Església russa

Església ortodoxa sota la jurisdicció del patriarcat de Moscou.

Rússia rebé el cristianisme de Constantinoble, però sota la forma eslava, que ja s’havia establert a Bulgària. El 988 el príncep de Kíev Vladimir es féu batejar, juntament amb tot el poble, i tot seguit s’organitzà l’Església. Aviat, però, depengué de Constantinoble. El 1051, com a reacció antibizantina, Hilarió es proclamà metropolita de Kíev. L’ocupació mongol i els atacs dels croats suecs i dels cavallers teutònics (segle XIII) convertiren Novgorod i el seu príncep Alexandre Nevski en símbol de baluard de l’ortodòxia davant de pagans i de llatins. Després d’una breu estada del metropolita a Vladimir-Suzdal’sk, passà a residir a Moscou (1326), tot i conservar el títol de Kíev. L’intent d’unió amb Roma per part del metropolita Isidor de Kíev (concili de Ferrara-Florència, 1437-39) portà a la separació de Constantinoble (1444) i al nomenament de Jonàs de R'azan’ com a “metropolita de Moscou i de tota la Rússia” (1448). Amb la presa de Constantinoble pels turcs (1453), fou confirmada la independència de la nova Església i formulada la teoria de Moscou com a tercera Roma. Teodosi (1461-65) declarà autocèfala l’Església russa i, finalment, el 1589, Job fou nomenat patriarca (patriarcat de Moscou). La intervenció del príncep en el naixement de la nova Església (havia reclòs el bisbe Isidor en un monestir per heretge, el 1441) marcà decididament les relacions de l’Església i l’Estat, fins a la plena submissió en temps de Pere el Gran (1682-1725), que fou suprimit el patriarcat (1700), afeblit ja el cisma intern (Raskol), i fou substituït pel Sant Sínode (òrgan purament administratiu, amb la presència d’un procurador imperial). Fou creat un reglament espiritual per Feofan Prokopovič, de tendència protestant, i una llei del 1724 dificultava l’ingrés als monestirs. Al segle XIX i el començament del XX, coincidint amb l'eslavofilisme, l’Església russa conegué una rica floració espiritual i teològica, juntament amb una extraordinària activitat missionera a Sibèria, a l’Àsia central i a l’Extrem Orient (especialment el Japó). Un any després de la restauració del patriarcat (1917), arran de la revolució Russa els bolxevics decretaren la separació de l’Església i l’Estat. Tolerada inicialment per l’estat comunista, la guerra civil (en la qual l’Església optà pels contrarevolucionaris) comportà un tomb desfavorable que donà com a resultat la creació de l’Església russa a l’exili , fundada el 1922 per una part del clergat, que tingué la seu primer a Sèrbia i posteriorment als EUA. La declaració de fidelitat del patriarca Sergi envers l’estat soviètic del 1927 provocà el trencament amb l’Església a l’exili. Tolerada des d’aleshores i controlada pel règim soviètic, el 1988 hom suprimí la potestat del govern de designar el patriarca i el 1990 fou establerta la llibertat de cultes. L’Església russa es projectà amb força a la Rússia postsoviètica, en la qual recuperà un lloc central. En relació a altres confessions, ha estat clarament afavorida per l’estat, tal com es reflectí en la llei sobre la llibertat de consciència i les associacions religioses aprovada el 1998, tot i les pressions dels EUA i el Vaticà, amb el qual ha mantingut relacions tenses pel que ha considerat intromissions de l’Església catòlica en la seva zona d’influència tradicional. L’any 2000 canonitzà el tsar Nicolau II de Rússia i la seva família, a més de 860 màrtirs del comunisme. El 2007 tingué lloc de forma oficial la reunificació amb l’Església russa a l’exili, tot i que una part d’aquesta la refusà adduint el col·laboracionisme d’aquest clergat amb el règim soviètic.