La matèria orgànica ( contaminació orgànica ), procedent sobretot dels nuclis urbans, eutrofitza l’aigua ( eutrofització ) i en consumeix l’oxigen dissolt (la qual cosa és un factor limitador per a moltes espècies). L’eutrofització, fenomen de ritme lent a la natura, és accelerat enormement per l’acció de l’home. Les diferents activitats i explotacions humanes aporten a les aigües els següents contaminants: pesticides ( herbicides o defoliants amb dioxina, paraquat, etc, molt tòxics i teratògens; fungicides amb mercuri, que és transportat i es concentra després a les cadenes alimentàries; insecticides com cianur, arsènic, nicotina, organofosforats i, sobretot, organoclorats [DDT, dieldrín, lindà, etc], més estables i persistents i d’efectes molt greus a la natura), que emprats en l’agricultura, a més de poder produir grans catàstrofes més o menys locals (emmetzinament de peixos o ocells, etc), representen el greu perill d’ésser concentrats, amb el temps, pels organismes; els residus orgànics i bacteriològics , provinents de la ramaderia, indústries, càmpings, escombraries, pèrdues durant el transport de combustibles ( marea negra ); els metalls pesants; els detergents, d’origen industrial o urbà; les sals minerals , produïdes a les mines, en pous o degudes als desboscaments; la pols i els materials en suspensió ; i els isòtops radioactius , d’origen natural o industrial ( contaminació radioactiva ). La variació de la temperatura de l’aigua que comporta conseqüències més o menys greus per als éssers que hi viuen, pot ésser considerada com a una altra forma de contaminació ( contaminació tèrmica ). Els efectes més greus es presenten quan l’aigua és utilitzada com a refrigerant, sobretot, en centrals tèrmiques i nuclears. L’escalfament de l’aigua produeix desoxigenació; així a 5°C, 1 litre d’aigua pot contenir 9 cm 3 d’O 2 , però a 20°C en el mateix litre se'n dissoldran només 6 cm 3 . L’augment de temperatura també multiplica la taxa metabòlica, de manera que moren uns organismes i en proliferen d’altres. La quantificació de la contaminació de les aigües és determinada mitjançant l’exigència nutritiva i ambiental de certs organismes (sistema de saprobis), indicadors bacteriològics (quantitat i qualitat de bacteris presents), indicadors físics (sòlids, temperatura, color, olor, terbolesa), indicadors químics (sobretot la demanda bioquímica d’oxigen [DBO), el nitrogen orgànic i inorgànic, pH, quantitat de SH 2 i oxigen dissolt). La gran quantitat d’aigua que l’activitat humana exigeix ha obligat a desenvolupar sistemes eficaços de tractament i depuració ( depuració d’aigües residuals ). Tanmateix, els ecosistemes aquàtics poc contaminats poden, per si sols, restablir llur equilibri inicial mitjançant l’autodepuració.
f
Ecologia