Vida i obra
Germà dels també escriptors i erudits Daniel i Jesús Ernest Martínez, estudià dret i filosofia i lletres a la Universitat de València. Seguidor del pensament de Prat de la Riba, fou un dels impulsors del ressorgiment del nacionalisme valencià en la segona dècada del segle XX, durant la qual tingué un gran protagonisme polític.
El 1908, juntament amb un sector radical del Centre Regionalista de València, fundà l’agrupació política Joventut Valencianista, primer grup declaradament nacionalista del País Valencià, del qual fou membre de la junta directiva el 1920 ocupant el càrrec de bibliotecari. Pertanyé a la Unió Valencianista Regional (1918), formació política composta per grups nacionalistes molt heterogenis encapçalada per Ignasi Villalonga i pròxima a la Lliga de Cambó, en la qual la Joventut Valencianista s’integrà. Participà activament, com a redactor de la base quarta, en l’ideari programàtic de l’actuació valencianista que signaren conjuntament les dues formacions, aparegut en La Correspondència de València i conegut com a Declaració Valencianista de 14 de novembre de 1918. Tanmateix, les tensions dins la Unió entre els radicals (Martínez i Ferrando, Tomàs Martí) i els moderats seguidors de Cambó (Villalonga) eren contínues, fet que ocasionà la ruptura entre la Unió i la Joventut Valencianista cap al 1923 i propicià que Martínez i Ferrando trenqués els lligams que mantenia amb la Lliga i es fixés en moviments catalanistes més radicals. Destaca la seva intervenció en la discussió sobre l’avantguardisme, que tingué lloc bàsicament a la revista Taula de Lletres Valencianes.
Fou, a més, un dels signataris de les Normes Ortogràfiques de Castelló del 1932, fundador de l’Academia Jurídico Escolar, oficial de la Cambra de Comerç de València i director numerari del Centre de Cultura Valenciana.
Les seves idees polítiques queden reflectides sobretot en dos fullets: Solidaridad y Regionalismo (1908), text d’una conferència pronunciada a l’Academia Jurídico Escolar, i Síntesi de criteri valencianista (1918), on es mostra partidari d’una federació de Catalunya, les Illes i el País Valencià que signifiqués la unitat política.
El seu pensament polític també es deixa entreveure en les col·laboracions en gran nombre de publicacions: Las Provincias, el setmanari de la Joventut Valencianista Pàtria Nova (1915), del qual dirigí l’editorial amb Marià Ferrandis i Agulló, La Voz Valenciana, La Mainada, El Papagayo, el setmanari València Nova (1913), La Correspondencia de Valencia (1917-23), La Veu de Catalunya, Nostra Parla i la Il·lustració Catalana. Fou, a més, un gran polemista, i a través dels seus articles en els diaris mantingué durs enfrontaments amb diferents personatges, com ara amb Ignasi Villalonga, amb Bayarri per raons polítiques i amb Carles Salvador per motius esteticoliteraris.
Va escriure també alguna narració literària, com El milacre de Santa Llúcia, publicada en el número 28 de Nostra Novel·la (1930).
Així mateix, és autor de diverses publicacions de temes erudits: L’arxiu municipal (1918), la traducció del llibre de Martínez i Aloy La Casa de la Generalitat del Regne de València (1920), La industria valenciana de la seda (1933) i Cuatro industrias valencianas de abolengo, dins les memòries de la Cambra de Comerç de València, on fa un estudi sobre les indústries del moble, de la ceràmica, de la seda i de la blanqueria.
Bibliografia
- Duran de València, M. (1935): “Eduard Martínez Ferrando, escriptor i noble patriota” (La República de les Lletres, 10).
- Franch i Ferrer, V. (1980): El nacionalisme agrarista valencià (1918-1923). L’aportació de Vicent Tomàs i Martí (1898-1924) al nacionalisme valencià. València, Editorial Prometeo.
- Ribelles Comín, J.: Bibliografía de la lengua valenciana, Ministerio de Cultura, Dirección General del Libro y Biblio-tecas, Subdirección General de Bibliotecas, Madrid 1984, vol. V, p. 598-602.
- Simbor i Roig, V. (1988): Els fonaments de la literatura contemporània al País Valencià (1900-1939). Barcelona / València, PAM / Institut de Filologia Valenciana.