Armand de Fluvià i Escorsa

(Barcelona, 17 d’octubre de 1931 — Barcelona, 6 de setembre de 2024)

Genealogista i heraldista.

Fill d’Armand de Fluvià i Vendrell. Es llicencià en dret a Barcelona (1959). Amplià, revisà i acabà l’edició d’El solar catalán, valenciano y balear (1968), dels germans García Carrafa.

Especialista en genealogies catalanes i en les dinasties comtals dels Països Catalans, obtingué el primer premi Arenberg de genealogia (1984) i fou membre de l’Académie Internationale d’Héraldique (1985), de l’Institut Internacional de Genealogia i Heràldica i de l’Instituto Salazar y Castro del CSIC.

President fundador de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària, publicà un Diccionari general d’heràldica (1982), amb pròleg de Martí de Riquer; Diccionari heràldic. Índex de les càrregues heràldiques de l’Adarga Catalana (1987), amb pròleg de Faustino Menéndez Pidal; Origen i escuts de cognoms catalans (1989); Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya. Cronologia de comtes i vescomtes (1989); Els quatre pals. L’escut dels comtes de Barcelona (1994); A la recerca dels avantpassats. Manual de genealogia (1995), amb pròleg d’Antoni Pladevall; Nobiliari del Reial Cos de la Noblesa de Catalunya (1998), amb Lluís de Bru de Sala i de Valls, i Repertori de grandeses, títols i corporacions nobiliàries de Catalunya (1998).

Fou un dels principals impulsors del Front d’Alliberament Gai de Catalunya i fou president de l’Institut Lambda. També publicà El “Pacte de joia”, un curiós precedent de les apostes d’avui en la Barcelona del segle XVI (1974).

L’any 2000 rebé la Creu de Sant Jordi. Fins el 1969 formà part del secretariat polític de Joan de Borbó, comte de Barcelona.