duc

m
Història

Persona que té al seu càrrec el govern d’un ducat.

A l’edat mitjana es tornaren a confondre la jerarquia militar i la civil amb la judicial, administrativa i financera, i el títol de duc comportà l’exercici del poder polític autònom però poc o molt subordinat a un sobirà. A França, des del final dels merovingis, els ducs constituïren els personatges més elevats de la jerarquia després del rei, i des d’abans del s XII foren posseïdors d’un feu de títol. Els carolingis de França i d’Alemanya nomenaren també ducs amovibles, però a mesura que el poder reial es debilitava aquests anaren prenent més llibertat i autonomia i s’anaren fent hereditaris, la qual cosa constituí el ferment dels ducats nacionals alemanys (ducat). El poder dels ducs anà minvant amb l’enfortiment, a l’edat moderna, del poder reial, fins a restar reduïts a simples títols honorífics amb més o menys privilegis, que els eren annexos (duc1 4), tret d’Alemanya i Itàlia, on tot al llarg de l’edat moderna han coexistit ducs sobirans o quasi sobirans (Savoia, Màntua, Mòdena, Anhalt, Nassau, etc).