La microflora dels micetòcits abasta l’insecte de nutrients que li són indispensables. La seva distribució és irregular en certs teixits, com el budell, formant a cops acumulacions anomenades micètomes.
Són localitzats a diferents llocs, com ara als cecs intestinals o als vasos de Malpighi, i fins i tot poden formar estructures associades a la cavitat bucal.
Inclou espècies sapròfites del sòl i dues espècies patògenes: el bacil de Koch és l’agent causal de la tuberculosi, i el bacil de Hansen ho és de la lepra. Els micobacteris es distingeixen dels altres bacteris perquè presenten alcoholoacidoresistència. La majoria de micobacteris habiten en el sòl, on són importants perquè destrueixen la matèria orgànica.
Les espècies d’aquest gènere són constituïdes per organismes paràsits o patògens d’un ampli espectre d’animals i d’unes quantes desenes de plantes. Les cèl·lules no tenen paret cel·lular, fet pel qual són pleomòrfiques. Fan entre 150 i 300 nm de diàmetre, i les formes filamentoses arriben a diversos μm. Totes les espècies són quimioorganòtrofes i aeròbiques facultatives. La seva membrana cel·lular conté esterol, que el fa vulnerable als antibiòtics poliènics, bé que són resistents a la penicil·lina. Presenten l’òptim de creixement a 37°C de temperatura i a 7,0 de pH.
Es reprodueixen mitjançant gonidis anomenats corpuscles elementals, que tenen la propietat d’ésser filtrables. Per a desenvolupar-se necessiten nombrosos factors de creixement. Són els agents de diverses malalties, com ara la pneumònia, i moltes espècies van associades a malalties de diversos òrgans en l’home i en els animals.