atasconen al llindar del Maestrat meridional, en relació amb l’accident Montalbán-Orpesa. No tenim notícies que la seqüència deposicional del Valanginià superior-Hauterivià s’hagi registrat en altres conques que no sigui la del Maestrat. Tot i que algunes datacions de les fàcies wealdianes (continentals) basades en restes d’algues carofícies, donen una edat hauteriviana, aquesta és discutida pels especialistes i, en tot cas, tots estan d’acord que les fàcies wealdianes comprendrien bona part del Barremià i, a tot estirar, l’Hauterivià terminal. Així, representarien el registre de la seqüència suprajacent a la que ens ocupa. En d’altres dominis, però, com el dels Pirineus, no hi ha cap registre de l’Hauterivià: trobem un buit sedimentari important. Al Prebètic torna a haver-hi sedimentació marina durant l’Hauterivià. L’altra àrea de la península Ibèrica on hi ha Hauterivià marí és a Portugal. Així doncs, la conca del Maestrat és l’única conca de sedimentació intracratònica del marge oriental d’Ibèria que té un registre sedimentari continu per a l’interval Oxfordià-Barremià superior, i en el qual hi ha moltes intercalacions de fàcies marines. L’edat de la seqüència és Valanginià superior-terminal a Hauterivià superior, exclòs, potser, l’Hauterivià terminal. De l’interior de la conca cap a les zones marginals trobem diverses unitats litològiques —bàsicament margocalcàries— que passen de l’una a l’altra lateralment i verticalment. És a dir, en un punt qualsevol de la conca, a les parts altes de la seqüència es troben materials més marginals que a les parts baixes.

La conca del Maestrat és l’únic àmbit del marge oriental d’Ibèria on queda registrada la transgressió del Valanginià superior-Hauterivià. Amb ella comença el gran cicle o superseqüència del Cretaci inferior. La seqüència deposicional del Valanginià superior-Hauterivià presenta, a la zona de Sant Mateu on hi ha les fàcies de medis més oberts i distáls (interns), una seqüència vertical d’aprofundiment creixent, però que, molt sobtadament, passa a fàcies litorals i molt somes. Aquesta etapa sobtada de somerització es tradueix, a les àrees marginals de la conca del Maestrat, en una exposició subaèria que dona lloc a una erosió generalitzada i a l’acció d’una pedogènesi de tipus tropical amb el desenvolupament de sòls laterítics, mentre que a les altres conques només hi ha erosió i no deposició. Aquesta evolució podria explicar-se per un ascens relatiu lent del nivell del mar amb estabilització i davallada ràpida al final del cicle.

Les Margues i calcàries de la Gaita

A la conca del Maestrat, la unitat litològica més interna és un conjunt de margues i calcàries (Margues i calcàries de la Gaita); el seu límit basal és la discontinuïtat major que marca l’inici de la superseqüència del Cretaci inferior. Superiorment, allà on no és limitada per la discontinuïtat superior de la seqüència, passa lateralment i verticalment a una unitat calcarenítica, les calcarenites de la Llàcova. La seva potència és de 100 m. A la base trobem una alternança de "wackestones-packstones" nodulosos i margues de color beix crema. Contenen coralls, equínids (Toxaster), braquiòpodes, briozous, ostrèids, altres bivalves, ammonits i belemnits entre d’altres. Al sostre es disposen algunes passades de margues piritoses més riques en ammonits, cocòlits i foraminífers planctònics. Segueixen dolomies de gra gros que superiorment passen als "rudstones" d’estructures algals esferoïdals de les calcarenites de la Llàcova. Les margues i calcàries de la Gaita ocupen la part SE de la conca del Maestrat, això és, el sector de Sant Mateu-serra d’Irta, i són el registre de fàcies obertes d’una plataforma de carbonats, situades en posició més distal o interna.

Les Calcarenites de la Llàcova

Lateralment, cap al marge de la conca i sobre els materials descrits, es troben les Calcarenites de la Llàcova. Aquesta unitat ateny la màxima potència (780 m) al barranc de l’Empriu, on reposa sobre una unitat de gresos (Gresos de l’Avellà) i aquests, directament, a causa de l’erosió prehauteriviana, sobre les calcarenites dels Polacos. Les calcarenites de la Llàcova consten bàsicament de barres de "grainstones" bioclàstico-oolítics, de fins a 40 m de gruix, amb predomini de l’estratificació encreuada de baix angle que alternen amb "wackestones", de colors beix crema, de foraminífers porcellanats, aglutinats i dasicladàcies principalment, i margues noduloses amb ostrèids, equínids i mol·luscs. També conté intercalacions de "rudstones" de fragments d’algues esferoïdals i edificis escullosos, de fins a 15 x 25 m, de coralls, rudistes, espongiaris i estromatopòrids, amb gran quantitat de fang. Cap al N, això és, cap a la vora de la conca, passa lateralment i verticalment a les calcàries i margues d’Herbers. Els medis deposicionals d’aquesta unitat corresponen a seques, és a dir, a bancs marginals de barres bioclàstico-oolítiques ("shoals"). Aquests cinturons d’alta energia barrarien zones més tranquil·les de "wackestones" de dasicladals, àrees de "lagoon".

Els Gresos de l’Avellà

Com ja hem dit, sota les calcarenites de la Llàcova hi ha la unitat de Gresos de l’Avellà, el millor aflorament dels quals és el de la carretera que porta a l’ermita de l’Avellà, on tenen un gruix de 10 m. Al barranc d’En Siroll atenyen 40 m. Reposen indistintament sobre les calcarenites dels Polacos al barranc de l’Empriu o sobre les calcàries de la Bastida al barranc d’En Siroll, a causa de l’erosió prehauteriviana. És formada per cossos arenosos lenticulars amb estratificació encreuada de solc i laminadó encreuada, calcarenites, alternances de lutites micàcies i passades d’arena en estrats lenticulars i alguna intercalació de dolomia biotorbada i glauconítica. Aquesta unitat es troba sempre al N de Catí, a Torre Miró i a l’E de Villores, Cinctorres, per exemple. Cap a l’W i cap al N s’enriqueix considerablement en matriu i els gresos són més mal seleccionats, com es pot comprovar a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca de Castellfort. Com ja hem dit, aquesta unitat passa lateralment i verticalment a les calcarenites de la Llàcova. Per les associacions de fàcies que presenta, aquesta unitat gresosa s’interpreta, en conjunt, com una plana mareal mixta de terrígens i carbonats. Els gresos més immadurs de Castellfort correspondrien a zones més properes a l’àrea font, i tindrien un origen fluvial. Aquests rius subministrarien la sorra a les àrees més litorals, on seria retreballada per l’acció de les marees.

Les Calcàries d’Herbers

Les dues últimes unitats descrites passen cap al N, cap al marge de la conca, lateralment, a una unitat calcària (Calcàries d’Herbers). Aquesta reposa sobre la discontinuïtat major de la base de la seqüència i el seu límit superior és la discontinuïtat menor, que, a la zona dels ports de Beseit, reflecteix una important etapa de laterització. Aquesta unitat és formada exclusivament per carbonats d’aigua dolça dipositats en ambients d’aiguamolls. A la localitat tipus, el nucli de l’anticlinal d’Herbers, consta de "wackestones" grisos de carofícies, oncòlits, ostràcodes, gasteròpodes i intraclastos negres. Té alguna intercalació margosa amb lignits i guix de neoformació i motlles d’arrels. El conjunt de la unitat pot atènyer els 100 m de potència. Al coll de Querol arriba a fer 160 m de gruix, i més al S, a la zona de la nevera de Catí (barranc d’En Siroll), passa lateralment a la unitat de les fàcies marginals, marines i somes, de les calcarenites de la Llàcova.

La seqüència deposicional del Barremià

Model deposicional de les seqüències de l’Hauterivià i del Barremià inferior a la vora oriental d’Ibèria.

Ricardo Génova, original de Ramon Salas

El límit inferior ja ha estat descrit i comporta, a les àrees més marginals, laterites i carstificació. La discontinuïtat que limita superiorment aquesta seqüència es caracteritza per entrades d’importants tascons de materials detrítics, laterites, superfícies ferruginitzades, erosió i concentracions de glauconita a les àrees menys marginals.

La transgressió hauteriviana queda restringida a la part central del Maestrat, mentre que a la resta de les àrees considerades els seus dipòsits són tan sols representats per fàcies d’aigua dolça o salabrosa o no ho són de cap manera, ja que en aquestes zones es produí una perllongada exposició del substrat prehauterivià que condicionà els processos de carstificació i laterització. Així tenim la formació d’extenses àrees de sòls laterítics a la zona del coll de la Rubiola (Santa Cristina), a Bonastre i al Racó de Salou, al costat del dipòsit d’aigua. Justament al cap de Salou pot observar-se un carst ben desevolupat, que afecta el Kimmeridgià dolomititzat, amb el rebliment d’òxids ferruginosos. En aquesta localitat, a més, el substrat havia sofert un basculament i hom pot observar una discordança angular, un truncament. Aquests òxids havien estat explotats en algunes localitats, com és el cas de les mines del camí vell d’Albinyana.

El llindar del Maestrat (1) separa la conca del Maestrat (2) de la cubeta de Penyagolosa (3). En aquesta secció, de direcció nord-est-sud-oest, perpendicular a la de la figura 295, es mostren la disposició de les diferents unitats litològiques del Cretaci inferior a l’interior d’aquestes conques i les relacions existents entre elles. En el mapa de situació s’ha indicat la posició dels perfils estratigràfics utilitzats per a realitzar aquesta secció.

Servei de Fotografla/C.B.M., original de Ramon Salas

Discordança de les calcàries del Barremià superior-Aptià sobre les dolmicrites del Cal·lovià inferior, al cap de Salou. La superfície de discordança ve remarcada per un paleocarst. Aquesta discordança il·lustra la transgressió del Cretaci inferior sobre àrees marginals de la conca que, a final del cicle juràssic, havien estat sotmeses a una perllongada exposició subaèria que condicionà els processos de carstificació i laterització que s’observen a la discordança.

Ramon Salas. Dibuix: Román Montull, original de Ramon Salas

Més al S, el temps de no sedimentació fou més reduït. Al marge oriental de la cubeta del Perelló (barranc del Cap de Terme, a la vora de l’antiga carretera del Perelló), els dipòsits del Barremià superior queden tallats per un nivell d’argiles laterítiques i bauxites amb oòlits ferruginosos, que ens indica una etapa d’exposició important: la discontinuïtat que limita superiorment la seqüència. A l’àrea del coll de la Rubiola, els materials del Barremià superior són afectats d’una dolomitització important, relacionada igualment amb aquesta emersió que assenyala el límit superior de la seqüència barremiana. Als inicis del Barremià la mar començà a penetrar novament a les badies i golfs abandonats des del Valanginià inferior o el Berriasià. S’instal·laren extenses àrees de sediments carbonàtics soms, amb gran influència de terrígens siliclàstics provinents d’àrees emergides, dipositats en aiguamolls, estuaris, badies, etc. No és fins al Barremià superior que es generalitzà arreu l’etapa transgressiva pròpiament dita. A les nostres conques es podria considerar com l’inici de l’anomenada transgressió urgoniana. Des d’aquest moment es desenvolupen plataformes de carbonats, amb bona zonació i caracterització dels diversos cinturons de fàcies que les componen, preferentment del tipus rampa, és a dir, amb molt poc pendent deposicional i les fàcies d’alta energia en posició marginal.

Les Calcàries i argiles laterítiques del Cantaperdius

Entre Beseit i el Llobregat, directament damunt del substrat Portlandià-Valanginià més o menys erosionat, sobre la discontinuïtat comprensiva de la base del Cretaci inferior i de la base del Barremià es troba una unitat de calcàries i argiles laterítiques (Calcàries i argiles laterítiques del Cantaperdius). A la zona d’Herbers assoleix el seu màxim gruix (300 m). Al coll de la Rubiola (Santa Cristina) ateny els 150 m, i és aquesta la màxima potència al N de Tarragona. Una zona de fins a 20 m d’argiles laterítiques acostuma a limitar per la base aquesta unitat, i és freqüent de trobar-n’hi d’altres intercalades a l’interior.

Els millors afloraments d’aquesta unitat es troben a prop de Beseit, al Cantaperdius. Presenta una alternança de "wackestones" blancs i groguencs, d’estratificació centimètrica a decimètrica, que contenen carofícies, ostràcodes, intraclastos negres i grisos, motlles i tubs d’arrels; també conté trams molt rubefactats i molt nodulosos d’aspecte conglomeràtic. Presenta zones més o menys dolomititzades. Aquesta unitat passa a la conca del Maestrat, cap al S i W, lateralment a les margues dites de Mirambell. També lateralment i verticalment a les margues i calcàries del mas de Querol i de les Artoles. Els materials d’aquesta unitat foren dipositats en un ambient d’aiguamolls amb exposicions subaèries periòdiques que afavorien els processos edàfics en un clima de tipus tropical.

Les Margues de Mirambell

Les Margues de Mirambell omplen la part NW de la conca del Maestrat. El seu límit inferior és la discontinuïtat compressiva esmentada, representada per una entrada important de sediments terrígens, per fons endurits i/o per l’erosió, més o menys important de la seqüència valanginiana infrajacent. A l’àrea de Cantavella-Mirambell té 160 m de potència i és formada per un conjunt de tres seqüències positives. Cadascuna consta d’un terme basal detrític format per gresos o conglomerats quarsífers que presenten estratificació encreuada de solc i plana de baix angle, i laminació encreuada. Segueixen margues gresoses, verdoses i rogenques, amb ostràcodes i carofícies. Acaba amb "wackestones" gresosos de dasicladàcies, foraminífers porcellanats i ostrèids, de color beix crema. Cap a l’W, aquesta unitat es carrega progressivament de quars i passa lateralment als gresos de Vilafermosa. Verticalment, i també lateralment, passa a les margues i calcàries de les Artoles.

Els Gresos de Vilafermosa i les Argiles de Contreres

Els Gresos de Vilafermosa corresponen al que els autors alemanys anomenen fàcies wealdianes en sentit estricte. A la zona de Cantavella del Maestrat passen lateralment a les margues de Mirambell. Els gresos de Vilafermosa només es troben a la cubeta de la Penyagolosa-Aliaga i més al S, al sector valencià de la branca castellana de la Serralada Ibèrica, al massís del Caroig, on reben el nom d’Argiles de Contreres, les quals reposen en disconformitat sobre el Kimmeridgià erosionat. Al sector de la

Penyagolosa poden assolir més de 350 m de potència. El límit inferior d’aquesta unitat litològica és la discontinuïtat comprensiva de la base del Cretaci inferior i de la base del Barremià, que es manifesta en forma d’una erosió prehauteriviana del substrat kimmerigdià superior-Berriasià, associada a carstificació, crostes ferruginoses, etc. La seqüència valanginiana manca sempre.

Els gresos de Vilafermosa consten de tres trams ben característics. Un tram basal, de 30 m de gruix, format per margues terrígenes ferruginoses, negres, amb uniònids, i amb intercalacions de "wackestones" ferruginosos de carofícies i ostràcodes, i altres intercalacions de cossos gresosos lenticulars amb matriu, mal seleccionats, bases erosives i cicatrius internes còncaves. El tram intermedi, de 60 m de gruix, és eminentment margós, fosc, amb alternança de nivells de "wackestones" nodulosos grisogroguencs, arenosos, de carofícies, gasteròpodes, miliòlids i ostrèids. El tram superior és format predominantment per cossos de gresos groguencs de base erosiva, lenticulars, mal seleccionats i amb cicatrius internes còncaves, entre els quals es disposen margues grises i rogenques, més o menys arenoses, amb passades de "wackestones" arenosos groguencs de carofícies i gasteròpodes; aquest tram arriba als 60 m de gruix, i cap al S, al mas de la Mina, supera els 100 m i al Tossal d’Alcorna, al SW d’Acora, tot el conjunt de la unitat ateny només 175 m. Els Gresos de Vilafermosa passen lateralment i vertical a les margues i calcàries de les Artoles. Els dipòsits d’aquestes unitats sorrenques han estat interpretats, a les zones d’Aliaga i Penyagolosa, com a medis medials i distáls de cons de dejecció, amb predomini de les fàcies fluvials i lacustres-palustres, respectivament. Aquests ventalls al·luvials es desenvoluparien en àrees molt litorals, sobretot pel que fa a les fàcies distáls (ostrèids, etc.), amb probable retreballament mareal. En resum, el caràcter de les faunes, la seva barreja, els tipus de fàcies i la seva distribució, les influències d’aigües marines somes i la relació amb aigües dolces, tot plegat, s’integraria en un ambient complex, que s’interpreta com a propi d’un estuari.

Les Calcàries i margues del mas de Querol

Les Calcàries i margues del mas de Querol reposen sobre la discontinuïtat basal de la seqüència i, cap a l’interior de la conca, passen lateralment i verticalment a les calcàries i argiles laterítiques del Cantaperdius. El seu límit superior és constituït pel pas lateral i vertical a les margues i calcàries de les Artoles. Les calcàries i margues del mas de Querol són "wackestones" que alternen amb nombrosos nivells margosos i alguna barra de "grainstones" ooliticobioclàstics. Els trams tous contenen força bancs d’ostrèids, mentre que els nivells calcaris són rics en formes porcellanades de foraminífers bentònics i aglutinades, dasicladàcies, i rudistes (requiènids). Es registrala influència d’aigües dolces i salobres gràcies a la intercalació de diversos episodis de carofícies. La seva potència arriba a 220 m.

Les Margues i calcàries de les Artoles

Les Margues i calcàries de les Artoles recobreixen expansivament i de manera progressiva les unitats descrites i arriben a recobrir els materials erosionats de les seqüències del Portlandià-Berriasià i del Valanginià. El seu límit superior és la discontinuïtat menor, límit superior de la seqüència deposicional barremiana. Aquesta unitat arriba a tenir 500 m de potència. És formada per "wackestones" beix crema que alternen amb margues grogoses amb intercalacions noduloses, entre les quals pot haverhi barres de "grainstones" bioclàstics que esdevenen més importants cap a la part superior de la unitat. Els trams calcaris contenen foraminífers porcellanats, aglutinats i dasicladàcies, i generalment presenten abundant biotorbació; en alguns trams són freqüents les pistes d’Ophiomorpha.

Els nivells calcarenítics presenten estratificació encreuada plana de grans dimensions i angle baix, de solc i bidireccional. Els trams margosos són molt rics en ostrèids, altres bivalves i gasteròpodes. Són freqüents les estratificacions amigdaloides ("flaser") i lenticulars. Es tracta d’una unitat clarament extensiva i que recobreix expansivament el substrat. Es troba a totes les conques i cubetes de l’àrea d’estudi. Presenta un marcat diacronisme: mentre a la zona central del Maestrat (Sant Mateu) pot representar gairebé tot el Barremià, al sector N de la mateixa conca o a la cubeta de la Penyagolosa representa només el Barremià superior, o encara només una part d’aquest. El tram més alt i transgressiu d’aquesta unitat ha estat diferenciat a la conca del Maestrat amb el nom d’unitat de Lloma.

La unitat III d’Oliva

A l’extrem S de la regió considerada, a la serra d’Oliva, ja en el Prebètic extern, la seqüència barremiana és representada per la unitat III d’Oliva, que fa el mateix paper que les margues i calcàries de les Artoles fan més al N. És formada bàsicament per una alternança de margues i calcàries ("wackestones-packstones"). La part baixa de la unitat presenta influències d’aigua dolça, amb carofícies, intraclastos negres i oncòlits. La part superior és una mica més marina, amb mol·luscs, i foraminífers bentònics (Choffatella, Nautiloculina, Pseudocyclammina, entre altres). És possible que la part baixa d’aquesta unitat sigui l’equivalent de les calcàries i argiles laterítiques del Cantaperdius i que el tram superior correspongui més exactament a les margues i calcàries de les Artoles, ja de caràcter més marí, encara que d’aigües molt somes.

Les Calcàries amb rudistes del Caroig

Poc més al N, a l’àrea del massís del Caroig, hom no ha pogut identificar exactament aquesta unitat. Això no obstant, podria correspondre al membre de Calcàries de Malacara de la formació de Calcàries amb rudistes del Caroig, concretament, només al seu tram inferior. Aquest consta d’una alternança de "packstones-grainstones" de fragments d’equínids, mol·luscs, briozous, ostrèids i foraminífers bentònics (Palorbitolina lenticularis). Al sostre del tram hi ha un bon desenvolupament d’esculls de rudistes, principalment monoplèurids, d’1 a 3 m d’alçada, i geometria biohermal. Aquest tram inferior de les calcàries de Malacara fóra correlacionable amb la part alta de les margues i calcàries de les Artoles, la unitat de Lloma, al Maestrat. Els materials carbonàtics de totes aquestes unitats foren dipositats en condicions d’aigües marines somes, sovint restringides ("lagoon"), i amb gran influència d’aportacions terrígenes siliciclàstiques i d’aigües dolces. Hom creu que el sistema de barratge es féu per extensos cinturons de seques ("shoals") de fàcies ooliticobioclàstiques d’alta energia, els quals constituïren els trams calcarenítics intercalats entre els més abundants de margues i calcàries micrítiques.

La seqüència deposicional del Bedulià inferior

El límit inferior d’aquesta seqüència és la discontinuïtat a què ens hem referit anteriorment. El límit superior és també una ruptura sedimentària d’ordre menor que es reconeix per l’aparició d’abundants superfícies de ferruginització, perforació i incrustament.

Una nova i important etapa regressiva esdevé al final del Barremià. La mar s’enretira i els deltes envaeixen les plataformes de carbonats d’una bona part de les conques; mentre que en d’altres, cas de la conca del Perelló, es desenvolupen sòls laterítics i bauxítics que testimonien una etapa important d’exhumació i edafització. És a l’Aptià inferior (Bedulià) que té lloc, a les conques del marge oriental d’Ibèria i, en general, a tota la Mesogea, el gran desenvolupament d’un tipus de foraminífer bentònic, les orbitolines. Els esquelets d’aquests macroforaminífers es troben acumulats moltes vegades en ventalls als talusos de les plataformes de carbonats. Aquestes plataformes reflecteixen molt sovint geometries típiques de progradació en truncament progradant, en moments d’estabilització del nivell del mar, encara que en unes condicions d’aigües bastant somes.

Les Argiles de Morella i les Margues de Cervera del Maestrat

A la conca del Maestrat i a la cubeta de la Penyagolosa sobre les margues i calcàries de les Artoles, es troba una entrada important de sediments terrígens (Argiles de Morella) que envaeixen una part considerable de la plataforma de carbonats. La seva base marca la discontinuïtat basal d’aquesta seqüència. Tenen una potència d’uns 80 m i són formades per una successió de lutites roges i verdoses o blavenques amb intercalacions de cossos gresosos lenticulars de bases erosives amb cicatrius internes, còdols tous, estratificació encreuada plana, de solc, laminació encreauda, etc. S’hi intercalen passades de calcàries gresoses amb ostràcodes i carofícies o oncòlits. Aquesta unitat ha proporcionat restes de dinosaures. A la conca del Maestrat aquestes argiles passen lateralment cap a l’E i cap al S a les margues dites de Cervera del Maestrat. No sobrepassen la línia que uniria Mas de Barberans i el Montsià. Aquest canvi de fàcies es produeix al llarg d’una zona l’eix imaginari de la qual seguiria Fondespatla, Fredes, Xert i Albocàsser. Son recobertes per la unitat de calcàries i margues de Xert.

Les Margues de Cervera del Maestrat reposen parcialment sobre les margues i calcàries de les Artoles de la seqüència precedent, a la qual equivalen lateralment i verticalment. Formades per una alternança de margues de color beix en superfície i verd blavoses en profunditat (pedreres de Càlig), són riques en arena i moscovita, i en passades de calcàries arenoses amb ostrèids, bivalves i gasteròpodes principalment. També contenen intercalacions de cossos arenosos tabulars amb estratificació encreuada de solc, planar, de baix angle i laminació encreuada i estratificació lenticular. Alguns trams, margosos també presenten laminació. La seva potència oscil·la entre més de 50 m a Cervera i 100 m al mas del Regali.

Aquestes dues unitats terrígenes s’han interpretat com els dipòsits d’un delta dominat per les marees. Les argiles de Morella serien les restes de la plana deltaica superior. La unitat de margues de Cervera correspondria a dos subambients: la part més septentrional, més marginal, serien sediments dipositats en una plana deltaica inferior (plana mareal), mentre que la part més meridional, més distal, correspondria als sediments més fins del prodelta (pedreres de Càlig).

Les Calcàries i margues de Xert

Damunt de les dues unitats terrígenes descrites es troben les Calcàries i margues de Xert, unitat àmpliament extensiva i que recobreix expansivament el seu substrat. Aquesta unitat s’estén fins al massís de Garraf. A la Serralada Costanera catalana recobreix expansivament i de manera directa les margues i calcàries de les Artoles. Aquesta unitat és formada bàsicament per calcàries "wackestones-grainstones" bioclàstics de foraminífers porcellanats, aglutinats (entre els més abundants, Palorbitolina lenticularis, Orbitolina cuvillieri, Iraqia simplex, lituòlids, textulàrids), bé que també contenen equínids, briozous i bivalves. Són de color beix crema i els estrats tenen gruixos de decimètrics a mètrics. Presenten intercalacions margoses. A Xert fan 80 m de potència, mentre que a Cervera, on disminueixen els trams margosos intercalats, el seu gruix és d’uns 300 m, i a Garraf han estat mesurats 100 m.

Les unitats d’Oliva i del Caroig

A la part meridional, el Prebètic més extern i sector valencià de la branca castellana de la Serralada Ibèrica, aquesta seqüència del Bedulià inferior és representada per la unitat IV d’Oliva i part inferior de la V que consta de dos trams. L’inferior és format per argiles versicolors amb intercalacions de cossos acanalats. Aquests canals poden ésser formats per cossos fusiformes de materials carbonàtics amb molts oncòlits, o bé ésser canals reblerts per microconglomerats siliciclàstics. Aquest tram té una potència màxima de 20 m. El tram superior —30 m de potència màxima— és format per carbonats ("packestones") i té caràcter marí som, amb mol·luscs, equínids, serpúlids, foraminífers bentònics (miliòlids, Choffatella) i rudistes. El tram inferior de la unitat V d’Oliva —25 m de gruix—, amb Palorbitolina lenticularis, representaria els nivells més superiors de la seqüència en aquestes comarques meridionals. El tram inferior de la unitat IV d’Oliva seria l’equivalent de les argiles de Morella de la conca del Maestrat. El superior i l’inferior de la unitat V d’Oliva són correlacionables amb les calcàries i margues de Xert del Maestrat i de la Serralada Costanera catalana.

Al sector valencià de la branca castellana de la Serralada Ibèrica, al massís del Caroig, la unitat IV d’Oliva equivaldria, probablement, al tram intermedi del membre de Calcàries de Malacara de la formació de calcàries amb rudistes del Caroig. Aquest tram és format per seqüències de somerització creixent ("shallowing-upwards"). A la base sempre hi ha un paquet de "grainstones", amb base erosiva, que superiorment passa a "packestones", "wackestones" i "mudstones" molt biotorbats, sovint amb margues al sostre. El contingut faunístic és molt abundant: mol·luscs, equínids i foraminífers bentònics; però els més característics del nivell són els miliòlids, les orbitolines (Iraqia simplex) i els rudistes (requiènids), els quals poden arribar a constituir petites acumulacions. Aquesta unitat es correlaciona amb les calcàries i margues de Xert de la conca del Maestrat.

La seqüència deposicional del Bedulià superior - Gargasià

Aquesta seqüència és limitada interiorment per la discontinuïtat sedimentària que ja hem comentat. El sostre de la unitat ve marcat per una ruptura sedimentària que es manifesta en acumulacions de crostes ferruginoses i entrades de sediments terrígens. Als sectors més marginals de la conca de Salou-Garraf tingueren lloc processos de dolomitització, probablement en relació a l’emersió que esdevingué al final de l’Aptià i que assenyala el límit superior de la seqüència. El gruix d’aquesta seqüència al sector de Cerverala Jana és d’uns 180 m, si bé a Morella pot ésser més potent, i a la cubeta de la Penyagolosa assoleix els 500 m de gruix; al massís de Garraf fa 10 m de potència i al sector valencià-prebètic extern se n’han amidat 80.

A la base del Bedulià superior s’escau novament un període regressiu, el qual és enregistrat a nivell global. Es tracta de la gran regressió intraptiana detectada tant a la Mesogea com a l’Atlàntic. Així, sobre la discontinuïtat beduliana es dipositen els carbonats de la seqüència deposicional del Bedulià superior-Gargasià. La transgressió és important a totes les conques del marge oriental d’Ibèria, tal i com mostra l’elevat grau de recobriment expansiu. Les plataformes de carbonats presenten un desenvolupament òptim: els bancs de rudistes i els esculls de rudistes, coralls i algues assoliren una expansió considerable. Al final de l’Aptià tingué lloc novament una davallada relativa del nivell de la mar i s’aturà l’expansió i l’evolució de les plataformes de carbonats. Com a conseqüència d’aquest descens es produeix una nova discontinuïtat sedimentària, sostre d’aquesta seqüència. Del subestatge més alt de l’Aptià, el Clansaiesià, no tenim notícies que hagi pogut ésser ben caracteritzat paleontològicament (zona de jacobí) a cap punt de l’àrea considerada.

Les Margues de Forcall i les Calcàries de Villarroya de los Pinares

A la conca del Maestrat, a la cubeta de la Penyagolosa i a la part septentrional de la conca Salou-Garraf, sobre les calcàries i margues de Xert de la seqüència precedent, es troben un conjunt de margues (Margues de Forcall). Als sectors de Morella i Xert hom pot distingir tres trams en aquesta unitat. L’inferior i superior són margosos (Margues de Cap de Vinyet i Margues de Morella la Vella, respectivament) i l’intermedi és calcari (barra de Morella). Fora d’aquesta àrea, les margues de Forcall es redueixen a un sol tram eminentment margós situat entre les calcàries i margues de Xert a la base i les calcàries de Villarroya de los Pinares a les quals passa verticalment i, també, lateralment. Les margues de Cap de Vinyet —80 m de gruix— tenen una gran extensió i presenten tonalitats beix i paquets de "wackestones" nodulosos intercalats. Contenen una fauna abundant de braquiòpodes, equínids, mol·luscs, coralls, ammonits i orbitolines. La barra de Morella, de 20 m de gruix, és formada per "packstones" bioclàstics beixos, un xic nodulosos, en bancs de decimètrics a mètrics que contenen rudistes, orbitolines, bivalves, foraminífers porcellanats, etc. El tram superior de les margues de Morella de Vella —35 m— és constituït per margues blau verdoses amb una fauna abundant de braquiòpodes, ammonits, Plicatula, orbitolines, algues, etc. La unitat de margues de Forcall té una gran extensió i es troba present a gairebé tota la part septentrional del País Valencià i a la Serralada Costanera catalana, de manera que constitueix un episodi clarament extensiu en relació a les unitats infrajacents. Tanmateix no es troba al sector de Vistabella del Maestrat, ni al Montsià i la serra d’Irta. Tampoc es troba a la zona del coll de Santa Cristina-Salomó a la conca de Salou-Garraf. Al seu lloc, s’hi solen trobar "grainstones" bioclàstico-oolítics de la unitat calcària superior a la qual també passa lateralment. L’edat de les margues de Forcall és del Bedulià superior fins al Gargasià.

La meitat superior d’aquesta seqüència i, com hem vist, localment, la seva totalitat, és constituïda per les Calcàries de Villarroya de los Pinares. Són "packstones-wackestones" de color crema clar. Les textures granosuportades poden contenir zones irregulars més oolítiques. L’estratificació és de decimètrica a mètrica. A la meitat inferior de la unitat les capes s’ordenen en petites successions estratodecreixents de 10 a 15 m. La resta de la unitat és extraordinàriament rica en micrita (fang calcari). Conté Toucasia, Orbitolina parva, O. texana, dasicladàcies, nerinees, foraminífers porcellanats, etc. En conjunt es tracta de les fàcies anomenades urgonianes. Els materials d’aquesta unitat presenten localment una cristal·lització més o menys intensa que generalment augmenta cap al sostre. Afecta les fàcies més micrítiques com es pot constatar als sectors de Xert i la Jana. També poden experimentar processos de dolomitització, com als sectors dels ports de Beseit, la mola de Xert i de Culla-Vistabella i la Penyagolosa. Aquestes dolomititzacions, així com les dels sectors de Salomó i del massís de Garraf a la Serralada Costanera catalana, es consideren relacionades amb la proximitat d’àrees emergides. L’edat de les calcàries de Villarroya de los Pinares és bàsicament gargasiana.

Les Margues de Forcall representen ambients oberts i distals d’una plataforma de carbonats, mentre que les calcàries de Villarroya de los Pinares en són les fàcies més marginals, de bancs marginals ("shoals") de barres amb calcarenites bioclàstiques i zones més tranquil·les de "lagoon" amb calcàries micrítiques ("wackestones-packstones") riques en algues, foraminífers bentònics (orbitolines), esculls de coralls en forma de pegats ("patchreefs"), i gran desenvolupament dels rudistes, els quals sovint formen esculls amb els coralls i diversos tipus d’algues codiàcies, esquamariàcies, solenoporàcies, dasicladals, serpúlids i briozous. Medis molt similars a aquest són els que reflecteixen les formacions carbonàtiques equivalents del Caroig, de la serra d’Oliva, al País Valencià. En algunes seccions de la conca del Maestrat és possible de veure com les calcàries de l’Aptià superior prograden i passen lateralment a les margues de Forcall. S’organitzen uns tipus de plataformes progradants amb talusos d’uns 20° de pendent i desenvolupament moderat. La geometria és sempre de truncament progradant, fet que ens indica etapes d’estabilització del nivell d’una mar epicontinental bastant soma, de la qual, la conca del Maestrat en fóra una entrada o badia allargassada.

Les unitats d’Oliva i del Caroig

A l’extrem S de la regió considerada aquesta seqüència estaria representada per la unitat Vb-c d’Oliva. El primer tram, que arriba a tenir 15 m de gruix, és format per "grainstones" molt bioclàstics amb estratificació encreuada plana de gran i petita escala. Aquestes biocalcarenites reposen sobre un nivell siliciclàstic sorrenc d’uns 2 m, que fossilitza una superfície molt ferruginitzada i representa la discontinuïtat basal d’aquesta seqüència. Els bioclastos, molt rodats, són de fragments d’equínids, mol·luscs, foraminífers bentònics (Iraqia simplex) entre d’altres, i a la part superior del tram hi ha acumulacions de rudistes requiènids. El tram superior, que ateny els 40 m de potència, és format fonamentalment per "packstones" dels mateixos components que el tram inferior, però amb dos o tres bancs molt rics en oncoides a la base. La part més alta d’aquest tram superior és formada per calcàries suportades per micrita ("wackestones" i "mudstones"), fet que indica unes condicions de deposició de menor energia. Això i l’entrada de terrígens del sostre del tram anuncien una nova somerització important.

Al sector central del País Valencià, al massís de Caroig, les unitats Vb i Vc de la serra d’Oliva equivalen molt probablement al tram superior del membre de Calcàries de Malacara de la formació de Calcàries amb rudistes del Caroig. Aquest tram, d’uns 15 m de gruix, comença amb un nivell argilós que localment conté acumulacions d’ostrèids (2 m). Per sobre, segueixen unes barres molt calcarenítiques, "packstones" i "grainstones" de fragments de mol·luscs, equínids, briozous, foraminífers bentònics (miliòlids, Orbitolina parva) i rudistes (requiènids) molt abundants. El sostre de la seqüència (tram superior del membre de calcàries de Malacara) ve donat, al massís del Caroig igual que a la serra d’Oliva, per una discontinuïtat que es manifesta per una entrada important de sediments terrígens.

La seqüència deposicional de l’Albià inferior

Conca de Salou-Garraf. Diagrama cronostratigràfic del Malm i el Cretaci inferior.

Servei de Fotografia/S. F.G., original de Ramon Salas

El límit inferior d’aquesta seqüència és la discontinuïtat que ja ha estat comentada. El límit superior és una altra discontinuïtat sedimentària marcada per una arribada sobtada de sediments terrígens. Al Maestrat i a la Serralada Costanera catalana, aquesta unitat és formada per calcàries que, a les zones marginals, passen a calcarenites. El gruix de la seqüència oscil·la al voltant dels 100 m: a Benassal en fa 90, a la Jana, 100, i a la Serralada Costanera catalana supera els 125 m. Al S, és representada per les unitats Vd i Ve d’Oliva.

L’Albià inferior es caracteritza per una nova etapa transgressiva que ve acompanyada d’un altre ascens relatiu del nivell del mar. Durant aquest temps es desenvolupen plataformes de carbonats de pendent deposicional escàs, amb les seves distribucions de fàcies característiques.

Les Calcàries de Benassal i les Calcàries de la Iglesuela

A l’àrea de la Penyagolosa-Maestrat-Garraf-Salou, les calcàries (Calcàries de Benassal) presenten certa variabilitat en el seu desenvolupament. A Benassal es disposen en una successió de "wackestones-packstones", de més de 80 m, de miliòlids i rudistes que evolucionen verticalment a "grainstones" bioclàstico-oolítics alternats amb trams margosos, que poden contenir petits esculls de coralls i rudistes. Conté una rica fauna d’Orbitolina texana, braquiòpodes, mol·luscs i briozous principalment. A la zona de la Jana es distingeixen tres trams. L’inferior és constituït per "wackestones-packstones", margues i calcàries gresoses, amb algunes intercalacions de "grainstones" bioclàstics. Aquest tram, de 40 m de potència, conté Neorbitolinopsis, Pseudocyclammina, miliòlids i textulàrids. L’intermedi —50 m de gruix màxim— consta de "grainstones" bioclàstics rics en glauconita i Orbitolina texana. El superior presenta una alternança de "packstones-grainstones" i trams margosos amb intercalacions de nivells arenosos que contenen Permocalculus, Iraqia, i mol·luscs. La seva potència és d’un màxim de 40 m. En d’altres localitats s’ha detectat també Simplorbitolina manasi i Melobesias.

A les àrees més marginals es troben fonamentalment calcarenites (Calcarenites de la Iglesuela). Es tracta de "grainstones" bioclàstico-oolítics beixos amb intercalacions de "wackestones" nodulosos i margues. Els trams calcarenítics són els més desenvolupats i presenten una estratificació encreuada plana de gran angle ben marcada, i també laminació encreuada plana. A la part inferior de la unitat són freqüents les intercalacions de gresos. A la base, en contacte amb les calcàries de Villarroya de los Pinares, s’observa una important acumulació de glauconita. També es poden observar superficies de ferruginització que entapissen cicatrius. Els trams de "wackestones" nodulosos són rics en ostrèids, serpúlids i orbitolines, i contenen colònies de coralls massissos hemisfèrics de fins a 25 cm. Els trams margosos, a més de la fauna ja citada, inclouen braquiòpodes. Aquesta unitat adquireix el seu màxim desenvolupament a la zona de la Iglesuela. Cap al N arriba fins al S de Cantavella i cap al S passa lateralment a les calcàries de Benassal, fàcies més internes. A la conca de Salou-Garraf les calcarenites de la Iglesuela també adquireixen un bon desenvolupament, sobretot als sectors marginals.

A l’Albià inferior, a l’àrea del Maestrat-Garraf, s’instal·len plataformes de carbonats amb pendent deposicional escàs o nul. Les fàcies d’alta energia —calcarenites d’orbitolines i melobèsies— es disposen a les parts més marginals i barren sectors d’aigües tranquil·les amb petits esculls de grans ostrèids i coralls marins; en canvi, les fàcies més obertes o de rampa —"wackestones" i margues— ho fan a les parts distáls més internes (àrea de Benassal). Aquest mateix model de plataforma creiem que segurament és extrapolable al País Valencià.

Les unitats superiors d’Oliva

Al límit meridional de l’àrea considerada, aquesta seqüència és representada per les unitats Vd i Ve d’Oliva. El tram basal (unitat Vd) és format per argiles amb intercalacions de nivells sorrencs acanalats, d’arena de grandària mitjana a fina amb còdols tous a les bases, que són erosives. El sediment sorrenc és poc madur i conté molta mica. S’hi troben moltes restes vegetals limonititzades. Aquest tram té 6 m de gruix. El tram superior (Vc) és totalment calcari; és constituït per seqüències menors d’ordre mètric de somerització creixent amb tendència a l’emersió ("shoaling-upwards"). A la base, erosiva, es troben els termes de major energia ("grainstones-packstones"), que passen superiorment a "wackestones" i "mudstones" amb intraclastos negres i porositat fenestral. Conté mol·luscs, equínids, ostràcodes, dasicladals, rudistes (monoplèurids i requiènids), foraminífers bentònics (miliòlids, Nautiloculina, Orbitolina texana); també hi ha nivells d’acumulació d’ostrèids i de requiènids. El tram superior fa uns 20 m de potència.

Les Arenes del Burgal i les Calcàries de Buseo

Un xic més al N, a la zona d’alt paleogeogràfic del massís del Caroig, la unitat Vd d’Oliva equival al membre d’Arenes del Burgal, de 25 m de potència, de la formació de Calcàries amb rudistes del Caroig. El tram Ve d’Oliva equivaldria al membre de Calcàries del Buseo (de 40 m de potència i amb Orbitolina subconcava i O. texana) i potser també al tram inferior de la formació de Gresos, margues i calcàries de Sacaràs, concretament al tram calcari inicial situat per sota la important intercalació de sediments detrítics. Aquest tram calcari conté Orbitolina subconcava i arriba a tenir 50 m de potència. L’entrada de materials detrítics del sostre d’aquest tram és interpretat aquí com la discontinuïtat que limita superiorment la seqüència de l’Albià inferior.

La seqüència deposicional de l’Albià mitjà

Sistema deltaic dominat per les marees, que correspon a la formació de les argiles de Traiguera, de l’Albià mitjà, a la vora oriental d’Ibèria. Aquesta reconstrucció idealitzada és modificada de Homewood i Alien. 1 Esplanada mareal, 2 barres transversals, 3 plana sorrenca de marea, 4 canals de marea, 5 seques d’arran de costa, i 6 bancs lumaquèl·lics.

Román Montull, original de Ramon Salas

Aquesta unitat és limitada inferiorment per la discontinuïtat menor ja esmentada i al sostre és tallada per la discontinuïtat major, límit de la superseqüència del Cretaci inferior, assenyalada per una erosió important i per l’entrada, també molt important, de materials siliciclàstics, les arenes de la formació d’Utrillas, que en nombroses zones marginals reposen sobre terrenys de seqüències inferiors. L’Albià mitjà és ben desenvolupat a la conca del Maestrat: a Traiguera, serra de la Pietat, als ports de Beseit (escata de la mina Maruja), a Tinença de Benifassà. També és representada a la cubeta de la Penyagolosa-Aliaga (Vilafermosa, la Penyagolosa). Igualment es troba a la conca de Salou-Garraf (Salomó, mas del Cardenal), on sovint ha estat confòs amb les arenes d’Utrillas que hi descansen al damunt. També es troba al massís del Caroig.

Model deposicional de la seqüència de l’Albià superior a la vora oriental d’Ibèria.

Ricardo Génova, original de Ramon Salas

La seqüència deposicional de l’Albià mitjà consta tan sols d’una sola unitat estratigràfica, que ha rebut diferents noms segons la regió. Hi predominen els materials detrítics i aconsegueix un grau important de recobriment expansiu; penetra fins a zones molt marginals de les conques de la vora oriental d’Ibèria. Es comencen a sentir els efectes de l’activitat tectònica de l’etapa que els geòlegs alemanys anomenen fase austríaca. La reactivació del relleu de les terres emergides produeix una gran quantitat de sediments detrítics que envaeixen les plataformes de carbonats de l’Albià inferior. Aquestes entrades de materials terrígens avorten la transgressió de l’Albià mitjà, malgrat l’ascens relatiu del nivell del mar que es produeix. Els mecanismes de subsidència també semblen atenuar-se cap a la fi d’aquesta seqüència. Tot plegat condueix al rebliment de les conques per sediments siliciclàstics, i així s’acaba el gran cicle sedimentari del Cretaci inferior.

Les Argiles de Traiguera

Al Maestrat, la unitat que forma aquesta seqüència és coneguda amb el nom d’Argiles de Traiguera, i equival als membres mitjà i superior de la formació d’Escucha del Maestrat occidental i Aliaga. A Traiguera tenen una potència d’uns 200 m. Són una alternança d’argiles virolades amb passades sorrenques, les quals esdevenen més gruixudes i freqüents cap a la part superior de la formació. En conjunt, es tracta d’una típica seqüència negativa pel que fa a les dimensions de gra i al gruix de les capes. Al mateix temps, però, és formada per seqüències negatives d’ordre menor. En molts indrets és característic de trobar-hi, a la base, un paquet de lignit, amb un gruix màxim de 6 m. Aquests lignits són explotats a Andorra (Terol) i també ho havien estat a Herbers i als ports de Beseit (mina Maruja).

Alguns nivells d’aquesta unitat contenen fauna marina abundant, fauna litoral de mol·luscs i també algun ammonítid com és Douvilliceras monile (al límit de les zones de dentatus i mammillatum), que data la part baixa de l’Albià mitjà. Els cossos sorrencs poden ésser lenticulars, amb base clarament erosiva i amb còdols tous i ostrèids com a elements de dimensions més grans acumulats a la llera dels canals. Presenten una moderada continuïtat lateral. La laminació pot ésser encreuada, plana o de solc. Aquests cossos sorrencs lenticulars s’interpreten com a canals. Però també hi ha cossos de sorra amb base plana, feblement erosiva, cossos de sorra amb intercalacions lutítiques, sostres irregulars, laminació encreuada de solc o plana de petita a mitjana escala. Aquests últims s’interpreten com a barres. Les fàcies lutítiques poden ésser dipòsits de badies intradistributàries planes de marea o fronts deltaics. La seva interpretació depèn del contingut faunístic, posició estratigràfica, relació amb les altres fàcies, etc. En conjunt, la unitat de les argiles de Traiguera s’ha interpretat com als dipòsits d’un sistema deltaic progradant dominat per les marees.

Les Argiles roges i calcarenites amb orbitolines del Montmell

L’equivalent lateral de les argiles de Traiguera a la conca de Salou-Garraf són les Argiles roges i calcarenites amb orbitolínids del Montmell. Es tracta d’alternances d’argiles micàcies rogenques amb passades de calcarenites amb orbitolines, de tonalitats ocre rogenques. També hi ha intercalacions de gresos i, a la part superior de la unitat, es disposen passades de dolomies sorrenques i de superfícies crostificades ferruginoses i sorrenques. La fauna és formada per orbitolines, mol·luscs, equinoderms, rudistes i coralls, principalment. Entre les orbitolines cal destacar Orbitolina texana, Simplorbitolina manasi i Neorbitolina conulus, associació que indica una edat d’Albià mitjà-superior. També s’hi han recollit alguns ammonits, com Platiknemiceras basei, que indiquen l’Albià mitjà.

Els Gresos del Caroig

Al massís del Caroig els nivells sorrencs que recobreixen el tram calcari inferior de la formació de gresos, margues i calcàries de Sacaràs podrien ésser els equivalents a les dues unitats descrites. Aquests nivells sorrencs tenen alguna passada calcària amb Simplorbitolina manasi.