Vida i obra
Estudià filosofia i lletres a la Universitat de València i el 1914 es llicencià en història. L’any 1915 ingressà, per oposició, al Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, i fou destinat a la Biblioteca Universitària de Barcelona i a la Biblioteca Provincial i Arxiu de Girona, fins que l’any 1919 fou destinat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. D’aquests anys són les primeres publicacions: articles d’actualitat i culturals en diaris de València i Barcelona, traduccions literàries i científiques, i, sobretot, un seguit de reculls de contes que li proporcionaren un considerable prestigi en els cercles literaris barcelonins. Interessat des de sempre pel moviment valencianista, com els seus germans Eduard i Daniel, a Catalunya trobà l’estímul per a adoptar el català com a llengua literària, tot i que en política mantingué una reserva dictada tant pel seu caràcter com per la seva procedència valenciana. Durant la guerra civil quedà a càrrec de l’ACA, en absència del seu director, Ferran Valls i Taberner. Nomenat successor seu (1940), es concentrà exclusivament en els afers històrics, tant d’ordre administratiu com en forma de nombroses publicacions. El 1963, poc després de la seva jubilació, es traslladà a València, on morí.
La seva activitat literària es desenvolupà, sobretot, en l’àmbit de la narrativa breu. Després d’algunes narracions en castellà, publicades en diferents revistes, el seu primer recull en català fou Les llunyanies suggestives i altres proses (1918). Tot seguit aparegueren El farsant i l’enamorada (1919), Vida d’infant (1921), Històries i fantasies (1924), Primavera inquieta (1927) —que és una reelaboració significativa de Vida d’infant— i Tres històries cruels (1930). Són contes que responen al model de prosa propugnat els darrers anys del noucentisme, amb un llenguatge artificiós i elaborat a partir del qual es dona importància a la creació d’ambients. Durant la postguerra, a més d’algunes reedicions, només publicà narracions disperses i el recull L’altre geperut i alguns contes més (1963). L’any 1935 se li concedí el premi Crexells per la novel·la Una dona s’atura en el camí, un intent sense continuïtat d’aproximació a la novel·la psicològica.
El periodisme i la traducció foren també àmbits destacats del seu treball literari. Col·laborà en diferents mitjans (revistes com Impresiones i El Camí, o diaris com La Correspondencia de Valencia, Diario de Barcelonal i La Publicitat). Fou també traductor del francès i de l’alemany al català —traduccions d’obres literàries (Kleist, Maupassant, Schnitzler, Zweig)— i al castellà —d’història de les lletres i de les arts—. Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1941, amb un discurs sobre Nueva visión y síntesis del gobierno intruso de Renato de Anjou en Cataluña.
Obra historiogràfica
Després de la guerra la seva activitat es va centrar en l’àmbit de la historiografia. La seva obra se centrà quasi exclusivament en el període de la Baixa Edat Mitjana als Països Catalans, principalment a Catalunya, i, en segon terme, en els regnes de Mallorca i València. Deixant de banda els nombrosos articles de divulgació o de circumstàncies, els seus treballs es poden classificar en tres apartats: catàlegs documentals, recerques crítiques de caràcter més personal i obres de divulgació. El tret comú en totes elles és la tendència a adoptar la perspectiva biogràfica. Les seves publicacions històriques s’iniciaren el 1934 amb Archivo de la Corona de Aragón: Catálogo de la documentación relativa al antiguo Reino de Valencia contenida en los registros de la Cancillería Real (1934), el catàleg de documentació valenciana a l’ACA relativa als regnats de Jaume el Conqueridor i Pere el Gran. Posteriorment, dedicà la seva primera investigació extensa a la figura de Pere de Portugal, sobirà a Catalunya durant la revolta contra Joan II (1464-66), en l’obra Pere de Portugal, “rei dels catalans”: vist a través dels registres de la seva cancelleria (1936). Inicialment s’ajustà al gènere de l’itinerari reial, molt practicat pels medievalistes de les primeres dècades del segle XX, en l’edició castellana (Tragedia del insigne condestable don Pedro de Portugal, 1942), en canvi, introduí una nova estructura més pròxima a la biografia convencional.
El seu gran tema de recerca fou Jaume II, a qui dedicà el seu estudi més ric i arrodonit: Jaime II de Aragón: su vida familiar (1948), on descriu detalladament les relacions del monarca amb les seves tres esposes i els seus deu fills, i aporta una biografia de tots ells. Aquesta recerca serví de fonament per a les biografies divulgatives Els fills de Jaume II (1950) i Jaume II o el seny català (1956, reeditat el 1963 amb el complement de la biografia d’Alfons el Benigne). A aquest últim gènere pertany també La tràgica història dels reis de Mallorca (1960). Aquests últims llibres mostren la voluntat de fer confluir, a partir del gènere biogràfic, les seves dues vocacions: la història i la literatura.
La seva obra historiogràfica es caracteritza per dos trets aparentment oposats: l’escrupolositat en l’ús d’una nombrosa documentació original i la cura en la presentació literària del text. Excel·lí en la narració dels episodis històrics, en la descripció dels ambients humans, però també naturals, i en la caracterització física i psicològica dels personatges, basant-se sempre en dades històriques comprovades i metòdicament aplegades. Els seus quadres de la vida de la cort de Jaume II, les descripcions de les cerimònies, els relats d’esdeveniments anecdòtics o transcendentals traspuen una sensibilitat d’erudit i de poeta envers el detall significatiu.
En aquest sentit, en les seves obres històriques s’observen molts dels trets que distingeixen la seva literatura, sobretot el sentiment d’humanitat envers els personatges. Sempre adoptà un cert convencionalisme en l’exposició i no volgué (o no es plantejà) experimentar amb formes narratives noves ni posar en qüestió la separació entre història i literatura. De la mateixa manera, es mogué al marge dels corrents renovadors pròpiament historiogràfics. El seu tradicionalisme metodològic i la seva falta de combativitat polèmica contrasten amb els historiadors nacionalistes catalans contemporanis, com Valls i Taberner i Ferran Soldevila, tots dos col·legues seus a l’ACA. Això es degué al seu caràcter reservat i enemic dels conflictes, però també al seu allunyament de València. Així i tot, col·laborà també en la Història dels catalans, dirigida per Ferran Soldevila (1966 i 1969). Cal dir que les seves idees sobre la història de València coincidiren en bona part amb les de Jaume Fuster, com revela la correspondència entre tots dos els anys cinquanta.
Entre la seva bibliografia destaquen: Nueva visión y síntesis del gobierno intruso de Renato de Anjou en Cataluña (1941), discurs de recepció a la RABLB; Privilegios otorgados por el Emperador Carlos V en el Reino de Nápoles: Sicilia aquende el Faro. Serie conservada en el Archivo de la Corona de Aragón (1943); Negociaciones matrimoniales de Jaime II con María de Chipre (1946); Archivo de la Corona de Aragón: catálogo de la documentación de la cancillería regia de Pedro de Portugal (1464-1466) (1953-54, 2 vol.); San Vicente Ferrer y la casa Real de Aragon (documentación conservada en el Archivo Real de Barcelona) (1955); Archivo de la Corona de Aragón: guía abreviada (1958), i Índice cronológico de la Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón (1958), juntament amb altres autors.
Bibliografia
- Alonso, V. (1992): Entre la poesia en prosa i el conte literari. Sobre la literatura d’E. Martínez Ferrando. València / Barcelona, IIFV / PAM.
- Alonso, V. (1992): La trajectòria intel·lectual d’Ernest Martínez Ferrando. València, Eliseu Climent.
- Alonso, V. (2001): “Introducció”, dins Martínez Ferrando, E.: La botiga de llibres vells. Alzira, Bromera, p. 5-43.
- Salavert, V. (1966): “Jesús Ernesto Martínez Ferrando: in memoriam (1891-1965)”, Anuario de Estudios Medievales, 3, p. 641-646.