Fou un periòdic conservador, catòlic, monàrquic i defensor dels interessos econòmics catalans. Durant una gran part del segle XIX representà plenament la burgesia catalana i fou el periòdic més influent del Principat.
El seu creador fou el napolità Pere Pau Husson de Lapezaran, el qual aconseguí de Carles IV llicència per a publicar un diari semblant als que ja sortien a Madrid, València i Sevilla, i el permís municipal per a posar a la capçalera del diari l’escut de la ciutat de Barcelona. Publicava avisos i anuncis, indicacions meteorològiques, el moviment del port i les comunicacions, proclames oficials i notícies de l’estranger i era obert als més moderns corrents científics. Era redactat en castellà, però ja el 1793 publicà poesies en català referents a la Guerra Gran, i el 1796 hi acollí una interessant polèmica lingüística sobre ortografia catalana.
Durant l’ocupació napoleònica, en el període d’oficialització del català aparegué amb el títol de Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya, a partir del 22 de març de 1810; era redactat a doble columna, en català i en francès. L’11 d’abril d’aquell mateix any i per remarcar el seu caràcter d’òrgan del govern, fou anomenat Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona. Fou castellanitzat l’1 de setembre en abandonar les autoritats napoleòniques la política catalanitzant, i l’escut imperial substituí el de Barcelona.
El 28 de febrer de 1814 reprengué el nom originari. El darrer director d’aquesta etapa, l’afrancesat Joan Andreu Ygual, fou destituït pel general Copons, que atorgà la propietat del diari a Antoni Brusi i Mirabent el 6 de juny de 1814. Aquest inicià una nova etapa, la més important del diari, que per aquest motiu fou conegut amb el nom popular d’El Brusi.
A partir del 1838, la nova etapa liberal coincidí amb la direcció d’Antoni Brusi i Ferrer, fill de l’anterior; el periòdic entrà en una etapa de plenitud, en millorar l’aspecte tècnic i prendre la direcció literària Joan Cortada i Sala, el qual hi portà l’esperit de la Renaixença, estimulà la restauració dels Jocs Florals (1859) i publicà en les seves planes les poesies que Joaquim Rubió i Ors signava com Lo Gaiter del Llobregat. Fou el primer diari barceloní que dedicà un espai al comentari dels concerts musicals, alguns signats per Pau Piferrer. Per aquest temps hi entrà com a redactor Joan Mañé i Flaquer, que n’esdevingué director (1867-1902) i feu del Diario de Barcelona l’òrgan conservador més important dels Països Catalans. Mañé portà al periòdic Manuel Duran i Bas, Joan Maragall, Josep Coll i Vehí i Estanislau Reynals, entre altres redactors.
Al segle XX, s’inicià una certa decadència del periòdic, el qual deixà de representar els interessos polítics i econòmics catalans i es limità a servir una minoria cortesana i centralista. La davallada començà amb la negativa dels propietaris del periòdic a secundar el moviment de la Solidaritat Catalana (1906) (el director, Miquel dels Sants Oliver i els principals redactors abandonaren el periòdic) i continuà fins el 19 de juliol de 1936, que se n’empararen elements d’Estat Català, els quals el publicaren en català amb el títol de Diari de Barcelona. El propòsit era de publicar un diari amb el títol d’Estat Català (en sortí un sol número el 22 de juliol de 1936), però, per indicació de la Generalitat, des del dia 24 el títol fou Diari de Barcelona: Portaveu d’Estat Català, i es publicà fins el 22 de juliol de 1937, que un grup d’antics treballadors del periòdic formaren un comitè d’empresa per tal de reivindicar-ne la propietat i fer novament —sense reeixir en el propòsit— la publicació en castellà.
Reprengué la publicació el 1940 (24 de novembre), novament en castellà i mantenint la numeració anterior al 19 de juliol de 1936. Durant uns quants anys es captà novament el favor del públic pel seu barcelonisme, per la fidelitat a la causa monàrquica i per la millor acollida que donava a les notícies aliades durant la Segona Guerra Mundial. Després, el tiratge disminuí considerablement. Des de l’abril del 1962 publicà, a càrrec de Josep Faulí, una pàgina setmanal dedicada a les lletres catalanes. Posteriorment publicà suplements dedicats a poblacions veïnes. En crisi des del 1973, feu fallida el 1980.
Entre 1982-84 subsistí mitjançant fórmules autogestionàries i un tiratge curt, i el 1985 l’Ajuntament de Barcelona n’adquirí la capçalera, que cedí al grup Zeta el 1986. Aquest en reprengué la publicació íntegrament en català el 1987, sota la direcció de Josep Pernau. El 1992 l’adquirí la Societat Emili i Carles Dalmau (ECD, SL), propietària també de La Mañana i el Nou Diari de Reus. A partir d’aquests tres diaris, des de l’abril del 1993 hom feu cinc edicions simultànies per a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Reus amb el nom de Nou Diari. Deixà de publicar-se el 1994. L’Ajuntament de Barcelona adquirí de nou la propietat de la capçalera del diari, i el 1997 autoritzà la Universitat Pompeu Fabra a utilitzar-ne la capçalera com a nom de l’Aula d’Història del Periodisme.
D’altra banda, el mateix ajuntament impulsà el 1998 la seva reaparició com a diari digital íntegrament en català. El diari (www.diaridebarcelona.cat), dirigit per Cristina Ribas, tingué la seu a les instal·lacions de Barcelona Televisió. Finalment, el juliol del 2009, gestionat per Barcelona Televisió, es transformà en www.btvnoticies.cat i desaparegué la capçalera.
A iniciativa i gestió dels graus de Periodisme, Comunicació Audiovisual i Publicitat i Relacions Públiques de la Universitat Pompeu Fabra, i d’acord amb l’Ajuntament de Barcelona, el 30 d’abril de 2020 es recuperà la històrica capçalera Diari de Barcelona com a diari publicat diàriament en format digital amb el propòsit de ser un referent informatiu per a tota la ciutadania, amb especial atenció als joves d’entre 16 i 30 anys.