Cal cercar-ne l’origen en els vescomtes d’Osona (vescomtat d’Osona), posseïdors del castell de Cardona, els quals vers el 1062 prengueren la denominació de vescomtes de Cardona. El nom de Cardona, però, no fou usat d’una manera sistemàtica i continuada com a cognom fins a mitjan segle XII, que s’introduí al vescomtat la nissaga dels Claramunt. Malgrat això, hom acostuma a donar el cognom de Cardona als membres d’aquest llinatge que prengueren el títol de vescomtes de Cardona
Armes dels Cardona
El seu nom més característic fou el de Folc i, pel fet d’haver estat emprat com a segon nom gairebé per tots els seus membres i, des del segle XV, àdhuc per les dones, ha estat considerat erròniament —principalment fora dels Països Catalans— com a part del mateix cognom familiar en la forma Folc de Cardona. El llinatge, fins a l’extinció de les seves línies legítimes, esdevinguda a mitjan segle XVIII, es dividí en diverses línies que sortiren de la troncal (vescomtat de Cardona; comtat de Cardona; ducat de Cardona).
La línia siciliana dels barons de Mazzarone fou fundada pel fill del vescomte Ramon Folc V, Ramon de Cardona i d’Empúries, el qual embarcà a l’expedició de Pere II a Sicília (1282), on s’establí. El seu fill, Frederic de Cardona, adquirí la baronia de Mazzarone, però el net d’aquest, dit també Frederic de Cardona, es rebel·là contra el rei Martí i la perdé. El seu germà, Jaume de Cardona, adquirí per enllaç la baronia de Ramione. La línia s’extingí amb la seva neta Margarida de Cardona a mitjan segle XV.
La línia dels senyors de Torà fou començada per un altre fill de Ramon Folc V, Bernat-Amat de Cardona i d’Empúries. El seu fill i successor, Ramon-Amat de Cardona i de Pinós, participà en l’expedició a Sardenya de l’infant Alfons i fou un dels qui moriren lluitant al setge d’Esglésies el 1324. La línia s’extingí amb les seves netes, filles de l’almirall Ramon de Cardona, una de les quals, Elisenda de Cardona i d’Aragó, fou abadessa de Santa Clara de Coïmbra.
Els Cardona-Anglesola
La línia dels barons de Bellpuig, després ducs de Somma i Sessa i comtes de Palamós, els membres de la qual es cognomenaren de Cardona i d’Anglesola i, a vegades, d’Anglesola i de Cardona, s’inicià amb un fill del comte Hug II de Cardona (conegut també per Hug I d’Anglesola) anomenat Hug de Cardona-Anglesola i de Luna (Hug II d’Anglesola), mort vers el 1410, que heretà del seu pare les baronies de Bellpuig (o d’Anglesola), Linyola i Utxafava i les senyories de Maldà, Maldanell i Golmés, al pla d’Urgell. Fou conseller i camarlenc del rei Martí I (1397) i, el 1398, un dels capitans de l’expedició naval contra Tedelís. El seu fill i successor, Ramon de Cardona-Anglesola i de Pinós (Ramon II d’Anglesola), mort el 1460, fou un actiu polític que participà assíduament en les corts del 1430 al 1448. La seva filla, Elionor de Cardona-Anglesola i de Centelles, es casà amb el marquès d’Oristany a Sardenya i fou cantada per Lleonard de Sors. Els barons de Bellpuig adquiriren, per raó de matrimoni (1506), l’herència dels Requesens, comtes de Palamós, Trivento i Avellino i barons de Calonge, pel qual fet passaren a dir-se de Cardona d’Anglesola i de Requesens. Més tard, pel casament amb la neta i hereva de Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capità, recaigueren també en aquesta línia els ducats de Sessa i de Baena, el comtat de Cabra i el vescomtat d’Iznájar, que convertí els Cardona en grans terratinents a Andalusia. Adquiriren així l’obligació d’usar el cognom Fernández de Córdoba, cosa que feren, algunes vegades col·locat davant i d’altres darrere del de Cardona, segons les circumstàncies de lloc, sense oblidar tampoc els altres cognoms d’Anglesola i de Requesens que havien de portar per raons d’herència. Pertangué a aquesta línia Fèlix de Cardona-Fernández de Córdoba (mort el 1709), duc de Sessa i de Somma, que fou ambaixador a Roma, capità general de la mar i de les costes d’Andalusia i president del consell d’Índies (1702). La línia s’extingí el 1768 amb la seva neta, i l’herència passà als Ossorio de Moscoso, marquesos d’Astorga i comtes d’Altamira.Els Cardona, comtes de Collessano i Chiusa
La línia siciliana dels comtes de Collessano fou fundada per un altre fill del comte Hug II, Antoni de Cardona i de Luna, i s’extingí el 1545 amb la seva besneta Antònia de Cardona i de Gonzaga, comtessa de Collessano, muller d’Antoni d’Aragó, duc de Montalto, la qual havia succeït el seu germà Artau de Cardona i de Gonzaga, que fou conestable de Sicília. Oncles d’ambdós foren Hug de Cardona i de Ventimiglia, mort el 1505 al setge de Gaeta, i Joan de Cardona i de Ventimiglia, virrei de Calàbria, comte d’Avellino, mort de les ferides rebudes a la batalla de Ravenna (1512). D’un fill segon del fundador d’aquesta línia, Alfons de Cardona i de Villena, s’originà la branca dels comtes de Chiusa, a la qual pertangué Alfons de Cardona i de Luna (mort el 1547), comte de Reggio, a qui el rei erigí en comtat la baronia de Chiusa (1535) i feu marquès de Giuliana, baronia que havia comprat als Tagliavia el 1530. Aquesta branca s’extingí a la darreria del segle XVI, i l’herència passà als Gioeni, marquesos de Castiglione.Els estats dels Cardona al País Valencià durant l’edat moderna (segles XVI al XIX)
© Fototeca.cat
La línia dels marquesos de Guadalest fou originada per Hug de Cardona i de Gandia, senyor de la baronia de Guadalest, fill del comte Joan Ramon Folc I. Al seu net, Alfons de Cardona i Fajardo, restà vinculat perpètuament i hereditària l’almirallat de la corona de Catalunya-Aragó, en morir sense fills mascles el segon duc de Cardona (1543). La seva muller, Isabel Roís de Liori, li aportà les senyories de Betxí, Riba-roja i Gorga. Llur fill, Sanç de Cardona i Roís de Liori, fou el primer marquès de Guadalest. El seu germà, Joan de Cardona i Roís de Liori, fou hereu de les senyories de la mare, comanador de l’orde de Sant Jaume i, pel seu casament amb Lluïsa de Borja-Llançol de Romaní i Sorell, molts dels seus descendents es cognomenaren de Cardona i Borja o de Borja i de Cardona. Llur fill, Felip de Cardona i de Borja, heretà el marquesat de Guadalest el 1591 a la mort, sense fills, de la seva cosina germana Maria de Cardona i Colón (que s’intitulà duquessa de Veragua i marquesa de Jamaica, com el seu germà Cristòfor), i fou ambaixador a Flandes. El seu fill i successor, Francesc de Cardona-Borja i de Ligne (mort el 1664), heretà l’almirallat de Catalunya-Aragó, fou marquès de Guadalest, comanador d’Alcántara i batlle general del Regne de València. La successió legítima de la línia s’extingí amb el seu net Isidre-Tomàs de Cardona-Borja i de Sotomayor (mort el 1699), comanador de Montesa i virrei de Galícia. L’herència passà als Palafox, marquesos d’Ariza.
La branca dels marquesos de Castellnou fou formada per Antoni de Cardona i de Borja (també conegut per Antoni de Borja), comanador de l’orde de Sant Jaume, el qual heretà d’una cosina materna la baronia de Castellnou, erigida en marquesat a favor del seu fill, Alfons de Cardona-Borja i Milà d’Aragó, lloctinent de Mallorca (1633-40) i cavaller de Calatrava. El segon marquès fou el seu fill Antoni de Cardona-Borja i d’Alagó Aquesta branca s’extingí a la fi del segle XVIII, i recolliren l’herència els Solís, ducs de Montellano. Quan s’esdevingué la Guerra de Successió a les corones d’Espanya, una sotsbranca sortida d’aquesta branca s’instal·là a Àustria, i els seus membres foren prínceps del Sacre Imperi. La princesa Teresa de Cardona i de Silva (morta el 1750) es casà amb Josep-GuillemI, príncep regnant de Hohenzollern-Hechingen.
La línia il·legítima dels barons de Sant Mori fou iniciada per Jaume de Cardona, fill bastard del duc Joan Ramon Folc IV. Contragué matrimoni amb Caterina de Rocabertí, la qual li aportà les baronies de Sant Mori, Vilaür, Bellcaire d’Empordà i la Tallada d’Empordà. Per aquest fet els descendents es cognomenaren de Cardona i de Rocabertí. Verges, Bellcaire i la Tallada retornaren a la corona el 1587. Llur net, Bernat de Cardona-Rocabertí i de Queralt, fou abat de Cuixà i de Camprodon. La línia s’extingí a la mort (1725) de llur quadrineta Elisabet de Cardona-Rocabertí i de Guimerà, posseïdora de les dites baronies i de les de Ciutadilla i d’Abella, que provenien de la família materna. L’herència recaigué en els Meca, marquesos de Ciutadilla.
Els estats dels Cardona al Principat durant l’edat moderna (segles XVI al XIX)
© Fototeca.cat
Diverses famílies Cardona han pretès d’ésser branques d’aquest gran llinatge, però llur filiació no ha estat establerta: els Cardona senyors de Sant Vicenç de Castellet, que compten amb un bisbe de Ploague, a Sardenya (1495), anomenat Joan de Cardona, potser pertanyents a la branca dels barons de Ploague i Montesanto a Sardenya; els Cardona senyors del castell de Solerbernat; els Cardona de Menorca, barons de Lloriac; i els Cardona de la família d'Esperandéu Cardona, un fill del qual sembla que adquirí els castells de Cabrera i de Vallbona, i un altre fill, Miquel de Cardona, heretà la vall de Conat i fou senyor de Molig, Campome i Paracolls. A Manresa hi hagué també una família Cardona que passà a Barcelona a mitjan segle XVI, on fou ennoblida. Hi pertangué Francesc de Cardona i Vidal (mort el 1744), doctor en dret i receptor del Reial Patrimoni, gran amic i biògraf de sant Josep Oriol.