És anomenada sialoadenitis la inflamació, ja sigui aguda o bé crònica, de les glàndules salivals —sublinguals, submaxil·lars o parotídies—, que es troben en la cavitat bucal i tenen cura d’elaborar i secretar la saliva.
La inflamació d’alguna d’aquestes glàndules sol presentar-se a conseqüència d’un procés infecciós, entre els quals el més freqüent és la parotiditis, una alteració que en aquesta obra és tractada al capítol corresponent a les malalties infeccioses (volum 7). Amb una freqüència inferior, la inflamació és provocada per d’altres gèrmens, com ara diversos virus o alguns bacteris que normalment es localitzen a la cavitat bucal i que atenyen les glàndules salivals a través dels conductes secretors. Aquest tipus d’alteració se sol presentar en nounats o infants i més estranyament en persones el sistema defensiu de les quals es troba deprimit, per exemple a conseqüència d’una insuficiència renal o hepàtica greu.
Amb menys freqüència encara, la sialoadenitis es produeix de vegades a conseqüència d’una litiasi salival, és a dir, la formació de càlculs o concrecions sòlides a l’interior dels conductes excretors de saliva. En aquest cas, la glàndula involucrada s’inflama, a causa de la irritació que provoca la saliva que s’acumula a l’interior.
La manifestació principal de la sialoadenitis és un dolor local, ja sigui, segons la glàndula afectada, per sota de la llengua, a la zona posterior de la base de la boca o per sota de les orelles; el dolor, si bé sol ésser persistent, s’intensifica especialment després dels àpats. Quan el procés inflamatori afecta les glàndules sublinguals, igualment, és possible d’observar l’envermelliment i la tumefacció de la glàndula sublingual que n’és afectada.
En els casos més greus, d’altra banda, es poden manifestar febre, esgarrifances, malestar general i manca de gana.
La sialoadenitis submaxil·lar, és a dir, la inflamació de la glàndula submaxil·lar, quan és provocada per bacteris purulents es pot complicar i originar l’anomenada angina de Ludwig, una lesió supurativa localitzada al sòl de la boca, que es manifesta amb dolor intens, febre i una acusada dificultat per a moure la llengua, mastegar i empassar-se els aliments; a més, el trastorn pot causar complicacions molt greus, com per exemple l’extensió de la infecció a la resta de l’organisme a través de la sang o una obstrucció de la faringe que provoqui asfíxia.
Les sialoadenitis cròniques, caracteritzades per processos inflamatoris repetits a les glàndules salivals, es poden complicar amb la formació de càlculs a l’interior de les mateixes glàndules, perquè alteren la forma dels conductes excretors salivals. En aquests casos, el dolor i la tumefacció de la glàndula salival afectada es presenten o s’aguditzen periòdicament.
La diagnosi de sialoadenitis s’efectua inspeccionant acuradament la cavitat bucal. De vegades, a més, per a identificar el germen causant es pren una mostra de saliva, que s’analitza al laboratori, o bé se sol·licita una placa radiogràfica per a detectar la presència de càlculs en un conducte salival.
El tractament de la sialoadenitis consisteix bàsicament en l’administració de medicaments antibiòtics i antiinflamatoris. En el cas de litiasi salival, igualment, de vegades cal recórrer a l’extracció quirúrgica del càlcul que obstrueix un conducte salival.