Hi convergiren la Joventut Republicana de Lleida (que, amb Humbert Torres i Alfred Perenya, havia estat la principal impulsora del procés), el Bloc Republicà Autonomista, un grup de decebuts del Partido Reformista (Lluís Companys i Antoni Estivill), supervivents dispersos del naufragi de la UFNR (el tarragoní Pere Lloret i el vilafranquí Isidre Rius) i el nucli federal empordanès encapçalat per August Pi i Sunyer. En total, el nou partit rebé l’adhesió formal de més de 150 entitats republicanes d’arreu de Catalunya.
El PRC aprovà en la seva assemblea fundacional un programa federalista, aliadòfil, laicista i socialitzant i elegí un directori de cinc membres (Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Gabriel Alomar, Alfred Pereña i Antoni Estivill), complementat amb una secretaria general a càrrec de Ramon Noguer i Comet. En el context de crisi política i social de 1917, el seu portaveu, el diari La Lucha, es distingí aviat per les enèrgiques campanyes d’agitació contra el règim, amb abrandats articles antimonàrquics i antimilitaristes de Domingo, Layret i Companys.
Aquesta combativitat prestigià el PRC, però no l’enfortí orgànicament, de manera que en les eleccions municipals del novembre de 1917 va haver de coalitzar-se amb el Partido Republicano Radical [PRR] per a aconseguir que Lluís Companys fos regidor de Barcelona. En les generals del febrer de 1918 obtingué, dins d’una coalició d’esquerres integrada pel PRC amb el PRR, el PSOE i el Partido Reformista, una acta a Barcelona i tres a comarques (Figueres, Lleida i Tortosa); resultats lleugerament millorats el 1919 (cinc escons, un dels quals per a Alomar a Barcelona i un altre per a Layret a Sabadell), també en el marc d’una coalició amb el lerrouxisme. Ara bé, en plena guerra social a Catalunya, l’obrerisme petitburgès del PRC no atreia el vot proletari (tot sol, només recollí uns 4.000 vots a Barcelona el 1920), cosa que induí alguns dirigents a assajar una fugida endavant esquerranista. Al setembre de 1920, Layret, Alomar i Companys feien aprovar per una assemblea del partit l’adhesió d’aquest a la III Internacional Comunista. L’acord no fou mai posat en pràctica, però provocà la separació dels sectors fidels a l’orientació democratanacionalista clàssica (Pi i Sunyer, Ramon Noguer i Comet, la Joventut Republicana de Lleida i altres nuclis comarcals), sense suscitar cap ressò favorable entre els treballadors.
Desaparegut el diari La Lucha des del juny de 1919, l’assassinat de Layret al novembre de 1920 privà el ja mig desarborat PRC del seu màxim capital polític. Des d’aleshores, el partit es reduí a la figura de Lluís Companys (elegit diputat per Sabadell el 1920 i de nou el 1923), amb un grapat de devots i una xarxa de contactes amb els móns rabassaire i cenetista, però mancats de base organitzada. Els seus dirigents (Companys, Joan Casanovas i Ernest Ventós) intervingueren en algun complot contra la dictadura de Primo de Rivera, figuraren en comitès i iniciatives unitàries el 1930 i, així, mantingueren viva la sigla del PRC i foren, amb el Grup de L’Opinió, els principals promotors de la Conferència d’Esquerres de la qual naixeria el 1931 Esquerra Republicana de Catalunya [ERC].