Anna I d’Anglaterra

Anna Stuart
(Londres, 6 de febrer de 1665 — Londres, 1 d’agost de 1714)

Reina d’Anglaterra, d’Irlanda i d’Escòcia (1702-14), del llinatge Stuart.

Segona filla de Jaume II d’Anglaterra i d’Anna Hyde; l’any 1683 es casà amb Jordi de Dinamarca. Durant la revolució del 1688, que entronitzà a Anglaterra el stadhouder d’Holanda Guillem d’Orange (Guillem III d’Anglaterra), marit de la seva germana Maria, Anna es mantingué al marge de la política, però per l’Act of Stablishment del 1701 fou declarada successora de Guillem III, bé que al mateix temps hom aprovà la successió de la casa de Hannover i anul·là la possibilitat d’un successor Stuart després de la mort d’Anna.

El seu regnat fou presidit per les discòrdies entre els whigs, que dominaren la política fins el 1710 i aconseguiren, entre altres coses, l’acceptació, per part d’Escòcia, de l’Act of Union (1707), per la qual era segellada la unió política d’Anglaterra i Escòcia (sota el nom de Regne Unit de la Gran Bretanya), i els tories, que aconseguiren d’imposar-se a partir del 1710 arran de la destitució, per part d’Anna, dels membres whigs i de la dissolució del parlament.

La política exterior d’Anglaterra durant el regnat d’Anna fou dominada per les tensions internacionals i les guerres provocades pel problema de la successió espanyola, en les quals foren molt importants els èxits militars de John Churchill, duc de Marlborough. Anglaterra procurà d’atreure, ja de bell antuvi, els catalans a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. El maig del 1705 la reina Anna donava instruccions al comte de Peterborough i a sir Cloudesly Shovel perquè procuressin d’emparar-se de la plaça de Barcelona. Al juny del mateix any, Mitford Crow, plenipotenciari de la reina, signava amb els representants catalans Antoni de Peguera i Domènec Perera el pacte de Gènova pel qual era establerta l’aliança amb Anglaterra. Anglaterra hi garantia el sistema constitucional català. Malgrat els memorials dirigits a Felip V pels ambaixadors anglesos Dartmouth i Lexington, el tractat d’Utrecht (1713), signat per Bolingbroke, cap del govern tory, establí l’evacuació de les tropes aliades de Catalunya i el domini d’Angla terra sobre Menorca, ocupada el 1708, sense exigir el respecte a les constitucions catalanes. Hom ha considerat que el “cas dels catalans” fou utilitzat per Anglaterra per amenaçar els Borbó de França i d’Espanya, que no semblaven disposats a respectar-li els avantatges econòmics concedits a Utrecht, i també pels whigs, que en feren una arma política contra els tories. Entre el març i l’abril de 1714, la cambra dels lords dedicà cinc sessions al “cas dels catalans”, i lord Cowper elevà una petició a la reina en defensa del Principat; però Anna, davant les silencioses clàusules de la pau de Radstadt sobre l’afer (març 1714), s’inhibí de qualsevol gestió en aquest sentit.