Abraham

‘Abrāhām (he)

Patriarca, tingut pels hebreus com a progenitor a través del seu fill Isaac, i també pels àrabs a través de l’altre fill Ismael.

Segons el Gènesi, fou del clan de Terha i visqué a la regió d’Ur de Caldea. Monoteista dins un medi politeista, segons aquesta font bíblica, fou cridat per Déu, que l’invità a traslladar-se a Canaan. Junt amb els seus travessà tota la Síria i arribà a Siquem, on s’instal·là. Obligat per un període de fam, emigrà a Egipte. Retornat a Canaan, salvà el seu nebot Lot, que Kedor-Laómer, rei d’Elam, tenia presoner. El rei-sacerdot Melquisedec, de Salem, el beneí. Atès que la seva muller, Sara, era estèril, havia tingut un fill, Ismael, d’una esclava anomenada Agar. Però Jahvè li assegurà que tindria un fill de Sara, i que d’aquest fill, Isaac, en sortiria una nombrosa descendència. Restà així constituïda l'aliança entre Déu i el seu poble i instituïda la circumcisió, que en fou el senyal. Per provar novament Abraham, Déu li donà l’ordre de sacrificar el seu fill Isaac, però, quan Abraham es disposava a immolar-lo, li manà de substituir-lo per un xai, i l’Aliança fou renovada. Hom l’ha considerat contemporani d’ Hammurabi, però potser li és anterior; hom ha suposat també que els seus avantpassats devien ésser una tribu seminòmada que vers el s. XXIII aC s’instal·laren al S de Mesopotàmia. Potser per raons polítiques i àdhuc socials el clan se n'anà, posteriorment, cap al NW, a Haran (s. XX o XIX aC), que, junt amb la regió d’Ur, era consagrada al déu Lluna, protector dels nòmades. La invitació de Déu a abandonar aquella terra coincidí, probablement, amb el gran moviment migratori que prengué aquella direcció. El judaisme i el cristianisme veuen en Abraham la figura que sempre s’ha fiat de Jahvè, que ha respost a la seva crida i ha acatat els seus designis, malgrat que mai no li hagin estat presentats d’una manera clara. Aquesta peculiar actitud d’Abraham, la fe, l’ha convertit en pare dels creients. En les èpoques bíbliques els profetes acudiren al seu record i exemple per donar coratge al poble afligit. El judaisme postbíblic li atribuí miracles i el voltà de llegendes. En els inicis del cristianisme, Pau per una banda i l’autor de l’Epístola als Hebreus per l’altra, es fonamentaren en la seva figura per tal de justificar la universalitat de la crida de Déu. La teologia cristiana el considera punt de partida de la història de la salvació.