Era constituït per sis regents, tres d’Espanya i tres d’italians, tots ells lletrats, i pel tresorer general de la corona d’Aragó. Tenia jurisdicció sobre els regnes de Nàpols i de Sicília, l’estat de Milà i els presidis de Toscana i les relacions amb els estats veïns. Assessorava el rei en problemes locals, nomenament de càrrecs, manteniment de tropes i forces navals, i actuà com a suprem tribunal d’apel·lació en el seu àmbit. Fou un eficaç auxiliar del Consell d’Estat. El 1707, durant la guerra de Successió, el Consell d’Itàlia borbònic passà a ocupar-se també dels afers de Sardenya en ésser dissolt el Consell d’Aragó borbònic, i desaparegué al seu torn arran del tractat d’Utrecht (1713). Després de la pèrdua de Barcelona, el Consell d’Itàlia austriacista fou integrat en el Consell d’Espanya , creat a Viena per l’emperador Carles VI, el qual, el 1719, fou intitulat, novament, Consell d’Itàlia, tot conservant de moment el mateix personal, amb jurisdicció sobre els afers de Milà, Sicília i Nàpols. Després de la pau del 1735 fou encarregat dels afers de Parma, Plasència i Màntua (senyories passades aleshores sota la sobirania imperial), fou constituït principalment per italians i adoptà la llengua italiana.