Consell d’Aragó

Consell Suprem d’Aragó

Nom que prengué el consell reial de la corona catalanoaragonesa durant la monarquia dels Àustria i els primers anys de FelipV.

Vice-cancellers i presidents del Consell d’Aragó

El seu origen remunta a la reforma del consell reial feta per Ferran II de Catalunya-Aragó, per la qual restà constituït pel vicecanceller i quatre regents de la cancelleria, tots ells anomenats doctors. Tenia com a missió d’estudiar les causes i les peticions dels regnes de la corona catalanoaragonesa i de proposar-ne la solució al rei, i actuava com a òrgan consultiu de govern i com a tribunal suprem de justícia per als afers dels regnes de València, Mallorca i Sardenya (a partir del 1623, de tots els regnes). Ben aviat (1522) el nombre dels membres augmentà a set, presidits pel vicecanceller. Un d’ells tenia el càrrec de tresorer general de la corona catalanoaragonesa i no tenia vot en els negocis de justícia —era conseller de capa i espasa—, però sí en els de gràcia, i presidia les sessions del Consell en absència del vicecanceller. Els altres sis consellers foren anomenats regents, i eren dos pel Regne d’Aragó, dos pel Regne de València i dos pel Principat de Catalunya i regnes de Mallorca i de Sardenya.

Amb la incorporació del Regne de Nàpols (1504), els seus afers romangueren vinculats també al Consell, fins que el 1555 fou creat el Consell d’Itàlia. A més dels membres del Consell hi havia un advocat fiscal i quatre secretaris (un per Aragó, un per València, un pel Principat i un per Mallorca i Sardenya). El secretari aragonès, considerat com a secretari primer, malgrat les protestes dels altres, prenia el títol de protonotari, i assistia al Consell, però sense vot. El Consell radicava a la cort.

Des del començament del segle XVII esdevingué el centre d’on partien les directrius polítiques de la monarquia vers els regnes de la corona catalanoaragonesa. A partir del 1622, a la mort del vicecanceller Andreu Roig, hom confià la direcció del Consell (1622-46, 1677-90, 1692-1707), en govern i no en propietat, a lletrats i, després, a nobles, que n'eren anomenats presidents. Durant la guerra de Successió hi hagué dos consells d’Aragó; el filipista fou dissolt el 1707, tot atribuint al Consell d’Itàlia els afers de Sardenya; i el de l’emperador Carles VI perdurà fins el 1729 amb el nom de Consell d’Espanya.