Tingué el seu origen a Catalunya en la cort comtal o curia principis, la qual, d’ençà del regnat de Jaume I, començà a celebrar sessions extraordinàries amb el nom de cort general o cort solemne, amb assistència de major nombre de personalitats, sobretot de nobles i barons; el poder legislatiu continuava corresponent al rei, per mitjà de les constitució, en el sentit tradicional, que derivava del dret romà, i que més endavant, en el dret constituent català, foren anomenades pragmàtiques. Aquesta cort general conservava (i mantingué durant dues centúries) la condició d’òrgan juridicial per la força de l’usatge Iudicium in curia datum, però a poc a poc hi anà preponderant l’activitat legislativa; hi ha constitucions donades per Jaume I en cort solemne que ja diuen que són preses per al “bon estament e reformació de la terra”, concepte que repetirà el seu seu fill i successor Pere II. Hom desconeix les normes orgàniques sobre aquestes primeres corts generals; fora del rei, els components no hi prenien part per dret propi, sinó només quan hi eren cridats; en unes corts només concorrien nobles i barons, en unes altres, bisbes i abats i, en algunes, també els prohoms de les ciutats i les viles reials.
Al regnat de Pere II s’operà la transformació de la cort general, en l’aspecte orgànic, en les atribucions i, fins i tot, s’establí un nou concepte de constitució: en la cort del 1283 fou determinada la periodicitat anual, dins el territori del Principat de Catalunya (abans se celebrava on era el rei), amb assistència obligatòria dels prelats, religiosos, barons, cavallers, ciutadans i homes de les viles reials; les constitucions serien acordades en les corts, i com a acte de cort esdevenien dret paccionat i inviolable (com ho eren ja els capítols), i només podien ésser derogades o reformades per constitucions i actes de cort posteriors. En la cort general de Barcelona del 1299 hom fixà que se celebrarien un any a Barcelona i un altre a Lleida, però que podrien mudar de lloc per a llur continuació; també fou decidit que, en cas de contumàcia d’algun o d’alguns braços, la cort prosseguiria amb els que restessin, i llurs actes serien igualment valedors. En la celebrada a Lleida el 1300 hom tornà a establir que la convocació fos anual; però en la celebrada l’any següent hom reduí la periodicitat a un interval de tres anys, tot admetent que les persones impedides hi podien concórrer mitjançant procurador o síndic. A poc a poc, la cort general anà prenent una estructura més orgànica, però ja no fou respectada l’obligatorietat de la convocació periòdica. Al regnat de Pere el Cerimoniós, durant el qual la cort general es reuní més de 30 vegades, la institució rebé l’estructuració essencial: la convocació havia d’ésser feta personalment pel rei; la reina només podria convocar la cort quan el sobirà fos fora del Principat de Catalunya i impedit de fer-ho; l’infant primogènit, baldament tingués edat hàbil, no podria fer-ho si el rei no es trobava impedit; tant a l’una com a l’altre, els calia un poder especial del rei, però, tot i aquest, era necessari que, en començar la cort, els braços els donessin l’acceptació o habilitació. La convocació calia que fos feta per escrit, adreçada a cadascuna de les persones o corporacions que tenien el dret de prendre part en la cort general, amb la fórmula imperativa us manam, car l’assistència era obligatòria, a diferència dels parlaments, on la fórmula deia us pregam. El lloc de celebració havia d’ésser en una localitat del Principat de Catalunya escollida pel mateix rei. Feta la convocació, el monarca podia prorrogar la data assenyalada i, fins i tot, disposar que es mudés de població; però una vegada començada la celebració, per a poder-la continuar en un altre lloc calia el consentiment i el consell dels braços. Els convocats hi havien de concórrer personalment i només hi era admesa la representació per procurador o síndic en cas de just i legítim impediment, que calia declarar i explicar en l’escriptura d’apoderament, llevat que és tractés d’un motiu perillós o vergonyós, en el qual cas bastava que fos roborat amb jurament.
Relació de corts generals del Principat de Catalunya i del Regne de València
La cort començava amb la proposició o discurs de la corona, que feia el rei del soli estant. Els membres dels braços seien en el bancs, agrupats per estaments. Feta la proposició, gairebé sempre llegida, un prelat, al peu del soli, responia en nom dels estaments, dient que, sobre aquesta, la cort deliberaria allò que fos més convenient. Fet això, el rei, a petició dels presents, podia fer gràcia de prorrogar la continuació de la cort per un altre dia, per tal de donar temps als qui encara no hi havien arribat. En les sessions següents hom nomenava habilitadors, per igual nombre entre el rei i els braços, elegia notaris i escrivans i prenia jurament a tothom. Fet això, procedia a les habilitacions, o exàmens de poders i sindicacions, i a admetre els qui havien arribat fins en aquell moment. Cada braç actuava separadament, i en llurs reunions prenien part un escrivà i un promovedor, que tenia cura de cursar als altres braços comunicacions verbals per tenir-se mútuament al corrent de les discussions i preparar d’acord les propostes per a les sessions plenàries. Per arribar a un acord entre el rei i els braços, hom nomenava dos tractadors per cada estament i uns altres dos pel rei; si hom arribava a un acord comú, la resolució era llegida i aprovada en la sessió plenària; si el rei hi discordava, replicava en una nota llegida pel protonotari, després de la qual les qüestions eren debatudes i passaven de nou als tractadors. També eren presentats a les corts els capítols de greuges o reclamacions contra infraccions de lleis i altres abusos comesos pels oficials reials o altres. En algun cas, independentment dels greuges, el rei presentava a la cort qüestions que calia resoldre judiciàriament, fent ús de l’usatge Iudicium in curia datum, i, escoltades les representacions dels braços, el mateix rei o un jutge especialment designat per ell donava la sentència; aquest aspecte judicial de la cort general, romanalla de l’organització primitiva, desaparegué vers la fi del segle XV. Resoltes totes les qüestions, era fixat el donatiu. Les reunions acabaven en una sessió solemne, on el monarca aprovava públicament el quadern dels actes d’aquella cort. El rei no podia donar per acabades les corts sense el consentiment dels braços, ni els membres d’aquests no podien anar-se'n sense el llicenciament de la cort.En regnats successius hom anà completant l’organització de la cort general; en la del 1409, hom legislà que les prorrogacions de cort només podien ésser per 15 dies; en la del 1423, que les prorrogacions podien ésser de 40 dies i que, si dins aquest termini el rei no hi havia comparegut personalment, restaria sense efecte la convocació. En la cort del 1409 fou acordat un procediment per a la resolució dels capítols de greuges, per mitjà d’una comissió formada per nou representants del rei i uns altres nou dels braços, amb el nom de jutges de greuges; en la del 1419 hom determinà que els jutges de greuges fossin reduïts a nou, tres nomenats pel rei i dos per cada braç; en la cort del 1493, que les resolucions dels jutges de greuges fossin inapel·lables i gaudissin de la categoria d’acte de cort; en la del 1423, que les corts no es poguessin celebrar en localitats de menys de 200 focs, per tal d’assegurar l’allotjament dels concurrents. Els síndics de les ciutats i les viles reials, que formaven part del braç popular, segons acordà la cort de Montsó del 1553, calia que fossin naturals i residents de la localitat que representaven. Quant als membres del braç militar, en la cort del 1599 fou estatuït que per a concórrer en cort calia que tinguessin almenys 20 anys; en la cort de Barcelona del 1702, hom aclarí que els 20 anys dels membres del braç militar havien d’ésser acomplerts. També hi estatuí, per garantir la independència dels parlamentaris, que els oficials i els funcionaris reials no podien prendre part en cort.
Les Illes Balears eren considerades una prolongació del Principat de Catalunya. Els reis de Mallorca, com a feudataris, eren obligats a concórrer a les corts generals de Catalunya. Més tard, en moltes corts catalanes hom constata, amb una certa freqüència, la presència de mallorquins, integrant el braç respectiu del Principat de Catalunya. Mallorca, doncs, no tingué corts separades, puix que els seus habitants, reconeguts com a catalans per una pragmàtica de Pere III de l’any 1365, eren admesos als càrrecs i les funcions que només podien tenir els naturals del Principat i eren sotmesos als usatges i les constitucions de Catalunya. A partir del segle XIV, tanmateix, els mallorquins deixaren de concórrer a les corts de Catalunya i resolgueren llurs problemes per mitjà d’ambaixades directes al rei.
Al regne d’Aragó, el privilegi general del 1283 havia manat la celebració anual de la cort a Saragossa, però sota Jaume II el termini fou ampliat a tres anys; el lloc de la celebració havia d’ésser aquell que determinés el rei. L’organització i la manera de procedir fou molt semblant a la de les corts del Principat de Catalunya, però en diferia quant a l’estructuració dels braços. Els membres de l’alta clerecia i de la noblesa o rics homes podien concórrer a la cort per procurador. La cort començava amb la proposició del rei i la resposta que li donava un representant dels braços o estaments. Seguidament, el justícia feia les declaracions de contumàcia contra els qui havent estat citats no hi eren presents, car, com a Catalunya, la presència a la cort era obligatòria per als qui tenien el dret d’assistir-hi. Els braços es reunien i actuaven separadament i, a més dels tractadors, nomenats per cada braç i el rei, hi havia els promovedors, que exercien la iniciativa parlamentària en nom del braç respectiu. Els tractadors obraven de forma semblant als de les corts del Principat de Catalunya. Tots els qui prenien part en la cort podien opinar contra les proposicions que hom els fes i bastava el dissentiment d’un de sol perquè no pogués continuar endavant un acord; però en certes matèries, com el nomenament de tractadors i resolució de greuges, els acords podien ésser presos per majoria; tanmateix, en la cort de Tarassona de l’any 1592 fou derogada la facultat del dissens, bo i acordant que es resolgués per vot majoritari de cada braç. Quan hom arribava a un acord, les decisions eren presentades a la darrera sessió de cada cort (anomenada celebración del solio), que tenia lloc després d’haver-se resolt sobre els greuges; en aquesta darrera sessió eren publicats els actes de cort, i jurats pel rei, pel justícia i per dos representants de cada braç. Des de la cort de Vall-de-roures del 1429, només podien ésser celebrades en poblacions de més de 400 focs. Com al Principat, les corts del regne d’Aragó eren legislatives, resolien també en matèria administrativa i econòmica i atorgaven imposicions extraordinàries i ajudes militars; en l’aspecte judiciari es limitaven a resoldre greuges i contrafurs.
Al Regne de València, com a territori de conquesta, el poder legislatiu residia fonamentalment en el rei, però aquest no podia derogar, sense el consentiment de la cort, els fursfurs atorgats en aquestes, perquè tenien la categoria de dret paccionat. L’organització i el funcionament de les corts valencianes eren molt semblants als de les del Principat i d’Aragó. La convocació i la presidència pertanyien al monarca; també podia fer-ho l’infant primogènit (fins i tot el primogènit del primogènit) si tenia la condició de lloctinent del regne. Al principi, la periodicitat era de tres anys, però per disposició de la cort de l’any 1495 hom imposà que fos anual. Les sessions començaven amb la proposició de la corona, resposta per un prelat en representació dels braços. Seguia, a petició d’aquests, el jurament de l’observança de furs, usos, privilegis i bons costums del regne, fet pel qui presidia la cort; tot seguit, els braços juraven fidelitat al rei. Les resolucions eren preparades per mitjà de tractadors, nomenats uns quants pel rei i uns quants pels braços, i, també per ambdues parts, eren nomenats els jutges de greuges. La competència d’aquestes corts era molt semblant a la dels altres dos estats de la corona catalanoaragonesa: legislativa, donant un dret paccionat o bé interpretant lleis anteriors, administrativa i economicofiscal, i judicial, resolent sobre greuges o altres casos proposats pel rei. En la sessió del soli, darrera de les de la cort, hom resolia sobre el donatiu o servei extraordinari, i el rei i els braços juraven els furs o lleis noves. Llicenciada la cort, cadascun del tres braços podia ésser convocat separadament pel seu president i deliberar. L’òrgan permanent de les corts dels estats de la corona catalanoaragonesa fou la diputació, diputació del general, o generalitat.
Quan les corts eren celebrades simultàniament i conjuntament per tots o per dos dels estats de la corona catalanoaragonesa rebien el nom de corts generals de la corona d’Aragó. Excepte en l’acte d’obertura amb la proposició del rei, en el qual concorrien tots els representants dels regnes aplegats, després funcionaven separadament les de cada estat. La proposició era feta pel rei en català, i el discurs de contestació ho era en aragonès. Com que no es podia fer cort als catalans fora de Catalunya ni als aragonesos fora d’Aragó, se celebraven generalment a Montsó o a Fraga, localitats tingudes com a pròpies pels aragonesos, però també pels catalans, per radicar del Cinca ençà. La institució, segons la pràctica del Principat, fou estesa al Regne de Sardenya el 1327; la primera cort general sarda fou convocada el 1355, però les corts aviat foren conegudes amb el nom de parlament, propi dels òrgans representatius de Sicília i Nàpols.