A l’imperi Carolingi el comte fou el principal funcionari del rei, i les seves atribucions eren gairebé absolutes. Nomenat directament pel rei, actuava com a intermediari entre el poble i el monarca, que controlava els comtes personalment o bé a través dels legats (missi dominici). Les seves funcions eren administratives, civils, judicials i militars: reunia les tropes del comtat quan rebia l’ordre del rei o en cas de perill a la zona, administrava justícia, personalment a través de les assemblees i dels tribunals locals, recaptava els imposts reials, els comtals i les penes pecuniàries, regia la política i l’economia del comtat, i en els comtats hispànics sovint era l’encarregat de la repoblació. En els comtats fronterers o marques, més amenaçats per invasions o disturbis, solia tenir poders especials i era anomenat marquès. El comte era assistit per un lloctinent, el vescomte, i per un cos de funcionaris, i participava en les assemblees generals del regne.
Com a dot del seu càrrec, gaudia de la possessió de certs dominis i drets que constituïen el seu benefici, que s’anà transformant en hereditari, cosa facilitada pel capitular de Quierzy (877). A la fi del segle IX, la majoria ja ho eren, i en alguns comtats importants la successió hereditària conduí a la independència. Al Sacre Imperi Romanogermànic, el comte passà de funcionari reial a vassall, substitució que fou consumada al segle XI: el comte esdevingué exclusivament un senyor feudal (feudalisme). Els comtes palatins esdevingueren els vassalls directes més importants de l’emperador (com els del Rin i de Borgonya), del rei de França (el de Xampanya) o d’Anglaterra (els de Chester i Lancaster). El règim feudal comportà un canvi del títol de la persona a la terra i, per tant, era comte el qui tenia un comtat; d’aquesta manera aparegueren els comtats eclesiàstics regits per un comte-bisbe o arquebisbe. A l’Imperi hi havia tres categories de comtes: el que depenia immediatament de l’emperador per la seva persona i pel conjunt de tots els seus béns, dit comte de l’Imperi, el que en depenia només per una part dels seus béns, i el que no en depenia immediatament. El primer era com un sobirà gairebé independent de l’emperador.
Els comtes catalans
Al territori català, en el període carolingi, fou represa l’organització comtal romanovisigòtica, que sovint s’havia conservat sota la dominació sarraïna, divisió que s’anà estenent damunt les terres sotmeses als musulmans, al ritme de la conquesta cristiana. Hom coneix els noms dels qui governaren en els primers moments el territori català: Borrell, probablement indígena, per a Urgell-Cerdanya-Osona el 798, i Rostany, que devia ésser franc, per a Girona poc temps després del 785 i fins al 801. En ésser conquerida Barcelona (801), hi fou instaurat com a comte Berà, probablement de mare goda, abans potser comte de Rasès i Conflent. Aquests comtes continuaren essent nomenats pel sobirà franc, però eren elegits gairebé sempre entre els membres d’un nombre molt reduït de famílies, fet general que sembla ja introduir en la successió un criteri en certa manera hereditari ja molt abans del capitular de Quierzy. Els bisbes, potser seguint una tradició visigòtica, sembla que tenien una certa missió de control de l’autoritat comtal.
La independència dels comtats catalans es produí a la fi del segle IX en els occidentals, i un segle més tard en els centrals i orientals. La successió sembla produir-se en favor de la vídua del comte i del conjunt dels seus fills mascles no eclesiàstics, en indivís, sense necessitat de disposicions testamentàries en aquest sentit. Aconseguida la independència, aquesta regla semblà menys imperativa, i sovint es produïren successions amb fraccionament del territori governat. Així s’esdevingué a Pallars-Ribagorça vers el 920, a Empúries-Rosselló el 991, a Barcelona-Urgell el 992 i a Cerdanya-Besalú vers el 993. Un cop independents, els comtes tendiren a agrupar-se entorn del comtat de Barcelona; el sobirà català començà, concretament des de la fi del segle XII, a concedir en feu honorat a membres de la seva família o a grans magnats títols de comte sobre antics vescomtats o baronies i sobre antics comtats carolingis incorporats a la corona.