Berenguer Ramon II de Barcelona

el Fratricida (snom.)
(?, 1053 — ?, ?)

Comte de Barcelona (1076-97), fill de Ramon Berenguer I i d’Almodis de la Marca, i germà, probablement bessó, del comte Ramon Berenguer II dit Cap d’Estopes.

Ambdós germans succeïren llur pare a la mort d’aquest el 1076. Aquest fet comportà l’encunyació, a partir del 1080, de diners anònims barcelonins, que mantingueren el tipus immobilitzat durant els governs de Ramon Berenguer III i de Ramon Berenguer IV. L’indivís comportava una certa preeminència de Ramon Berenguer II. El 1078 aquest signà garanties al seu germà sobre la base de les paries de Lleida i de la persona del seu reietó Yūsuf al-Muzaffar, en lluita contra el seu germà Abū Ǧa'far Aḥmad al-Muqtadir de Saragossa. Aquesta situació permeté l’expandiment del comtat de Barcelona pel pla d’Urgell fins a Sidamon i Torregrossa (1079). D’altra banda, l’avenç de la colonització per la Conca de Barberà havia arribat a Barberà i a l’Espluga de Francolí (1079).

Malgrat el conveni del 1078, Ramon Berenguer II semblava arrogar-se, sovint, una sobirania incompartida. La discòrdia entre ambdós germans es féu pública (el 2 de gener de 1079 el papa Gregori VII escriví al bisbe Berenguer Guifré de Girona que intercedís com a mitjancer); el 1080 hom arribà a una solució aparentment satisfactòria.

Berenguer Ramon II semblà prendre pel seu compte les empreses en terres sarraïnes. Fou aliat, juntament amb Sanç Ramires d’Aragó, d’al-Munḏir ‘Imad al-Dawla de Lleida, Tortosa i Dénia, en lluita amb el seu germà Yūsuf al-Mu'tamin de Saragossa, aliat de Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid (el qual havia anat a Barcelona a oferir-se a Berenguer Ramon II i no reeixí a arribar a una entesa); el 1082, al setge d’Almenar (fortificat pel Cid), Berenguer Ramon II fou vençut i fet, momentàniament, presoner. Potser la derrota féu reviure l’antagonisme entre els dos germans.

El 5 de desembre de 1082, en un paratge solitari conegut per la Perxa de l’Astor (Gualba), Ramon Berenguer II fou assassinat pels seus acompanyants. Hom degué suposar tot seguit una maquinació de Berenguer Ramon II, però, en absència de proves i en virtut del testament patern, aquest restà senyor de tot sense que el seu nebot, el futur Ramon Berenguer III el Gran, pogués intervenir en el govern mentre el seu oncle visqués. Aquesta senyoria única fou respectada durant un quant temps als comtats catalans, però no a Carcassona i a Rasès, on Bernat Ató de Besiers es titulà des del 1085 vescomte de Carcassona.

Pel maig del 1085 una assemblea de notables, presidida pel bisbe Berenguer Sunifred de Vic, encomanà la tutoria del fill de Cap d’Estopes a Guillem Ramon, comte de Cerdanya, i alhora la direcció de la lluita contra Berenguer Ramon II, ara ja assenyalat obertament com a fratricida; acordà també d’iniciar negociacions per oferir a Alfons VI de Castella i Lleó la tutoria del menor i la senyoria suprema dels seus dominis. El país, però, no acceptà aquestes directrius, i pel juny del 1086 una nova assemblea dirigida pels Cabrera féu triomfar una conciliació: el comte Berenguer fou designat tutor del seu nebot per l’espai d’onze anys, després dels quals havia d’associar-lo al govern.

Berenguer Ramon II reprengué l’acció exterior: d’acord amb el comte d’Urgell, amb al-Munḏir de Lleida i Tortosa i amb Sanç Ramires d’Aragó, tornà a lluitar contra Saragossa, regida ara per Aḥmad ibn Yūsuf al-Musta'īn, aliat igualment del Cid, amb l’objectiu d’apoderar-se de València. Al-Qādir, rei de València sota la protecció castellana, després d’haver assetjat Xàtiva, fou atacat i derrotat per les forces catalanes i les lleidatanes d’al-Munḏir, les quals es dirigiren tot seguit a València. L’atac d’Aḥmad ibn Yūsuf al-Musta'īn i del Cid contra el regne de Lleida féu desistir, però, d’assetjar aquella ciutat. Aprofitant, poc temps després, la irrupció almoràvit i la derrota d’Alfons VI a Sagrajas (1086), els catalans i els sarraïns de Lleida i de Tortosa atacaren novament València (1088), però una nova intervenció del Cid i dels saragossans els forçà un cop més a desistir. Berenguer aconseguí llavors d’atreure els saragossans i assetjà novament València; però encara la intervenció del Cid, ara amb l’ajut d’Alfons VI, l’obligà a retirar-se a Requena (1089). Berenguer intentà, en va, d’atreure's aquell rei i, fallades també les projectades aliances amb Saragossa, Aragó i Urgell, es trobà reduït a l’habitual ajut del reietó lleidatà.

El 1090 tingué lloc al pinar de Tévar, vers els ports de Beseit, una terrible topada entre el Cid i el comte: aquest fou derrotat i fet novament presoner amb molts dels seus, entre els quals Guerau Alemany de Cervelló i altres cavallers. El rescat del comte i del Cervelló fou de vuitanta mil marcs d’or de València. El mateix 1090 Berenguer arribà, a Daroca, a un acord amb el Cid, que representà una afluixada per part del comte en la seva tenaç política de penetració vers Lleida, Tortosa i València. Havent obtingut el Cid la senyoria de València (1094-98), Berenguer Ramon pactà el casament de la filla del Cid, Maria Roderic de Vivar, amb el seu nebot Ramon Berenguer III (el casament no fou celebrat fins el 1098). Berenguer Ramon, mentrestant, projectà l’ocupació de Tarragona, i des del 1089 (o 1088) gestionà de Roma el restabliment de la seu arquebisbal d’aquesta ciutat i, amb ell, la independització de l’església catalana. Això fou obtingut en la persona de Berenguer Sunifred, bisbe de Vic (1091), però l’efectivitat de la restauració trigà encara a esdevenir-se. Potser fou en aquest moment que Berenguer Ramon assajà d’ostentar el títol reial, cosa que acreditaria la seva visió política.

El 1092 el comte, ajudat pels genovesos i per Sanç Ramires d’Aragó, atacà Tortosa. El joveníssim comte Ramon Berenguer III apareix actualment ja al costat del seu oncle almenys des de l’agost del 1089, i per l’octubre del 1091 Urbà II s’adreçà alhora a tots dos comtes. L’oncle acceptà d’escurçar notablement els onze anys de tutoria, i aviat Ramon Berenguer III actuà sense la seva companyia. El partit contrari a Berenguer anà augmentant les seves exigències i la gravetat de les seves recriminacions fins que l’acusat hagué de defensar-se'n en combat judicial en una cort neutral, i fou escollida la d’Alfons VI. Berenguer Ramon II fou vençut i això fou suficient per a establir-ne la culpabilitat (1097). A partir del 3 de març d’aquell any Berenguer desapareix de la documentació. Segons els Gesta comitum, esdevingut mut, morí a Jerusalem com a pelegrí. Era un 20 de juny; quant a l’any, són assenyalats, sense prou fonament, el 1097 o el 1099.