Aparell digestiu

L’aparell digestiu realitza una funció bàsica: l’obtenció de les substàncies nutritives que l’organisme requereix per a poder desenvolupar les funcions vitals

AlbanyColley (pixabay.com)

L’aparell digestiu es compon d’un conjunt d’òrgans molt diversos, als quals corresponen funcions adequades a la intervenció en el complex procés de l’alimentació. Cal tenir en compte que la finalitat d’aquest procés consisteix en l’obtenció de les substàncies nutritives que l’organisme necessita per a formar i mantenir els teixits que el componen, com també per a l’obtensió de l’energia necessària per garantir les funcions vitals.

Esquemàticament, l’aparell digestiu es compon d’un tub llarg que travessa l’interior de l’organisme, des de la cara fins a l’anus, format per diversos segments o òrgans especialitzats: la boca, la faringe, l’esòfag, l’estómac, l’intestí prim i l’intestí gros. A més, disposa d’unes glàndules annexes: les glàndules salivals, el fetge i el pàncrees. Alguns dels òrgans esmentats no solament formen part de l’aparell digestiu sinó que intervenen igualment en funcions pròpies d’altres sistemes orgànics. Així, per exemple, la boca intervé en la respiració i en la formació de paraules, la faringe en la respiració i el pàncrees en la producció d’hormones. Per això algunes de les característiques que els són pròpies i les afeccions que els poden alterar són tractades en d’altres capítols d’aquesta obra, com ara és el cas de la faringe, els trastorns de la qual són descrits quan es tracta de l’aparell respiratori, o el cas del pàncrees, algunes de les malalties del qual són descrites al capítol corresponent al sistema endocrí.

De fet, els trastorns digestius són molt habituals; gairebé tothom pateix, ja sigui de forma crònica o bé esporàdicament, d’alguna alteració que afecta l’aparell digestiu. La major part dels casos són afeccions sense importància, trastorns simplement funcionals que remeten espontàniament o bé amb actuacions mínimes durant un període de temps curt. Tanmateix, però, de vegades es tracta de malalties importants l’evolució de les quals pot arribar a comprometre la vida de la persona que n’és afectada, que es poden presentar inicialment amb manifestacions semblants a les dels trastorns banals. Això vol dir que no s’han de menysvalorar les molèsties digestives, especialment quan són persistents o bé es repeteixen sovint; també en aquests casos convé de consultar el metge per tal que se’n pugui determinar l’origen amb exactitud.

D’altra banda, hi ha algunes manifestacions davant de les quals és indispensable de consultar el metge, encara que es presentin una sola vegada; aquest és el cas, per exemple, de l’expulsió de sang amb les matèries fecals, ja que aquesta manifestació pot correspondre a una afecció banal, com les hemorroides, o bé a una malaltia molt greu que ha d’ésser atesa de manera immediata i urgent, com és el cas del càncer d’intestí.

Alhora, cal tenir en compte que el bon funcionament de l’aparell digestiu depèn en una part important de l’alimentació, tant del tipus i de la proporció d’aliments que hom consumeix habitualment com de la manera i les circumstàncies en què són ingerits. Així, per exemple, un excés d’aliments grassos pot pertorbar el procés digestiu; un consum insuficient de vegetals podria ésser desfavorable per al funcionament intestinal, o bé el fet de menjar de pressa i en una situació d’estrès pot entorpir la digestió. El capítol dedicat a l’alimentació tracta d’aquests punts.

Com que les alteracions digestives són tan freqüents, és molt habitual que quan es presenten hom recorri a mètodes casolans, amb l’objectiu de solucionar-les. De fet, algunes de les mesures habitualment emprades són efectives, i més tenint en compte que molts trastorns digestius són passatgers i cedeixen espontàniament. Tanmateix, però, cal tenir en compte que sempre que un determinat trastorn digestiu es presenta amb una certa insistència, no cal endarrerir la consulta mèdica per a investigar-ne l’origen. Així, per exemple, si bé de vegades un episodi de diarrea poc intens es pot solucionar amb senzilles mesures dietètiques, sempre que el trastorn es repeteix cal saber-ne l’origen, que pot ésser extremament variat.